Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella –el bolet–, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu –si envelleix aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua– agitat, sembla un bastard d’un Cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.
–Holaaa…! –em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.
Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa…!», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.
Aperitius abundants.
.
Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: El blasfemar es discrecional.
L’afirmació és insensata, perquè renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.
.
Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex-càtedra.
.
Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable –sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ésser tan pesat.
El bon humor produït pel final dels exàmens continua a Palafrugell amb una entrada feta de petits episodis i observacions picats d’ironia suau i troballes còmiques de 24 quirats.
La vergonya: a Pla l’incomoda que l’empenyin a l’escenari i li encarin un focus per, davant tot el públic, haver de representar una obra que ni és seva ni li veu cap sentit i, a més, semblar que se la creu. Un exemple d’això és el mal tràngol que passa quan en Gori amplifica l’espai que l’envolta, tot incloent-hi en Pla, xuclat als ulls de tothom amb el seu “Holaaa!”: ell reacciona recloent-se com un cargol. I mira que li agrada de figurar! Però només si ell ha escrit l’obra i ha tingut temps de meditar fins l’últim detall de la interpretació. Aleshores ja pot sortir a improvisar i tot, com un gladiador autoentrenat. Com que la possibilitat de preparar les circumstàncies ambientals en favor seu és més aviat minsa, passa per una persona discreta i tímida. I, de fet, ho és. Callar, mirar, escoltar, olorar, llegir i, després, escriure. Aquest és el secret. No el destorbeu.
“Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari”, seria paral.lel a: “se prohibe blasfemar”.”El que és trist és tenir una veu petita i desagradable –sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ésser tan pesat”, o sigui: “El blasfemar es discrecional”, o bé l’”holaaa…!” de Gori, del que se sentia avergonyit abans.
Tot el text sembla així d’interrelacionat. Es tractaria de la manera com l’eufòria venç la seva timidesa, crec jo. A qui es refereix amb “una veu petita i desagradable” ja no ho sé.
Pla era espectacularment tímid, si és que l’adverbi mesura amb justícia. Davant de qualsevol persona, d’entrada, passava una certa vergonya. De fet, durant una bona estona, només preguntava, inquiria al nou conegut. Ell, de moment, no gosava opinar. Segons com i qui, lentament, anava creixent en el diàleg, s’hi anava afegint. No cal dir que, quan ensopegava amb un energúmen, es fermava en banda i deixava passar l’estona.
Detalls a tenir en compte en les anotacions dels dies 25 i 27 de maig:
El manuscrit original consta de dos quaderns (un de tapes grises -d’aquí deu provenir el famós títol d’aquesta obra- i un altre quadern de tapes vermelles), el primer dels quals acaba amb aquestes paraules:
“Torno a casa amb les primeres llums. Mitj adormit poso coses a la maleta”
El segon quadern (el vermell) comença amb aquesta anotació:
“Palafrugell 26 de maig – S’ha acabat el curs. Tot ha anat be. Arrivo a Palafrugell, per les vacançes d’istiu. Cap al tard vaig al café. Els carrers regats. Olor de terra…”
Gràcies, Antoni, de recordar-nos aquest salt de quaderns.
L’enllaç següent va a la primera pàgina del segon.
http://elquaderngris.cat/imatges/26demaig1919.jpg