Diumenge. Abans d’acomiadar-me de Palafrugell –car tinc la presumpció que estaré una estona una mica llarga a tornar– voldria prendre un bany de vida vilatana, bany directe i fresc d’humanitat vulgar.
Gori deia avui al cafè:
–Quan el nostre amic Paradís, el músic, afirma que surt a passeig per fora vila per inspirar-se, per copsar les melodies que floten en l’espai, no diu pas la veritat. El nostre amic Paradís surt a fora vila perquè té gana: per collir els préssecs, les pomes i les figues dels altres. I és que la veu de l’estómac és l’única que no ment. El dia que el nostre amic es decideixi a escriure la «cançó de l’estómac», ens trobarem davant d’un tros de música absolutament sincera, magnífica, de primera mà…
És intolerable, evidentment. Però avui aquestes ferocitats m’agraden. Ara bé, ¿com és possible de compaginar aquesta cosa insubornable i anticonvencional de Gori amb la seva ambició de figurar? Gori vol figurar. Voldria ésser sempre jutge, una mena de jutge a perpetuïtat. ¿De què li ve aquesta estranya mania? ¿És que se sent redemptor d’una part alíquota de la nissaga humana? ¿És que està imbuït de la pretensió que realment serveix per a compondre i arreglar les diferències dels altres? De fet, la seva tendència a la composició és absolutament notòria.
–Això s’ha d’arreglar! –diu a cada moment–. Hem de mirar d’arreglar-ho…! No irem bé fins que no ho arreglem…
Potser la unitat personal d’aquest home consisteix, primer, a desgavellar-ho tot; després, a fer tota mena d’esforços per comprendre-ho. En aquesta península, aquests tipus no són pas rars.
.
Enric Frigola explica que anys enrera les dues personalitats de la vila que anaven més al darrera de les dones eren don Manuel Fina i el senyor Melitó Dausà, fabricant de taps. Eren amics. Un dia establiren el següent diàleg:
–Tinc una dona per tu, Melitó…
–Vinga! De què es tracta?…
–Cosa fina, desde luego! Però, ja t’aviso, et resultarà una mica car.
–Què vol dir car? Mira que encara tinc tots els cabells…
–Vol dir que et resultarà caret…
–Mira que no em falta cap dent…
–Ja ho entenc!
–Mira que no tinc cap vici i que sóc sencer com una ametlla…
–No diguis res més! Si continues per aquest camí, et costarà un dineral…
.
Al cafè, sento que un home diu a un altre:
–No és pas que els músics tinguin l’oïda més fina que els altres; és que els músics, compreneu?, senten les coses passades per les ratlles de la solfa…
Després d’una pausa llarga, el qui escoltava diu:
–No ho he pas comprès gaire, francament, però vamos…
,
Ja tornem a ésser a l’estiu. Aquest matí, el vent ha estat gregal; a la tarda, garbí. És l’oscil·lació normal.
El garbí és un vent africà, turbulent, ratxós, humit, tèrbol, molta fressa i poca endreça. El gregal és un vent més acadèmic. Ha passat per Grècia i per Itàlia i ha tocat, abans d’arribar ací, formes divines –per mi tan llunyanes. Arriba de la mar, seguit i entenimentat.
No em cal pas acomiadar-me d’aquests vents. Els porto a la sang –amb la tramuntana.
Es preciosa la definició tan cultural que, Pla, fa del vent de Gregal.
També, és d’agrair l’enllaç!
A reveure,
Lloat sia el cavaller que diu:
–No ho he pas comprès gaire, francament, però vamos…
Perquè el que diu i com ho diu és com una glopada d’aire fresc que ho purifica tot, com si algú hagués obert una finestra i tota l’atmosfera de l’habitació, amb ferum de resclosit, s’hagués purificat. Enmig de tant de savi que sap de tot, tots amb la seva teoria a punt, al café, a l’Ateneu, on sigui (començant pel propi Pla, eh) passant per tots i cadascun dels personatges del QG i acabant per mi mateix, que de vegades sóc tan savi també que no m’aguanto ni jo mateix, tothom amb alguna sentencia sobre tot, ve aquest bon home, aquest autèntic savi/ruc com una sabata que va i ens deixa anar aquest extraordinari (és que no me’n puc estar de tornar-ho a posar):
–No ho he pas comprès gaire, francament, però vamos…
No sap aquest coi de desconegut com n’hi estic d’agraït. A mi m’acaba de fúmer una bona lliçó, ja us ho dic ara. Quin paio més higiènic!
Han estat dos dies de res, però ben retornada Maria Rosa.
No li cal, a Pla, acomiadar-se dels vents, diu que els porta a la sang. Això, combinat amb les tertúlies i les xafarderies de cafè, només Pla sap escriure-ho com ningú, és perfecte.