Dilluns. A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de 
Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.
.
Primeres manifestacions de les diferències dels aliats davant d’Alemanya vençuda. Quan es perd una guerra –o una qualsevol qüestió– davant d’una coalició, el vençut entra fàcilment en un terreny d’avantatge, que és el terreny de les diferències dels coalitzats.
El joc és antiquíssim i, si hom té habilitat per a saber-lo portar a cap, és molt fructífer. La lectura dels diaris d’aquests dies em transporta a les hores delicioses passades, tres o quatre anys enrera, llegint Tucídides..
.
Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa –i que no té mai pressa...
.
Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb els ulls brillants:
–I què més? I què més? I què va passar després? I com s’acaba tot això que ens expliqueu?
Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o l’altra –generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novel·les que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.
“El groc és el color dels folls”: ¿Per allò de “Van Groc”?
“Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa –i que no té mai pressa…”
“En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit”.
Sobre les dues darreres frases: el meu poeta preferit no ha deixat mai cap casa, no ha oblidat ningú. De totes maneres, Pla demostra en la primera frase que prefereix estimar a ser estimat, encara que només sigui per la rendibilitat creativa. També que és millor d’esperar en va que tenir i no voler el que es té.
“També que és millor d’esperar en va que tenir i no voler el que es té”
Helena, deixa que teoritzi amb la teva hipòtesi. Potser, justament això, és el que li va passar amb la seva dona, Adi Enberg. Segons que es desprèn del llibre “Josep Pla Biografia del solitari” de Cristina Badosa.
Jo, cada vegada veig més clar, que la vida -en tots i cadascun dels seus aspectes- es recullen en la literatura…
Bon dia a tothom,
Les dues frases que destaca -amb agudesa- l’Helena semblen pensades per figurar a les antologies: fan riure i pensar a la vegada. Us heu fixat que els grans pensaments de la humanitat són perfectes repliques de gran comèdia? Som contradictoris: no prenem seriosament un llarg assaig esquitxat amb conyetes, però si una “gran” sentència no ens fa, a part de pensar, somriure, la considerem mediocre.
Pel tipus de lector (lector per gust, s’entén) que sóc, la diatriba contra la novel·la, força més assenyada i respectuosa del que podria ser, em treu una enorme culpabilitat de sobre. S’esmenta Tucídides i em ve la salivera; però si ho hagués estat un novel·lista, aleshores, sí, m’apunto el nom, vaig a la biblioteca, demano el volum, miro de concentrar-me, admiro les descripcions, els diàlegs -o- no, situo l’autor, lluito contra els prejudicis, etc. i només l’acabo si m’obligo molt. Segur que hi ha molts lectors com jo, que s’imposen la novel·la, com un deure, un tràngol obligatori, o directament passen, i lectors del tipus contrari. Si al final s’acaba estimant la cultura, suposo que qualsevol camí és vàlid. Que cadascú esculli el seu a gust. El que diran, la vanitat, la por al ridícul, sempre han fet mal, distorsionen els objectius principals i la realitat. Si algú és tan llest per no haver-ne estat afectat mai que m’ho expliqui, que li estaré molt agraït.
“Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa –i que no té mai pressa.” Heus ací una frase d’antologia, una reflexió que molts segurament –servidor, si més no– fem nostra molt sovint.
Tanmateix, allò que sens dubte dóna motiu per pensar-hi és el paràgraf sobre la novel·la. Com en tantes ocasions, aquí compareix un Pla que representa un tipus de lector que trob una mica estrambòtic. No tinc present ara altres possibles afirmacions, diguem.ne, més madures, però en principi el que sembla és una ’boutade’ jovenívola.
Potser, tot plegat és que en el meu cas, gairebé l’única literatura que m’apassiona és la novel·la… bono, la narrativa en general, Pla en un lloc preferent així i tot.
“Les novel·les…? On són les novel·les? Les novel·les no es troben més que en la imaginació dels novel·listes, els seus personatges són pures il·lusions dels seu esperit, que els lectors confonen, per esperit de modèstia, amb ells mateixos. Un món actiu, actuant -de quina manera!-, però que no pot expressar-se, es troba explicat en les novel·les. Però l’acció de les novel·les és el secret dels qui les llegeixen.”
JOSEP PLA
El carrer estret
O.C. Volum 8
p. 669
Les passions literàries són personals i intransferibles i, a nivell individual, tot està bé si porta a un bon fi. Jo, em sap greu, dec de ser un d’aquests lectors estrambòtics. No crec que sigui només una ’boutade’ jovenívola, o no del tot: com amb tantes coses, a Pla li agrada deixar-la anar . Després caldrien matissos, és clar. No ens podem arribar a imaginar com d’estrambòtics i variats podem arribar a ser els humans, amb una inconcebible varietat de combinacions, que a priori semblen impossibles, en un mateix exemplar. Bé, no dic res que no sapiguem tothom (espero).
Un plaer Josep i bona lectura.
Pla, té aquesta fal·lera de què no sap novel·lar! No ho sé. El que sí sé, és que descriu meravellosament.
EL CARRER ESTRET, fa molts anys que la vaig llegir i tan sols en conservo un bague record. Agradable, això sí. Hauré de tornar-hi -quan el munt pendent de llibres i el temps, m’ho permetin: tot plegat, cada cop més complicat.
La lectura. És un acte íntim i lliure: inalienable!
Bon dia,
Aquí trobem la famosa cita de Pla sobre la novel.la!, tot i que generalment jo recordo sentir-la així: “qui té més de 4O anys i llegeix novel.les és un (no recordo què)” . Res de bo.
Criteri, suposo que et deus referir a l’entrevista de Soler Serrano “A fondo” en què hi ha aquest diàleg:
J.S.S. Usted ha hecho pocas incursiones en la novela, y eso que sus novelas han sido muy celebradas.
JOSEP PLA: No, no, no he escrito nunca ninguna novela, creo que el hombre que lee a partir de treinta y cinco años novelas es que es un cretino.
D’altra banda, crec interessant reproduir el fragment següent d’un gran assagista:
“Pla dubtava de la solidesa mental dels qui després dels quaranta anys només llegien novel·les. Certament, després dels quaranta, llegir novel·les és tan divertit i instructiu -o fins i tot més- com en l’adolescència. Guerra i pau i La cartoixa de Parma són novel·les per llegir de jove i retrobar de gran, quan l’enriquiment de l’experiència ens fa entendre molt millor les intencions de Tolstoi i Stendhal alhora que augmenta el plaer de la lectura. Però no és menys cert que si el programa d’una vida adulta ha de consistir només a llegir novel·les -al marge de l’assaig, la biografia, la ciència o la història- potser sí que tenia raó Pla quan denigrava la novel·la com a “literatura infantil de les persones grans”.
VALENTI PUIG
L’home de l’abric
Ed. Destino, 1998
p. 131
Al costat del que dieu, també és curiós que Pla, encara molt jove (diria que ho podem llegir en les “Cartes a Pere”) es refereix als seus llibres amb el terme de “novel·les”, i el que és segur és que en aquell moment no en tenia cap ni n’apostatava tan categòricament, peò també matisadament, com veiem en el text de V. Puig que transcriu l’Antoni: “… dels quaranta anys només llegien novel·les”.
Que interessants tots els comentaris!
Gràcies, Antoni, per la teva dedicació.
Em sembla encertat el comentari de Valentí Puig. Pel que fa a mi, personalment, podria aplicar-me’l i. amb matisacions, el subscriuria. Tots els gènere literaris s’han de velorar i, de cap manera, menystenir-los.
Crec haver llegit un comentari de Pla sobre La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i s’hi refereix com a “collonades”. Aquesta expressió: em va fer mal als ulls!
Ja ho veieu: tants caps, tants barrets…
A reveure
Notícia! (com a mínim per mi, que ho acabo de llegir ara mateix).
La cosa no va de novel·les, sinó de teatre: ho sabieu que en Joan Ollé presentarà una versió teatral d’El Quadern Gris? Com s’ho haurà fet? Quin misteri, oi? Jo, sincerament, estic força encuriosit i, d’entrada, tampoc em sembla cap bestiesa, en absolut. Ara, la feinada d’adaptació i de selecció és tremenda. A veure que passa.
Per cert, avui acabo de comprovar que amb prou feines queden quatre mesos d’aquesta festa. Què farem, llavors? Bé, cadascú la seva, és clar, que tampoc passa res. Però a mi em fa una mica de cosa; un percentatge de “cosa” raonablement suportable, això sí. Sóc l’únic?
Gràcies.
Gràcies Antoni, ja tenim clar lo dels 40. (Tinc el cassete (Audio!) del Serrano).
Notícia expectant, Florenci, certament. -tot i que aquest Ollè no està en la línea de pensament de Pla-. Penso que això algú ho havia d’haver fet abans, és l’ou de Colom.
Flotats va fer allò dels “atmetller batuts”, gens menyspreable, i que suposo que ja n’haveu parlat. Per cert, jo dono una altra primícia als ignorants com jo: HAVEU és correcte, ho he vist avui. Ho haveu vist?
[...] cas és que en l’entrada corresponent al 9 de juny del 1919 i publicada el mateix dia d’enguany, hi trobem això: Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai [...]
[...] que sóc un mal lector de novel·les: en començo poques i n’acabo encara menys. Sense arribar a l’extremisme de Josep Pla, comparteixo algunes de les apreciacions de Borges sobre la qüestió. Encara que la dispensa amb [...]