Arribem a l’estació de Barcelona a quarts de nou del matí. Un taxi em porta, per la Rambla, a la pensió. Abans de pujar-hi, prenc un cafè amb llet al cafè immediat. Al llit de seguida. Em costa una mica de dormir, però una vegada entrat en aquesta situació dormo no sé quantes hores seguides.
A l’estiu, a Barcelona, l’hora millor és abans que el sol envaeixi la ciutat –al matí. La ciutat té gràcia, els arbres són bonics, l’aire és agradable, tot és fresc. Després, quan el sol comença de picar, es produeix una espècie d’aclaparament de xafogor humida.
Em desperto a quarts de vuit del vespre. A la pensió –gairebé buida– menjo un lluç fregit i un bistec amb patates. Sembla que era ahir. Després me’n torno al llit. Començo a escriure els records de l’estada a Girona. Hauria de ser un escrit sense petulància, completament desproveït d’heroisme. El buf és petit. De seguida l’acabo. Torno a endormiscar-me. Estava cansadíssim.
De seguida l’acaba? El buf és petit? Estem parlant de l’entrada d’ahir? Què se’n fot potser? Si tot va passar més o menys com deia, n’hi ha per estar-ne de cansat, d’acord. Però sembla que l’esgotament l’injecta una gosadia narrativa que molts no tenen ni després de set sessions intensives de tai-txí i dormir dotze hores d’una tirada.
L’entrada d’ahir i l’entrada d’avui són com l’ampolla i el tap: l’ampolla ben plena d’ahir amb un vi de primera, i el tap de suro d’avui, curt, però que tanca tota la història d’ahir.
“Hauria de ser un escrit sense petulància, completament desproveït d’heroisme”. O sigui, realista, “planer”: una nova declaració d’intencions, que mai aconsegueix del tot, per sort.
Per cert, molt bona la interpretació d’avui i ahir de l’Antoni.
Gràcies, Helena!
Felicito l’Helena, la Maria Rosa, en Florenci, l’Antoni i en Jaume, pels seus comentaris, tots tan afinats. Tinc dubte de si són més interessants que rellegir per tercera o quarta vegada, les pagines de Pla. Molt i molt bé.