Abans de la guerra, totes les parelles que es podien trobar per Barcelona, sobretot si els seus components tenien l’aspecte de fills de família benestant, presentaven una exteriorització lànguida i desfibrada, com si aspiressin a ésser tocats per la llum de la lluna. Amb uns dits llargs i pàl·lids, es donaven, de vegades, la maneta. El lànguid sembla, ara, haver-se perdut i més aviat es porta una manera més construïda i directa. Aquest canvi es deu, segons diuen, a la guerra. A mi m’agrada. Tant la bellesa lànguida i crepuscular com la bellesa ideal em diuen poca cosa. M’apassiona la bellesa real, física, encara que de vegades tingui una accentuació característica. Em sembla impossible que Stendhal hagi pogut escriure frases com aquesta: Cette âme angélique dans un si beau corps a quitté la vie en 1825 («Souvenirs d’égotisme»). És la idealització de Mathilde, que el féu tantes vegades cornut. És una frase falsa, grotesca, de remollit.
.
L’altre dia vaig fer referència a l’olor que envaeix el país en aquests inicis de declinació tardoral, sobretot si ha plogut o fa molta humitat: l’olor de terra, o sigui de bolets. Aquest període de l’any és el d’una sola olor –o almenys d’una olor preponderant que no en deixa sentir cap més, que de vegades em sembla mortuòria, depriment i sovint molt dubtosa. Les pluges d’aquests dies –ens acostem a la Mercè i a l’equinocci de tardor– m’ha fet pensar en la primavera. La primavera és plena de les olors més variades i diverses, d’una matisació d’olors que no es fonen –olors dolces i àcides, seques o calentes, suaus o intenses, que arriben a la fascinació més complexa i vigoritzen els records més esmorteïts. 
L’olor de fonoll, de flor d’acàcia, de xuclamel, d’argelaga, tenen, per mi, més intensitat que les flors que la gent cultiva –que la majoria de les flors del jardí. La seva falta de presentació exterior, la seva mediocritat colorista, no hi fa res. .
.
Una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona –no recordo ara quin any exactament. El curs –que fou nombrós– fou una cosa seriosa fins a l’extrem que no crec que hi arribés a conèixer ningú més que de vista. La gent estava per la feina i no teníem cap tendència a perdre el temps. Hi havia italians que aspiraven a millorar el seu llenguatge i gent del país que havien decidit d’estudiar l’italià d’una manera voluntària, per gust autèntic –o perquè ho necessitaven, naturalment.
Jo havia viscut fins a la data en un ambient francòfil. La penya de l’Ateneu, que havia jugat un paper tan important en el curs de l’última guerra, era d’una francofília delirant i frenètica. França i res més! Es podien tenir les idees més absurdes: l’única cosa indiscutible era França i la francofília. En les qüestions esportives –que per a molts assistents eren vidrioses i delicades– hi havia partidaris del «Barcelona» i partidaris de l’«Español» que convivien perfectament. La convivència amb una persona no francòfila hauria estat impossible. Tot el que feia referència a Itàlia tenia un cert descrèdit, una consideració molt petita. Els italians eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa. Eugeni d’Ors havia parlat d’Itàlia, a la penya, molt seriosament. N’havia parlat sobretot per utilitzar els ordres clàssics italians contra Gaudí. Els ditiràmbics elogis de Pujols a la poesia i a l’òpera italiana havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius. Les primeres persones del país que havien anat a Itàlia fora de les peregrinacions a Roma havien estat els noucentistes. L’art noucentista havia tingut una pretensió italianitzant: Galí, Aragay, Obiols, Riba, si no havien anat a Itàlia, pretenien fer el viatge. «La Revista» de López-Picó havia donat un cert espai a les coses d’Itàlia. Estelrich era un italianitzant declarat –potser per mallorquinisme. Tota aquesta massa encefàlica havia tingut, però, durant la guerra, una posició lleugerament equívoca. D’Ors, l’home més afrancesat que fins ara he conegut, afrancesat fins al moll de l’os, havia defensat públicament Romain Rolland i au dessus de la mêlée. Riba havia cregut que un triomf d’Alemanya seria favorable als interessos polítics del nostre país. (Prat de la Riba havia cregut el mateix.) Però, en fi, tot aquest moviment havia estat més aviat apàtic i s’havia mantingut en un terreny minoritari. Un gran bloc intel·lectual del país –de Santiago Rusiñol a Pere Ynglada, de Quim Sunyer a Enric Casanovas i Josep Maria Junoy– s’havia mantingut en una francofília de pedra picada, absolutament indiscutible.
Vaig començar a estudiar l’italià per llegir la «Historia de la Literatura italiana» de Francesco de Sanctis, llibre d’un interès decisiu –segons l’opinió de Josep M. Capdevila i del seu inseparable Joan Climent. Josep M. Capdevila semblava tenir llavors tres obsessions: sant Francesc de Sales, Francesco de Sanctis i Joseph Joubert. Climent el seguia. Aquestes tres obsessions havien estat creades per Eugeni d’Ors, naturalment. Per molts esperits del país, D’Ors fou un descobridor de tresors pràcticament inesgotables i de gust infal·lible. El curs fou donat en un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani –situada en un passatge de l’Eixampla el nom del qual no recordo mai: el mateix on el doctor Arruga té el despatx. Una gran tarima. El retrat de Dant, tan prodigat. Material net per als assistents. Quan penso en els bancs de les aules universitàries, valga’m Déu!
El professor Cavaradosi, que ens explica la gramàtica, és un home corpulent, no gaire alt, molt pàl·lid, d’aspecte trist, vestit de negre, de mitja edat, amb una armilla blanca, de piqué, sobre la qual ondula una cadena de rellotge de color de plata. Parla generalment dret, passejant per la tarima. De vegades utilitza la pissarra. No sé pas amb quin accent parla, perquè no hi entenc res. (A fi de curs vaig saber que parlava amb un deix napolità molt acusat.) El professor Cavaradosi és l’autor de la gramàtica que utilitzem. El llibre em sembla clar, intel·ligible i eficient. Les explicacions del professor són simples i coherents.
No tinc pas una disposició per a aquestes coses, que més aviat em semblen pesades i d’escassa amenitat. Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina. Gràcies al professor i a la seva gramàtica, potser faig alguns progressos –no ho sé, pocs, probablement. Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la «Història» de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la «Crítica» de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el «Corriere della Sera», i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió. És el segon diari que fins ara he llegit que m’ha produït un gran interès –una curiositat, vull dir. El primer fou «Le Temps» de París.
La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. Quan es podrà produir aquest viatge? Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners –pocs, però suficients– no es pot fer absolutament res.
Són curiosos aquests tancaments tan cabeçuts en una sola cultura –en aquest cas la francesa, important com poques, no dic que no– entre persones que viuen per defensar-ne la pròpia, a la qual a fora ningú li fa cas, cultura francesa oficial inclosa. Malgrat les excepcions dels qui sí que feien el que podien per acostar-se als germans occitans i a altres cultures en similar situació a la nostra, sap greu que això no hagués estat la norma. Com a visió actual de l’assumpte, recomano la lectura del català del nord Joan-Daniel Beszonoff, per veure el pa que s’hi ha donat a França amb llengües com la catalana. Entenc perfectament que per Pla estudiar italià és una manera de prendre aire, de fer neteja, malgrat que sota l’estora d’Italiana –com a tot arreu– s’hi amaga de tot. Finalment, per sort de tothom, el viatge a Itàlia es va poder fer.
“Els ditiràmbics elogis (…) havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius.” Amb aquesta frase m’identifico tant que em provoca asfíxia. Tots els grups humans són així: t’acompanyen però et coarten. És un dels preus a pagar, més car que la quota de soci. La sospita de traïció s’amaga rere l’”error” més banal. No s’hi pot fer més. Només amb una personalitat potent pots sobreviure, crear una nova línia, o ser expulsat d’una puntada de peu. També pots callar, anar fent que sí amb el cap i fer la viu viu, és clar.
Bona feina amb els enllaços.
“Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina”. No hi estic d’acord: el que s’aprèn ràpid no es valora, i pot arribar a perdre’s. Com més dolor ha causat un aprenentatge, més profundament arrelarà dins d’una persona, si és que finalment se’n surt.
Jo crec que amb “ràpidament” Pla vol dir que el que s’estudia s’entén i aquest anar entenent estimula la lluita per seguir endavant –i aquí i ve el que diu de “certa disciplina”, suposo. A mi les coses que m’han quedat han estat les que m’han agradat o algú ha aconseguit que m’agradin. Entenc el que vols dir Helena, la qüestió d’aprendre a base de caure, a base de traumes. Evidentment, els traumes no s’obliden. Però tampoc s’obliden les vegades que has rebut una explosió d’amor o alegria. Sovint el patiment crea prejudicis i tanca camins a aprendre coses meravelloses. No és fàcil el tema, doncs hi ha de tot i cap sistema funciona per tothom de la mateixa manera. Jo, per exemple, prefereixo aprendre amb alegria sense dolor, tu, o en tot cas mirant com cauen els altres (cosa francament divertida si la caiguda ha tingut estil i no hi ha sang pel mig).
“La letra con sangre entra”. Sí, sobretot en la fase pre-verbal o si ets un cadell de cocodril. Però a partir de certa edat, prefereixo fer com el Pla i anar a estudiar el que em dona la gana i –ep, amb disciplina–, passar-m’ho bé. Tot costa i res no es regala, sí, però mentre ens esforcem podem anar rient molt, crec. En fi, que segur que totes les lleis que tant van fer suar a Pla a la Universitat les va oblidar i en canvi l’italià no.
Un darrer detall. Les poesies que em van fer aprendre al col·legi, i que tant em van costar d’entrar, és clar que les valoro: primer les he odiat i després les he oblidat. Ara me’n sé unes quantes, apreses per gust, i espero que sempre m’acompanyin. No tothom feia com jo, és clar: alguns les odiaven sense aprendre-les, per exemple. Cadascú és com és, som diversos que diria Pla.
El dolor és important tant perquè hi hagi art, com perquè hi hagi amor. El que passa és que sense un mínim de plaer hom desistiria. Però el que és clar és que el que és fàcil no es valora, no s’estima, s’acaba arraconant. Que hom tingui talent no vol dir que tingui ganes d’exercitar-lo. Les coses es poden veure des de molts costats.
La muntanya més alta, la que et fa patir més, és la que més valores, és clar. Però només si et va l’alpinisme. En el primer cas, el dolor és alegria, en el segon una penitència inútil. La penitència per la penitència és quelcom en que, personalment, no hi crec gens. Peò el cas del Pla amb l’italià és com el d’una molt propera, que a l’escola era un desastre amb els números, però glatia per ser sastre. Finalment, entrà a aprendre l’ofici de “corte y confección”. Però, ai! li calia saber de números. Doncs aquesta persona jura que aprengué de números a una velocitat supersònica. I amb alegria, indolorament. No ho sé, jo potser m’ho passo tant bé quan creo i estimo –o m’imagino que creo i estimo– estic tant submergit que no m’adono de sí hi ha dolor.
No crec en l’artista patidor. Si existeix, segur no ha hagut d’agafar mai un pic i una pala al sol (i agafar-los pot ser molt divertit, us ho asseguro: és qüestió d’actitut i sentit de l’humor).
Trob molt interessant el diàleg sobre el dolor i l’aprenentatge. No sé pas on me situaria, jo! En qualsevol cas, fa bonic llegir-vos i obligar-se, content, a reflexionar. Gràcies!
Josep Pla tenia una autèntica passió per l’italià; per la llengua. El nivell de tal estimació arribava al paroxisme en moltes d’ocasions. El descontrol emocional en llegir, o sentir dir, qualque fragment del Dant o bé de Leopardi -sense anar més lluny- el feia, automàticament, posar-se a plorar com una magdalena. Tot ell patia una mena de vibració física que l’enrampava. Una mena d’èxtasi civilitzat i localitzat.
I això, aquesta reacció, no procedia, només, a través de la poesia. Recordar una sola paraula o expressió, italiana, l’excitava brutalment. En recordo un parell, per exemple: apuntamento (és a dir, cita, trobada); o bé: mezzogiorno (migdia).
“Jo creia que el qui al meu modest entendre havia formulat la regla essencial de l’estil per primera vegada, havia estat Francesco de Sanctis, quan en parlar de l’Infern de Dant diu a la seva “Storia della letteratura italiana”: “S’ha de posar una cosa darrera de cada paraula”. Bejerano diu una cosa molt semblant en subratllar que un estil és bo quan porta de dret a les coses. El difícil, el suprem, és explicar el que es veu, el que se sent, en la forma més simple possible -dic jo, amb la mínima quantitat possible de paraules. Gairebé tothom es decanta a revestir les seves idees d’accessoris i de faramalles.
JOSEP PLA
El passat imperfecte
Azorín
O.C. Volum 33, pp. 24-25
Ed. Destino, 1977
“Te’n vas al cel un cop has estat a l’infern”. Només em refereixo a això, quan parlo del dolor. Els premis Laus de disseny, un any tenien una imatge que era el trofeu envoltat de filferro d’aquell amb punxes: això estava dient que l’èxit és envoltat de dificultats tan dures com el filferro aquell.
Helena, em rendeixo. Admiro la teva capacitat d’argumentar amb exactament un 30% de les ratlles que em calen a mi. Una lliçó de bevetat rere l’altra. Suposo que al capdavall ha de ser una qüestió purament semàntica, del sentit que li donem a cada paraula. Dèia el Sócrates del Plató, en no recordo quin diàleg, que abans d’iniciar una discussió primer caldria saber quin significat te cada paraules per a cadascuna de les parts. Sospito que no estem tant lluny l’un de l’altre –ni de Pla, goso dir– en el fons, però que hi ha certs mots, maneres de dir, que mentre a un l’inspiren a l’altre li toquen la moral. Això passa en moltes converses i es generen discussions infinites, al llarg de les quals es poden dir moltes bestieses o propostes estimulants. Espero no haver-ne dit gaires de les primeres i que les que se m’hagin escapat hagin estat entretingudes pel lector, com qui mira un ratoli que corre dins una capsa de cartró.
Un plaer sincer, de debò.
Jo també, Florenci (a vegades es tracta d’argumentar un cas, com els advocats, encara que no hi creguis). Però en aquest cas sí que hi crec.
Enmig la discussió amb l’Helena, m’he oblidat d’agraïr el text aportat per l’Antoni i el privilegi de que en Jaume comparteixi els seus records amb nosaltres. Això de les llàgrimes –crec que no és la primera vegada que parles de Pla plorant, emocionat per algun motiu– posa llum a una part humana que a molts segur no els quadrarà. Aquest home que es va passar la vida mostrant una imatge d’una duresa rocallosa sempre mantingué un enamorament fidel cap a certes coses molt concretes. Tenim cor, no hi podem fer més.