Cap al tard, en el moment d’encendre’s els llums, cau un xarbot d’aigua sobre Barcelona, acompanyat d’una revoltura de vent –tot plegat típicament tardoral. Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual. Ho he vist des de la finestra de la pensió que dóna sobre la Rambla de Catalunya.
En el moment que la força del vent semblava més desfermada i tenia una direcció més caòtica i impensada, començà a ploure a bots i barrals. Una ratxa de vent portà fins als vidres de la finestra un garbot d’aigua que féu una fressa de cinglantada. Les gotes botien als vidres amb una fúria estranya. De sobte, una porta de la casa es tancà amb un cop sec. El vent frisava en les fulles dels arbres i cruixia a les fustes del balcó. Els tramvies baixaven regalimant aigua. Una noia jove, ensenyant unes magnífiques i llargues pantorrilles, travessà la Rambla vestida amb robes clares –un paraigua irrisori a la mà. Les gotes feien grosses bombolles a terra. Passà un carro amb un cavall que treia fum. L’amo el portava per la brida, sota un gran paraigua, que els arcs voltaics irisaven, de les vores. El vent no pogué aclarir una grossa teranyina, de color de pols, que semblava suspesa en el cel. Però a la fi la revoltura de vent s’ho emportà tot i aparegué un cel de tardor amb unes estrelles precises, netes, de llum claríssima. Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat. Finalment el vent ha caigut i ha començat una nit aturada, estàtica, una mica freda.
Tot plegat deu haver durat mitja hora.
Una mitja hora d’imatges i vocabulari que bullen vida. Veure aquella “pantorrilla” –i sense que serveixi de precedent– al costat d’aquells xarbots, revoltures, garbots i cinglantades tan viscerals, fa l’efecte de com si fos una manera de fer-se perdonar les vegades que a més d’un ens fa anar a córrer a agafar el diccionari per confirmar el dubte o, directament, saber que diu, tal és la contaminació que patim, el desarrelament tan bèstia que patim els que trepitgem quitrà molts més camins que herba o terra.
L’espinàs diu a “El meu ofici” (La Campana, 2008):
“Però hi ha un perill: que l’escriptor es deixi seduir massa visiblement per algunes paraules. Com en d’altres professions hi ha qui s’enamora, d’una manera obsessiva i fatigant, de “paràmetres” i “textures”, La paraula “oratjol”, per exemple, és bonica. Però l’atracció s’hauria de mantenir a distància. No es pot utilitzar tres vegades “oratjol” en una pàgina, si no és indispensable.”
Pla avui ens engalta dues “revoltures”, sense que ens faci maci la vista, en un text brevíssim. Estupenda excepció al paràgraf de l’Espinàs que jo, personalment, recolzo. No és una lliçó, en absolut, ja que aquests cops de geni no poden servir com a model, millor no mirar de copiar-los. Si ho és ho és ho serà, si de cas, de superioritat. I davant d’això l’alumne ha de mirar de trobar els seus propi camí o caure en el ridícul més amarg: a mi no se m’hauria passat mai pel cap de fer servir aquesta paraula i menys dues vegades. Potser és això, massa quitrà sota els peus…
“Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual”. Com la hipèrbole que fa Pla en dir: “Passà un carro amb un cavall que treia fum”. Sembla que els escriptors, com els periodistes, han d’exagerar sempre les coses per arribar al lector.
Sí, però quina imatge, eh. El cavall fumejant el veig d’una manera que el puc tocar com l’”enviar comentari” a la pantalla que tinc davant. Pero crec que això no et treu raó, i Pla no n’és una excepció: com tot humà, de vegades fa allò que veu en els altres. Bona observació.
Aquest text d’avui em recorda aquells exercicis de redacció que ens feien fer al col·legi. El professor, a l’escrit d’avui d’en Pla, li hauria posat un 10. Un excel·lent!
M’agrada el mot xarbot. De petita l’havia sentit i utilitzat sovint: xarbot, xarbotar, xarboteig… Actualment pràcticament no s’escolta o, almenys, jo no el sento.
Li hauria posat un 9, per enveja, Antoni.
Sí, noi, l’enveja és el defecte (o pecat) més comú entre els mortals.