Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:
Els pobres, realment pobres, són adusts, eixuts de paraules i la corda que tenen sol ser més aviat curta i prima. Els pobres, realment pobres, no estan mai per res, són de conversa difícil. Els pobres realment pobres estan obsessionats en la seva mateixa pobresa.
Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o l’altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.
Les persones de posició modesta -la classe mitjana- solen ésser cerimonioses i de compliments. La conversa es troba, en definitiva, entre les persones d’aquest estament.
Però, de vegades, la cerimònia col·loquial amb aquestes persones ofereix sorpreses. Hom comença a parlar dins d’una selva de vèrbola convencional, amb moltes inclinacions de cap i reiterades declaracions de servilisme, amb protestes d’admiració pels dogmes i llocs comuns que hom suposa grats a l’interlocutor -però a mesura que la conversa avança hom observa que la segregació verbal es va aprimant i aclarint, que l’ímpetu inicial es desmaia de mica en mica fins que en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix.
I bé: no en dubteu pas. Podeu tenir la seguretat absoluta que en casos així us trobeu davant d’un pobre absolut, decisiu i concret, que tingué un moment la vel·leïtat d’ésser pres per altri -per una persona de la classe mitjana.
He llegit el comentari a l’entrada del Quadern Gris, del dia 14 de setembre, fet pel Florenci Salesas. He de dir, que a mi no em preocupa massa si el subtítol el converteix en dietari, si realment ho és o si és una novel·la? Tal i com tu argumentes, Florenci, el que realment importa és l’impacte que la lectura provoca en els/les lectors/res en general -comentaristes en particular- i, de cap manera pixes fora de test, sinó tot el contrari!
A reveure i salut,
Bon dia,
després de llegir el llarg comentari al bloq d’en Florenci, he reflexionat i admeto que teniu bona part de raó, amics Helena, Florenci i Maria Rosa, i jo sóc massa estricte en voler classificar una obra com El quadern gris que, ben rumiat, és polièdrica i admet moltes lectures. Jo m’havia entossudit en posar-hi una etiqueta: blanc (novel·la) o negre (dietari) i no és ni blanc ni negre, és gris.
Pel que fa a l’entrada d’avui, sobre rics, pobres i classe mitjana, que està molt ben explicat per Pla, només comentar que els de la classe mitjana (jo, per exemple) de vegades actuen d’una manera que no és res més que timidesa, que els fa semblar pobres.
Tot i que sobre aquesta anotació d’avui s’ha dit ben poc, m’agrada quan els lectors-comentaristes parlen directament sobre el text molt més que no quan “simulen” que s’adrecen a l’autor (!), cosa que em sembla bastant ridícula.
Aquest és un dels passatges que més m’agraden del QG, i que demostren l’extrema agudesa d’observació de Pla. En aquestes poques línies hi ha resumida tota una teoria social del discurs. I, per bé que l’autor no aprovaria aquest qualificatiu, és una visió diguem-ne “marxista”, amb moltíssimes cometes, totes les que vulgueu: la posició en l’estructura econòmica determina… el desenvolupament del discurs!
Bromes a banda, la idea és fabulosa: només les classes mitjanes tenen alhora el temps, les ganes i la necessitat d’esplaiar-se en la conversa; els rics parlen o no segons variables incontrolables (ací, la meteorologia); els pobres van al gra, parlen poc i no estan per a orgues; la classe mitjana, ja ho ha dit ell millor que jo. I els “parvenus” i els qui fingeixen… quina observació magnífica, quin sarcasme genial! Els “parvenus” i els qui fingeixen comencen com la classe mitjana, però el discurs es desinfla en un determinat moment. Molt bo, sí senyor.
Al final tots, siguen de la classe que siguen, acaben perdent el discurs de la conversa…
Salutacions,
Estel J.
A mi em sembla que plantejar-se si ECG és o no és un dietari és una cosa molt necessària a l’hora de fer la seva lectura icopsar tota la seva dimensió. I penso que no, no és un dietari més o menys correggit al cap dels anys sinò una altra cosa. Una novela? doncs potser si, una novel.la.Un dietari és un discurs lineal que l’autor fila al llarg dels dies. Però aquí hi ha quelcom més: una realitat trabada que construeix un personatge; l’autor s’ha transformat en personatge i com a tal, com a escriptor, assoleix la presència dels grans personatges literaris. I sota una apariència de dispersió de materials hi ha tot un mòn, i una acció que culmina i tanca el cercle.
La d’avui és una entrada curiosa, molt divertida, però m’hauria agradat igual si s’hi hagués defensat exactament el contrari de tot el que hi diu.
Jo penso que els pobres no paren de parlar. A molts d’ells, la única cosa que els queda és la conversa. N’hi ha que ho són tan pobres que no tenen ni amb qui compartir-la i ho fan amb ells mateixos. Però bé, si li donem una altra volta potser trobarem que tampoc cal ser pobre per a arribar aquest extrem, ni tan sols boig, ni narcisista. Això sí, la persona més xerraire que conec, no té un cèntim, és un fet constatable per més gent.
Avui dia, el ciutadà de classe mitja té una tecnologia que li permet d’estar a casa sense haver de passar pel tràngol de veure’s obligat a conversar amb ningú de la família. Signes dels temps o cicles que es repeteixen, no ho sé.
Sobre el debat: per a mi, que n’hi hagi molt.
Sobre el que és o no ridícul: és inspirador saber que hi ha a qui li escruixen les dents perquè sent vergonya aliena; dona una sensació entranya de poder a la qual no estic acostumat. Y menys ridícul que jo, però jo més que X, aquesta és la cadena. Qui fa més bé a qui? Y em fa patir però em fa sentir bé, superior. En canvi, jo sé que faig patir a X alhora que se’n adona del cec que estic. Després de X, però, hi ha Z que recull el testimoni. Però no patiu, que aviat arriba A -de qui tothom se’n reia fins ara- i es creix en veure les misèries de Z. Tot plegat, pura ecològia. Cada animal segueix el joc a la seva manera, i varia els costums amb el temps.
Bona nit a tothom i sobretot a vós, mestre.
Sí,sí,sí… sense cap mena de dubte. El debat sempre és enriquidor, per tant necessari! Com se’n aprèn de les diverses: contràries, coincidents, antagòniques… -totes i caben- argumentacions! Tot és concret i concís: estudiat. Alhora, però, relatiu i opinable, susceptible de reformulació… o no ?
Bon dia a tothom,