Llarg passeig pels voltants de Palafrugell –sense voler anar enlloc concretament– amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima –exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.
Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre una figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost –car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.
Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar amb les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rossos –i pini biondi de D’Annunzio– ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes, hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals –com els pollancres, com els carolins–, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de l’alta remor dels pins».1 El repiqueteig del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.
Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge –una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per a fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable –fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar la raó a les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.
Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país, és una delícia –una mena de plaer físic.
De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic –no hi ha cap anticlerical en aquest país que no tingui un capellà amic–, fa un llarg circumloqui per demanar-li si li’n passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.
–No res… –diu el senyor Rector, amb una rialla una mica forçada–. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poble com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.
Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.
Coromina s’enfosqueix.
–Mossèn Renart –diu– m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- El poema de Ferrà no es publicà fins el 1926, si bé potser això no hauria impedit que, compost abans, Pla ja el conegués —n. ed. bloQG [↩]
Ja m’estranyava a mi tanta placidesa: tard o d’hora alguna cosa l’havia d’esgarriar. No recordo cap entrada a on les flors i violes descriptives fossin mantingudes tant estona, sense cap contrapunt amarg, depriment o sarcàstic (la “monada” és un detall ple de comprensió, crec). Al final però, pam! la realitat, amb les petites o grans injustícies, hi apareix, encara que aquest cop, a través d’en Coromina –“…m’ha aigualit el paisatge i el passeig…”, ja us ho dieu tot vós mateix.
Recolzo l’admiració per un paisatge que sembla una “figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte”. Un dels tòpics que més em rebenten és que a la natura no hi existeix la línea recta, ni la geometria exacta. Els mateixos que defensen aquesta teoria inconsistent —mireu les formacions de tants cristalls, des de la neu, fins a immenses roques; les trajectòries dels objectes en el buit, la dels raigs del sol o qualsevol feix de llum sense obstrucció; els hexàgons dels ruscs d’abelles, etc.— sovint ho fan per a denigrar l’obra humana davant la natura, enfrontar la bellesa orgànica a una suposada fredor sense ànima, però després s’admiren per les lleis matemàtiques de la natura. Proposo destruir els raigs del sol i els ruscs per a obtindre una natura molt menys contradictòria i humana i així fer feliços als meus oponents: massa amics personals ho són i jo sóc partidari d’estimar-me’ls molt, als amics. Amb gust rebré les garrotades —o la indiferència— dels enemics de la línia recta.
Inefable Pla: mentre per una banda s’esmerça a enfortir uns prejudicis, per l’altre no para de dinamitar-ne uns altres. Bé, si fa no fa, com tothom. En ambdós casos, bravo!
Bon dia a tothom.
Un detall final: que els amants d’urbanitzar a l’estil Bellvitge no m’allistin a les seves files, tampoc. No confonguem les coses.
A mi m’agrada Dalí, sempre buscant l’orgànic en el cristal.lí, i el cristal.lí en l’orgànic. Original de debò, com els seus rellotges tous.
Em quedo bocabadada amb els vostres comentaris, els dies en què en principi no tenia res a dir, em feu desvetllar les ganes de dir coses.
Els capellans, actualment, em sembla que són com a molt mileuristes, i la seva feina tothom admetrà que no és fàcil. També a Argentina tenen molta riquesa natural, i molta misèria.
Us heu fixat que, algunes vegades, Josep Pla acaba l’escrit del dia amb una frase contundent, d’impacte? Com avui. De vegades és una sentència. Podeu comprovar-ho, si us ve de gust, en els dies 11, 15, 17 i 19 de maig, el 23 de juny, 2, 3 i 26 de juliol i 3, 4, 15, 17, 24 i 25 d’agost.
De tota manera, avui el contrast és molt fort, es fa notar: a la placidesa del passeig hi oposa la conversa amb el mossèn i el comentari final de Coromina.