La família. L’àvia Marieta quedà vídua molt jove. El seu marit –el meu avi– fou enterrat al cementiri de Llofriu. Aquest cementiri era llavors –com en molts pobles de pagès– al costat de l’església, a la porta de l’església. A causa 
d’aquesta proximitat –i sens dubte per moltes altres raons– l’àvia Marieta prometé no anar mai més a missa a Llofriu i ha complert la prometença. Fa anys i panys que no ha vist el cementiri de Llofriu. L’àvia Marieta adorava el seu marit.
Tot això s’ha de posar en relació, potser, amb la por que fan, en el país, els morts i els cementiris. El pànic que produeixen és literalment indescriptible. Hi ha persones que viuen amb l’obsessió de familiars o d’amics perduts i que no entrarien, per res del món, en el cementiri en què són enterrats. Si hi van –i encara!– el Dia de Difunts és perquè hi acudeix tanta de gent. El brogit exterior converteix la seva anada en un passeig. En els cementiris –en dies ordinaris– no hi sol haver ningú, i en els de pagès, especialment, no hi entra ànima vivent. De vegades, per curiositat, he tractat d’entrar en un cementiri rural i no he trobat la clau enlloc –com si s’hagués fet fonedissa.
Un determinat gust neotàfic ha popularitzat les tíbies encreuades i els caps de mort. Això ha fet perdre prestigi als cementiris i ha afeblit la memòria dels difunts. Imaginar una persona que s’ha estimat en forma de calavera ha d’ésser horrible –humanament inaguantable, superior a les forces físiques. Només es poden recordar persones que la memòria ressuscita.
Fratelli a un tempo stesso amore è morte –diu Leopardi– ingeneró la sorte… Sí, això passa molt sovint. Les persones desapareixen en el moment que ens són més necessàries. Però per als vivents l’agermanament fatal de l’amor i la mort és humanament inconcebible.
.
La meva mare no té pas una disposició cega a creure en miracles, i, com que és una persona tan poc convencional, no s’està pas de dir-ho. Per contra, la tia Lluïsa està sempre al corrent de les revistetes miraculistes i sempre disposa de dues o tres impressionants guaricions per a explicar i tota mena de prodigis produïts per la misteriosa intervenció sobrenatural. Quan tracta d’encolomar a la meva mare aquestes adorables fantasies, ha de parar ràpidament i en sec.
–Mira, Lluïsa –li diu–, no em vinguis amb orgues! Tinc molta feina…
Avui, en el moment d’explicar la intervenció celestial en el salvament econòmic d’una persona que ha fet fallida –notícia de revisteta– la meva mare li ha dit:
–Fes el favor…! Tot té un límit!
La senyora Maria –tothom coneix la meva mare amb aquest nom– és una catòlica fervent: no deixa mai de complir ni d’anar a missa faci el temps que faci. Ha d’estar molt malalta per a deixar d’anar a l’església. A l’hivern, quan plou, fa fred o neva o simplement, si la tramuntana és massa forta, la tia Lluïsa troba que podria ésser dolent per a ella d’arriscar l’aventura de sortir de casa. Així, es queda al costat del braser o al llit. Té grans condicions de malalta imaginària i sempre es queixa. Trobar una excusa per a no complir li és facilíssim.
.
L’època de l’any que a Palafrugell circula, a la nit, menys gent pels carrers és ara, en aquests temps d’inicis de tardor. Quan hom sent que uns joves fan serenata, en la foscor d’un carrer, sota una o altra finestra, podeu estar segurs que som a la primavera. En cap altre temps de l’any no sentireu cantar sota d’aquestes obertures –per més fascinadora i urgent que sigui la bellesa tancada a dins. Quan, a una hora qualsevol de la nit, passeu per tres o quatre carrers i no trobeu ànima vivent, és que som a la tardor –indefectiblement. La vida de la gent segueix la minva i la progressió de la llum. És a la tardor que es fa la vida d’hivern. Quan floreixen els ametllers –en ple fred– l’aspecte és ja de primavera.
Leopardi era un dels escriptors que més agradava a Pla. Per si a algú interessa copio els dos primers versos del Cant XXVII i la traducció, esplèndida, i notes de Narcís Comadira del llibre Cants, edició bilingüe (Edicions 62-Empúries, 2004).
El llarg poema, cinc pàgines, l’encapçala una cita de Menandre: “Mor jove aquell que és estimat pels déus.”
AMORE E MORTE
Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte
Ingenerò la sorte.
AMOR I MORT
Germans, a la vegada, Amor i Mort,
els va engendrar la sort.
Josep Pla ja havia parlat de tot això en altres pàgines d’aquest llibre, sobre l’amor i la mort, i cada vegada sap donar-hi una manera diferent d’explicar-ho.
Pla fa sortir gairebé juntes sempre, aquestes tres dones: l’àvia Marieta, la tia Lluïsa i la senyora Maria (la seva mare). Em sembla que debien ser importants en el caràcter i la formació de l’escriptor, com a mínim per contar aquestes petites anècdotes.
I per últim, avui, la tardor i la primavera, és a dir la meteorologia, que tanta influència té sobre l’amor i la mort.
Novament és fa palès l´admiració de Pla cap a la seva mare, especialment per la seva racionalitat que compatibilitza amb el seu esperit lliure ( dir sempre el que pensa : “tan poco convencional”)
Repeticions… i tant! Abundants i visibles, sense negar el valor del conunt i de l’obra, variacions clàsiques d’en Pla. De les converses, del xerrar o callar i escoltar, de les víctimes i els botxins, ja en va parlar fa dies; dels miracles i miraclets, recordo la data, el 21 de març; dels morts i els cementiris, també.
D’acord amb en Guillem, que no fa gaire es va referir a aixo de les converses amb una interpretació diguem-ne marxista. Pla no era marxista, però recomanava llegir aquest pare o padrí de les idees del segle XX.
Aquesta època de l’any, és molt deliciosa també, com l’època de la vida que es correspon realment a aquest Josep Pla, que es reflecteix constantment en el que escriu. El dia i la vida: n’hi ha que aplaudeixen en encendre’s els primers llums. “Els primers freds”, són els pitjors.
Gràcies Antoni per aquest fragement de Leopardi traduït per en Comadira (en aquest país els poetes s’han fet un fart de traduïr!)Avui comencem tètrics i acabem amb una tardor que es disfressa de primavera. La mort és el tema (morim nosaltres; moren els anys, estació rera estació, malgrat les aparences) d’avui, d’acord, però hi ha una frase que a mi m’omple d’esperança, com una flameta en la foscor:
“L’àvia Marieta adorava el seu marit.”
De vegades, l’amor pot guanyar.
Malgrat la infinitat de capes per a protegir-se de semblar-ho, només algú que ha estimat -i molt!- pot escriure d’aquesta manera.
Us he de confessar que si no fos (parafrasejant els avis -normalment més ells que no pas elles- que a diari es troben a les places per fer-la petar) pels vostres comentaris: brillants, vius, relatius, subjectius, cultivats, personals, absoluts…què esdevenen una lliçó polièdrica de literatura. El Quadern Gris no seria el què és!
Quan al dia 20 de setembre i la relació entre la vida, l’amor i la mort. Sempre he sentit ha dir que, ara, avui en dia, no hi ha una cultura de la mort, però, ja veig que abans tampoc: està clar que la por potencia els tabús, el secretisme i, especialment la negació dels llocs que la rememoren. La mort ens pren, irremeiablement, la vida que estimem!
Bon diumenge a tothom,
Ei, dispenseu. Se m’ha escapat una “h” en la segona línia del segon paràgraf, a la preposició a.
Ara sí que marxo. M’esperen l’escombra, la baieta i el plomall!
A reveure,
[...] Pla en su dietario cibernético, que habla sobre el miedo que dan, en el país, los muertos y los cementerios. Dice sobre los [...]
Quim (“Repeticions… i tant!”), se dice que los escritores no dejan de dar vueltas a sus obsesiones. Me parece que hay algo de verdad en ello.
Feliz día a todos.
És veritat, Florenci, la literatura és feta de persones que han estimat molt, i de molts amors frustrats. La literatura són “paraules igual a llet”, la llet que no s’ha rebut de petit, metàfòra de l’amor no correspost. Segur que ningú no sap de quin gran escriptor, anticànon, he manllevat això: Cèsar August Jordana. Llegint Pla, que sí és al cànon, m’adono de la poca diferència que hi ha entre un escriptor catapultat i un d’oblidat. L’única gran diferència és quantitativa, és impressionant el que va arribar a escriure Pla!