La passió que hi ha en aquest país pel joc és considerable. No veig que hi hagi gens d’afecció, naturalment, per la rifa –ni per la nacional ni per cap classe de combinació d’aquesta mena. A la gent, li agrada de jugar-se els diners personalment, sobre taules i en establiments concrets, davant de persones conegudes i concretes. Hi ha els jocs en els quals el jugador és protagonista de l’afer, protagonista directe, amb els estris a la mà, i aquests són els que prefereixen els jugadors autèntics (els jocs d’envit amb preferència a qualsevol altra forma de juguesca), i els jocs indirectes, en virtut dels quals es juguen els diners a través d’un mecanisme que altres persones manipulen. Aquests són els jocs de banca –la ruleta, els daus, el set-i-mig, el monte, etc.

Un dels jocs de banca que fascina més la gent d’aquí és els daus –o sigui a bones i males. Dels daus, a Palafrugell, en diem els ossos. El soroll –cloc, cloc– que fan els ossos en ésser tirats i xocar amb la fusta col·locada davant del crupier –soroll fosc i tombal– produeix un pessigolleig agradable a moltes orelles del país.

He pensat alguna vegada si en el fons d’aquesta passió pels jocs, tant pels d’envit com pels de banca –els de basa tenen menys categoria– no hi ha un fons de vanitat i de fatxenderia. El jugador, en aquest país, no és pas considerat un home fora de la societat. No crec pas que cap dona s’hagi deixat de casar amb un home pel fet de tenir la passió del joc. El jugador més aviat és un home permanentment rodejat de misteri, de suggestió i d’interès. Hi ha, naturalment, els jugadors de dissabte al vespre, destinats, tota la vida, a deixar la setmanada a les taules de les tavernes. Les dones d’aquests apassionats passen cada dilluns, amb una criatura als braços, a denunciar la seva desgraciada situació davant de l’Ajuntament o del quarter. Però això, socialment, no fa ni fred ni calor, és un fet d’administració ordinària, un mer, inevitable esdeveniment de la vida. Al costat d’aquests homes hi ha els jugadors normals –professionals o no professionals–, els quals porten una admirable vida de família, viuen dins dels més estrictes cànons burgesos i s’arruïnen o guanyen sense que es plantegi el problema de la conculcació de la llei. A l’admiració que produeix, sempre, la vida ordenada, s’hi afegeix el fascinador misteri que envolta l’home que va al llit tard, fa ressopó i talla, en un moment determinat, cent duros.

És a dir: el joc no és considerat un vici escandalós. És considerat un viciós l’home que beu, l’home que freqüenta el bordell o manté una casolana d’una certa superfície i l’home que sense tenir una base econòmica viu gandul i engorronit. El jugador que a la matinada fa un ressoponet, amb el seu tovalló blanc i el seu vaset de vi blanc amb sifó, és considerat un ciutadà que fa marxar el comerç. Això demostra, probablement, que la passió del joc en aquest país –vull dir la dolçor social que volta aquesta passió– és antiquíssima, més vella que l’anar a peu.

El fons de fatxenderia, de displicència i de visible vanitat en la passió dels jugadors prové potser del fet que el joc és una evasió de les humiliacions de la vida. Asseure’s en una taula de joc, treure’s trenta o quaranta duros de la cartera, apostar-los a bones i males davant dels amics, davant dels enemics, davant d’una representació del poble enter –sovint davant del burgès mateix–, implica l’actuació d’una llibertat omnímoda. És com dir:

–Jo em jugo els diners… i què?

Aquest gest, aquest pensament, aquesta decisió, deu ésser moralment higiènica i físicament agradable pel que té de revenja contra les humiliacions de la vida. La societat, o el burgès, o l’autoritat, o un amic, o un enemic o un desconegut m’ha humiliat o m’humilia –pensa el jugador–, però en aquest moment que jugo els meus diners demostro que existeixo, faig un acte d’indiscutible presència… El «penso, doncs existeixo», no pot pas formular-se’l tothom. Per a un jugador, el «jugo, doncs existeixo», és decisiu.

Gairebé tots els jugadors que conec són persones d’una personalitat insubornable, d’un individualisme ferotge, d’un dibuix molt precís –tant si són rics com si són pobres, tant si formen part dels de dalt com si pertanyen a la terregada, tant si tenen lletres com si no saben res dels llibres. El jugador no presenta mai el tipus d’home absolutament gris, decididament dominat, finament reflectit, de l’home que no és ni carn ni peix. Davant de la mediocritat general, en un o altre aspecte, el jugador és sempre un tipus diferent.

A partida acabada, els qui guanyen no solen pas subratllar la producció de l’esdeveniment. Més aviat s’excusen amb la sort i fan per manera de passar desapercebuts –es fan perdonar la fortuna, per dir-ho breument.

Els qui perden solen presentar-se amb més orgull i són més insistents. De vegades es fan una mica pesats accentuant el sentimentalisme. No és pas que aspirin a provocar la llàstima –encara que de vegades ho sembli. De tota manera quan un jugador diu: «Ahir vaig perdre cent duros…», i constata l’adhesió dels seus amics a la pròpia desgràcia, la satisfacció que sent és evident. Tota desgràcia –i perdre en el joc és una desgràcia– produeix una vexació –i tota vexació suscita un gran plaer intern que de portes enfora hom sol dissimular amb una escena d’indignació. Si les desgràcies no impliquessin el plaer de la vexació serien insuportables.

No tinc gens de vocació de jugador. És una capacitat que la Providència no m’ha concedit. No conec ni l’estratègia fabulosa dels jocs de basa (no sé jugar al tresillo ni a la manilla) ni m’apassionen els jocs de banca o d’envit. Comprenc que el joc –qualsevol joc en el qual s’apostin diners– fa passar admirablement la morositat crepuscular de la vida, que és un passatemps fascinador (a judicar pel que veig), potser més fascinador que les dones. Sento, però, que no he nascut per a aquestes amenitats tan vives. El pensament em fuig cap a altres bandes, em distrec en altres direccions i potser el meu egoisme és massa permanent i massa actiu per a entrar en situacions tan compromeses. (Els únics compromisos que m’agraden són els que em produeix el maneig de la ploma.) Per altra part, no sóc pas un degustador apassionat d’humiliacions, vexacions i ofenses. Prefereixo oblidar a sentir el corcó del ressentit. El cultiu de la capacitat d’oblit crec que és una cosa excel·lent per a saber viure.

Així, davant de les taules de joc –que amb la guerra semblen haver-se multiplicat–, faig, com a màxim, una «vaca» amb un amic –sempre a condició que l’altre jugui els meus diners. (Aquest petit detall és suficient per a demostrar que sóc un jugador nul.) Si guanyo, em gasto els diners de seguida, sense pensar-m’hi gens; si perdo, quedo completament indiferent.

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 23 setembre 2008 a les 0:00 i desada a moral, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.