Dinat a la Barceloneta (a Can Soler) amb Joaquim Sunyer i Josep Maria Junoy. Al sol s’hi comença d’estar bé, i a la Barceloneta, deliciosament. Ha fet un dia magnífic. Arròs de peix (potser amb un punt excessiu de safrà) i rodelles de llobarro a la brasa. Sunyer és un home extremadament simpàtic, d’una humanitat i comprensió rares de trobar —em sembla— en el món en què es mouen aquests senyors. Té no solament una gran admiració, sinó una declarada fidelitat, a Joaquim Borralleras. Cada dia trobeu gent que us diuen el mateix. És absolutament curiosa la repercussió de Quim en tots els ambients intel·lectuals de Barcelona, a pesar del seu deseiximent extern i la seva aparent —almenys— indiferència. És un cas únic, sorprenent.
Havent dinat fa tan bon sol, que Josep Maria Junoy proposa anar a donar un tomb per l’escullera. Hi anem. No hi ha pas gaire gent: els mariners i pescadors habituals del lloc, que els uns es dediquen a enllestir els seus arreus de pesca i els altres a mirar el mar —vull dir el mar lliure. Faig observar el fet al pintor Sunyer i li demano —en definitiva, com a paisatgista és una mica contemplatiu— que m’expliqui la causa de la fascinació que produeix el mar en certa gent.
—A Sitges passa el mateix —em diu—. Quan els pescadors i mariners no saben què fer, miren el mar tanta estona com vulgueu. A Banyuls, quan anava a veure l’escultor Maillol, era possible de veure el mateix.
—Vós, Sunyer, ¿heu mirat mai el mar?
—De lluny i vagament.
—¿Heu vist mai que alguna dona el mirés una certa estona?
—No ho recordo ben bé… No ho crec.
—¿Què veuen en el mar lliure aquesta gent per passar-hi tanta i tanta estona?
—Francament, no ho sé…
És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer —i de vegades encara que tinguin feina— se’l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M’he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?
A Calella de Palafrugell, poble del litoral que conec des de petit, un dels pescadors que ha mirat més el mar, en aquests anys, ha estat Josep Tort, oncle del barber —un home ja d’edat, gras, cara-rodó, rodanxó, solter, sentenciós, d’expressió una mica sibil·lina. No és pas un pescador individual i solitari, sinó que ha anat sempre embarcat primer en els sardinals i després en les traïnyes. Posat a terra, sempre era possible de trobar-lo en un o altre lloc de visualitat reconeguda, amb la vista fixa sobre l’aigua del mar lliure. No anava mai al cafè, ni a missa, ni a la taverna, ni es movia mai del poble: de nit anava a pescar i de dies mirava el mar. ¿Què hi veia? Un dia li vaig dir —era amic meu—:
—Vós, Tort, sempre mireu el mar…
—Sí, sí…
—El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure…
—Els vaixells de vela m’agraden, sí, però si no en passen m’és indiferent.
—Però, en el mar, hi deveu veure alguna cosa…
—Res, em penso, res…
—Llavors, ¿per què el mireu d’una manera tan seguida?
—No sé… No t’ho sabria dir…
Durant una temporada —un estiu— vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l’aigua de mar, en si mateixa, l’aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos —i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l’incentiu de marxar, de fugar-se, de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d’un sedentarisme i d’una immobilitat recalcitrant i decisiva. El mar pot tenir també l’atracció de l’espectacle divers. El mar és un espectacle divers. De vegades canvia, sobretot a l’estiu. A l’hivern és diferent. A l’hivern s’estableix sovint un carés persistent, continuat i empipador. La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar. El mar fa el que vol la meteorologia. Davant del fabulós rejoc atmosfèric, el mar és un element passiu. El mar és una forma terriblement dura i compacta de la naturalesa.
Un dia vaig fer una prova: davant de Josep Tort, vaig parafrasejar la cèlebre frase d’Èsquil: «El mar, somriure innombrable», per veure l’efecte que li feia. Era un dia que el mar, lluent de sol, era ple dels borrals d’escuma del gargal fresc.
—Aquest mar —li vaig dir amb una naturalitat indiferent— sembla un somriure continuat, que es va fent…
—¿Com dius? —em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu—. ¿Un somriure que es va fent? ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?
Seria curiós de saber quin efecte fa la frase del vell grec entre la gent de mar. Seria molt possible que la consideressin una frase purament artístico-literària, és dir, fictícia, inservible.
En una altra ocasió vaig fer la mateixa prova amb la frase d’Eugeni d’Ors: «El mar, la gran nuesa». No s’han pas escrit gaires coses —s’entén, que hagin quedat— sobre el mar. En el llibre de Lord Byron, Childe Harold, que fa poc he llegit traduït al francès, hi ha molts adjectius sobre el mar. Xènius volgué també dir alguna cosa —cosa que és sempre d’apreciar— i aparegué «la gran nuesa». Aquesta frase la vaig dir a un mariner que havia fet la carrera d’Amèrica, assenyalant el mar amb un gest.
—¿La gran nuesa, dius? —contestà el mariner—. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·ligible per als no lletraferits.
En un moment determinat, vaig suposar que els mariners i pescadors miren el mar perquè els fa un pànic obscur —de vegades justificat—, perquè en senten l’atracció de la por.
—Si el mireu tantes hores —vaig dir un dia a Josep Tort— és que us deu fer por.
—No és pas que m’agradi gaire, francament… —em digué—. Més que un ofici d’en mar, m’hauria agradat de fer un ofici d’en terra…
—Ja ho entenc…
—Ara, de por, no me’n fa pas. Si me’n fes, no el miraria pas, no el podria pas resistir…
—¿És que us ha fet algun mal?
—A mi, no! Francament…
L’aigua sola, el mar sol i lliure, és horrible, aclaparador, d’una esterilitat desagradable. El panorama de mar que es veu des del terrat de l’ermita de Sant Sebastià no es pot pas resistir gaire estona, si es mira amb una certa sensibilitat. En canvi, la barreja de terra i de mar és magnífica —d’una sorprenent i continuada bellesa. Cadaqués és prodigiós, perquè en la seva badia és impossible de separar el mar de la terra. El mar, vist des del poble de Calella, té una atracció relativa —mínima. En canvi, el poble de Calella vist des del mar, amb el mar davant, és una cosa prodigiosa, fascinadora, que mai no fatiga. És la barreja de terra i mar el que és bonic. Per això agraden tant els llacs —que són l’essència d’aquesta barreja— i els rius. Des de la part alta del carrer de Claris es veuen dos dits de mar. Aquesta aparició, amb la ciutat davant, fa un cert efecte. En general, el mar que es veu des de la part elevada del pla inclinat de Barcelona és una de les coses més belles que té la ciutat.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
No he utilitzat tampoc mai, per ara, les escopidores, que eren abundantíssimes. El fet d’haver eliminat tot aquest gavadal de coses no sé pas si és un bé o és un mal. Potser és un bé. En tot cas, que quedi ben entès!
Dos dies molt calorosos, de vents normals fluixets, nits de xafogor i d’entresuament. Aquesta tarda s’ha produït la tempestat elèctrica —el que els mariners i pescadors en diuen el grop. Em penso que hi ha dues espècies d’aquests grops: el grop pròxim, immediat, que es produeix a sobre mateix del lloc on us trobeu, que comença amb un terbolí o revoltura de vent, de direcció imprecisa, de vegades diversa, sovint de direccions contràries (gropada de vent), acompanyada d’un finimondo de trons i llamps sobre un cel de colors mortuoris i tètrics, d’un espetec de sorolls crepitants i secs acompanyats d’un seguit de ruixats fortíssims que sol acabar-se en forma de cua de peix, i el grop llunyà de gran visualitat atmosfèrica, però limitat a un simple espectacle d’efectes merament visuals. El grop d’avui ha estat d’aquests darrers.
Quan hi arribo, ja fa estona que s’ha acabat l’ofici, i la gent s’ha dispersat per «les cases dels senyors» —per dir-ho com els pescadors del barri. Dia clar, calorós, gargal petit, aire radiant. Poca gent a la platja: els estiuejants van tan mudats que només es banyen els esvalotats. Al Canadell hi ha tantes Maries que és possible de dir coses amables a tots els jardinets de davant de les cases. En el moment de passar el portal veig mossèn Narcís —solideu, valoneta, bastó—, que ha vingut a felicitar la meva mare. Seu una mica enravenat, amb una rialleta dolça, a l’ombra de l’acàcia. La meva mare, que té feina a la cuina i rep les felicitacions entre la cassola d’arròs i la dels pollastres, ha interromput la seva feina i escolta mossèn Narcís una mica forçada. El reverend, però, porta el programa fet i s’alçarà del balancí a l’hora que el rellotge marqui. És un senyor puntual i impertorbable.
A quarts de dues de la tarda podem finalment dinar. Amb la família hi ha la tia Lluïsa, que ha vingut a passar el dia, i a qui la visió dels vestits de bany produeix una espècie d’atacs de pudor successius. El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar. El musclo de roca és el marisc més afinat d’aquest país. Després, l’arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i 
el pollastre. Després, la consuetudinària ració de llagosta a la brasa. L’olor de les closques de la llagosta tocades pel foc emplena el menjador d’un perfum adorable. Com que fa calor i tothom menja amb les portes i finestres obertes, el Canadell projecta un sorollet de plats, culleres i forquilles absolutament evocatiu i que per mi és inseparable de l’olor de les cloves de la llagosta. Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l’àvia Marieta. I per acabar d’arrodonir el dinar —costum de la diada— apareix finalment el mantecado, fet amb una galleda de fusta plena de glaç i un recipient que conté els ingredients —recipient que es fa rodar amb un petit engranatge mogut per una maneta. I després el cafè, que sol ser extremadament bo, perfumat i amb una entrada agradabilíssima a causa —segons la veu pública— de l’aigua lleugera de les cisternes del país.
Dilluns. — A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya 
fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part de les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.