Arxiu de la categoria ‘dones’

2 d’abril 1919

dimarts 2 abril 2019

El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!

 

Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:

—Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la filosofia i els que no serveixen per a res…

—Sí, és clar —ha dit Pujols—, però sempre s’exagera…

 

Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de Les tres gràcies de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.

 

Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.

Les dones lletges són generalment agradibilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r d’abril 1919

dilluns 1 abril 2019

Dimarts. — Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

 

Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrere el Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses —quatre siluetes—, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.

De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. ¿Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrere. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no… Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.

Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda —arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades— dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En passar per davant de l’església penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que és al museu. Després pujo rambles amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1919

divendres 8 març 2019

Balzac.

Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.

 

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

 

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

 

Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

 

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

 

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

 

De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de febrer 1919

dissabte 16 febrer 2019

Diumenge. — Fins ahir, dissabte, continuaren els aldarulls universitaris. L’agitació obrera creix. La gent està pendent del que passarà demà, dilluns. Hi ha la por, molt generalitzada, que Barcelona podria quedar sense llum, ni força, d’un moment a l’altre.

Passada una part de la tarda amb Salvador Eures, al seu pis del carrer de la Universitat. Des dels temps ja llunyans del «Caos» que escriu unes llibretes —un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual. El pis està igual: fosc i una mica ple de pols. Els seus ídols resten intactes: Nietzsche i Wagner. En realitat, Eures és un conservador confusionat per Nietzsche. Continua mantenint una fòbia activa contra la democràcia. Les declaracions alemanyes sobre la superioritat vital i contra la moral dels esclaus l’encanten.

Les llibretes, que Eures em llegeix a trossos, tenen una nota molt característica: l’obsessió de les dones. El gavadal de notes contra les dones és innombrable. «Sóc feminòfob! —em diu Eures, i la paraula em fa gràcia—, però això no vol pas dir que sigui un efeminat…».

«Per a l’única funció digna de la dona, per a la més essencial que realitza —escriu a la llibreta—, es fa indispensable una missa purificadora». Trobo que el to és revoltant i passablement sinistre. En un altre lloc escriu: «Si en una relació amorosa l’home adopta la reserva que sol adoptar habitualment la dona —car, si l’home es clareja, la dona es reserva—, llavors és la dona la que amb el més fred atreviment dóna a la publicitat els termes de la relació». Penso: ¿i què?

Però aquestes qüestions d’estratègia sentimental ¿tenen tanta importància com Eures creu? Crec que el problema és un altre. Li recordo l’anècdota Wagner-Nietzsche.

 

Wagner a Nietzsche: «Tingueu dones, Herr Nietzsche, tingueu dones!».

Nietzsche: «¿Com és possible tenir dones?».

Wagner: «Robeu-les! Rapteu-les! Salteu per sobre de tots els obstacles!…».

Potser Eures pateix de l’error, com molts altres xicots d’educació dita seriosa i acurada, de creure que l’home és més un animal racional que un animal sensual.

 

L’àvia Marieta és encara ací; però, segons diu, no hi està pas gaire bé. Treta del carrer Estret i privada de poder anar cada dia al mas amb el cistellet, es troba desplaçada.

—A Barcelona —em diu—, quanta gent no hi ha! Pel meu gust n’hi ha massa. Quan jo era criatura, cinquanta o més anys enrere, ens pensàvem que Barcelona era una gran ciutat. Era ben poca cosa al costat de la d’ara. A més, tot és tan diferent del meu temps! Quan vivíem al pla de Palacio tothom feia carn d’olla cada dia. Ara he vist que a penes ningú en fa. I quantes lleteries no es veuen pels carrers! En el meu temps, la llet només la prenien els malalts…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de febrer 1919

dilluns 11 febrer 2019

Les porteres de Barcelona no arriben a posar mai, quan parlen amb la gent, una cara indiferent: no saben dissimular. Per més llarga que sigui la seva permanència en l’ofici, conserven, com el primer dia, la curiositat de la xafarderia pintada a la cara —el fascinador plaer de la xafarderia pintat a la cara.

 

Es podria sostenir que la matisació dels diaris es deu, més que a diferències de posició política, a diferències de la constitució orgànica de la clientela: hi ha diaris per a biliosos, per a hipocondríacs, per a neurastènics, per a eròtics…

 

De petits, quan no anàvem a estudi, en dèiem fer rodó. Ara, de no anar a classe a la universitat, en diem fer campana. És exactament igual. L’època infantil de la vida dura una pila d’anys. Aquesta ha estat, a més a més, una campana inoportuna. A la universitat hi ha hagut «Marsellesa» i «Segadors». M’he deixat perdre un espectacle.

 

En el curs de la meva divagació pels carrers he trobat un xicot de Palafrugell que canta professionalment de baríton.

—Calvet… —em diu en presentar-se—. ¿Que no recordes quan cantava a l’església?

És clar que ho recordo. Com si fos ara. Tracto que m’expliqui el camí que ha fet, però veig que no hi té pas gaire tirada. Com molts de Palafrugell desplaçats, sembla haver perdut una mica el centre de gravetat.

—El cant és bonic… —em diu amb un aire d’home capficat—, però aquelles torrades!…

Biblioteca de l’Ateneu fins a les dues de la nit. Tomb de Rambla. Gran animació. Al pla de les Comèdies, el mercat eròtic és impressionant. Gran abundància de senyoretes del Migdia de França, altes, grosses, impressionants. Les anques passen, girant, com esferes que roden en virtut d’un moviment mecànic. La concentració cosmopolita és espessa. Faccions tocades per l’avidesa —per una duresa trista o per la simulació d’una joia falsa. A la Boqueria hi ha els carros de verdura —les cols molsudes, tocades de petites gotes d’aigua, els bròquils rosats. Pels carrers transversals comencen de passar els obrers amb el portaviandes a la mà; al coll, el mocador de seda blanca.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada