El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!
Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:
—Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la filosofia i els que no serveixen per a res…
—Sí, és clar —ha dit Pujols—, però sempre s’exagera…
Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de Les tres gràcies de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.
Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.
Les dones lletges són generalment agradibilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. ¿Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrere. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no… Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.
Balzac.
Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.
Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.
Les porteres de Barcelona no arriben a posar mai, quan parlen amb la gent, una cara indiferent: no saben dissimular. Per més llarga que sigui la seva permanència en l’ofici, conserven, com el primer dia, la curiositat de la xafarderia pintada a la cara —el fascinador plaer de la xafarderia pintat a la cara.
