L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya —si té humor—, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.
Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «Aquests nebots són insuportables de seriositat…».
Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada —i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.
Joan Climent, que coneguí a la universitat —anava dos o tres cursos més avançat— i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la Història de l’impermeable 
núm. 33404. Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al D’Ací i d’Allà. Bé. D’entrada em torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrere amb gran dificultat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.
Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. ¿Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. ¿Qui no el feia parlar quan era hora?
Anant cap a casa, passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant lentament, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen cap fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Llegiu aquí el text del primer Quadern gris [↩]
S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero una ocurrència extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan Me caso con mi marido. A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, amb un tramvia, tornem a casa.
Maurice Barrès
Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.
fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.