Arxiu de la categoria ‘festes i celebracions’

« Entrades anteriors
Entrades següents »

15 d’agost 1918

dimecres 15 agost 2018

La Mare de Déu d’agost. Sant de la senyora de la casa: de la mamà. Concentració familiar al Canadell.

Ha fet un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Gargal fresc al matí. Llebeig fresc, impetuós, a la tarda.

La sortida d’ofici ha estat molt brillant. Les senyores s’han encotillat; els homes s’han vestit. Les senyores s’han posat les mitges fines, les sabates de doré —aquestes sabates que irradien un color moradenc, violeta industrial, que sembla pujar cames amunt— i el capell. Els capells són de gran volada i tenen unes plomes que cauen sobre l’espatlla.

Mossèn Narcís ha dit la missa lentament, enmig d’un gran silenci: només es sentia el soroll metàl·lic de les barnilles dels ventalls de les senyores i la mica de tos dels bronquítics recalcitrants. La quantitat de joies insignificants exhibides m’ha semblat excessiva. A l’estiu, les joies fan calor. És estrany.

Els senyors anaven vestits com a l’hivern: amb vestits foscs. Tot plegat semblava una ménagerie completament domesticada i excessivament cursi i convencional —una ménagerie que no excloïa, de tota manera, la presència d’algunes faccions d’autèntica ferocitat, d’una avidesa ineluctable. Els bastonets que portaven els senyors accentuaven la nota convencional, fins gairebé la molèstia. Aquests bastonets corbats de dalt, de virolla rutilant, són d’una superfluïtat que només de veure’ls us porta a sentir-vos entrebancat. Sembla que, a cada moment, us els han de posar entre cama i cama i fer-vos la clau.

L’església de Calella —en l’edificació de la qual jugà un paper decisiu el meu oncle don Esteve Casadevall— té un sostre blau aigualit. Sobre aquest blau hi ha unes estrelletes que semblen de pasta de sopa, que a mi em produeixen un entendriment de cartolina postal. Tot això forma part d’un sistema de sentiments religiosos que són literalment inexplicables per excés de familiaritat. Sota la volta estrellada, en l’àmbit de la petita església, hi flotava una olor de polvos d’arròs i de locions a la violeta concentrada. Però era una mera olor d’interior: a la porta, el gargal viu, saturat de pinassa, d’argelaga, de fonolls, de llistó, de marisc, s’emportava la màscara de perfum com una ploma ingràvida. La gent quedava com despullada.

L’àvia Marieta, que és persona de missa de set, ha assistit a l’ofici una mica desplaçada. Anava cuirassada de negre: mocador negre al cap, vestit negre —tres o quatre refajos— i sabates de taló baix, negres. La seva forma, entre popular i severa, antiquíssima, m’ha semblat una de les més elegants de l’ofici.

Sortint de l’església, una part de la gent s’ha dispersat. Però els amateurs s’han posat a l’ombra de la façana de la rectoria i les senyores han anat desfilant lentament pel seu davant. ¿Quants adulteris? Potser cap. El país és molt morigerat, ple de virtuts exemplars.

Quan l’església i la petita plaça han quedat buides, mossèn Narcís ha agafat el seu bastó de bruc lluent, s’ha posat el solideu i ha anat a felicitar les Maries. Al Canadell n’hi ha una gran quantitat. Mossèn Narcís ha anat passant per les cases afectades per la diada: ha fet un moment de tertúlia als jardinets minúsculs, sota l’ombreta de les acàcies de bola, esclarissada. Li han anat donant l’ombreta com aquell que ofereix la capsa de rapè. Mossèn Narcís parla lentament. Té els ulls tristos i la pell de la cara rogenca —les orelles d’un color d’albercoc de secà. Sembla predisposat a l’atac apoplèctic. Té el temps molt just. No pot arribar a formular tot el que voldria dir. Mentre proclama les seves felicitacions i elabora els seus auguris de felicitat, passa per les cases el carro d’en Josepet Batlle, carregat de cabassos i d’encàrrecs: els dolços, els melons, les xíndries, els moscats. Tot això arriba amb l’olor de raça llatina que fa Josepet, el qual fa més de vint anys, almenys, que no s’ha banyat. Es produeix un parlar incoherent:

—Digui, digui, mossèn Narcís… Aquests melons són els nostres… Mossèn Narcís, és massa amable… Tots ens trobarem al cel, és clar, si Déu vol… Ara falten els braços de gitano… Són els de can Quica… Sí, sí, els encarregats… Si no fos per la Mare de Déu, ¿de qui ens podríem refiar?… No parli més, mossèn Narcís, és tan clar… Els melons s’han de posar al pou, de seguida… La fruita calenta… Passi-ho bé, mossèn Narcís… Quedi’s a dinar… ¿Vol quedar-se a dinar?

Mossèn Narcís s’acomiadava i el carro seguia darrere d’ell com un element de pertorbació ineluctable. A cada casa on hi havia una Maria es produïa el mateix parlar desorbitat, incoherent, la mateixa barreja de confiteria religiosa agrària.

El bany de mar és agradable. Per la Mare de Déu d’agost es produeix el bany de mar més deliciós de l’estiu. Però hi ha en totes aquestes coses una gradació dilatadíssima en la sensibilitat. Cada persona és un món. Al meu entendre, el bany de mar és agradable com a sorpresa: per la curiositat que produeix la immersió en un medi diferent, inhabitual. Les casetes de bany, al Canadell, no són mai totalment privades, absolutament particulars. Hi ha sempre un punt de promiscuïtat. En aquestes casetes de bany ningú no es despulla amb naturalitat. A tothom fa una certa cosa. Fa tants anys i panys que anem vestits! Jo, que de petit havia anat molt descalç i ho trobava agradabilíssim, tolero d’anar-hi, encara, sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació —sobretot sobre una habitació enrajolada de mosaic— o veure-hi passar algú descalç.

Nedar és agradable, però la immersió en la mar m’ha produït sempre una gran opressió al pit. Altres s’hi mouen amb més facilitat —potser amb més naturalitat. Amb naturalitat completa, potser ningú. L’home és un animal del medi eteri —més que de l’element líquid. En general està feblement construït per viure a l’aigua. Els pescadors, els mariners, es banyen de petits i arriben a saber nedar. De grans no es banyen mai. Senten una mena de terror davant de la immersió en la mar. Deu ésser perquè amb la pressió de l’aire en tenen prou… i de vegades massa.

A la una es sent a cada casa un sorollet de plats, de forquilles, culleres, copes i ganivets. Paren taula. A la una i cinc la platja queda buida i tothom seu al seu lloc amb aquella cara de fred i de gana que dóna el bany: la cara xuclada, el nas vibràtil, els ulls brillants.

Dinar de Santa Maria: arròs de peix, sobre un sumptuós sofregit; llagosta guisada; pollastre rostit. Després de quinze o vint dies de menjar peix, el pollastre és una novetat exquisida. Dolços, meló, cafè. La rebosteria de Palafrugell —en general d’aquest país— és de gran qualitat. L’aigua de Calella fa un cafè excel·lent. El pare encén una fària de 0,25, de fum deliciós, absolutament lligat amb el perfum del cafè.

Digestió lleugera a l’ombra de les barques. Cap nosa excessiva. La felicitat deu ésser això. ¿Serà alguna cosa més? El senyor Narcís, el rellotger, pesca amb canya, vestit de groc canari, sota un capell de palla, a la roca del Barret.

A la tarda envaeixen la platja alguns grups de pagesos. Vénen a rentar-se els peus. L’aigua els fa basarda. Un pagès d’aspecte taujà, la gorra enfonsada, fa un esgarip en sentir-se l’aigua sobre el turmell. Banyen els animals. Poc. Els deixen una estona arran de platja amb l’aigua sota el ventre. Els cavalls, les eugues peludes fatigades del batre, immòbils, miren una hora seguida l’horitzó amb un ull d’estupidesa i d’enyorament.

Al vespre, ball de manubri, sota els llumets d’acetilè. El vent bufa d’una manera trista i petita. El cel és borrós i d’una opacitat blanca. Es sent, llunyà, el soroll sord de la ressaga en el coster. Tot sembla tenir un punt de caiguda en la fatiga. Al llit, els llençols, lleugerament humits, semblen lligar-se amb el propi entresuament. Una galta freda i una de calenta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de família, festes i celebracions, menjar i beure, religió, societat | 4 comentaris »

25 de juliol 1918

dimecres 25 juliol 2018

Sant Jaume. Festa major de Mont-ras. El poblet veí. Gori em proposa d’anar-hi, i així resulta que, si és enemic de les festes de la seva pròpia població, freqüenta les dels pobles de la rodalia, i, si és partidari de la monotonia personal, està sempre disposat a pertorbar, amb la seva presència, la monotonia dels veïns.

—¿Què voleu? —em diu preveient una possible objecció—. Si no fossin les contradiccions, ¿què seria de la nostra trista vida?

Hi anem. Hi ha dos quilòmetres, a penes. El poblet, redorsat sobre la primera serralada de Fitor, és molt bonic. Pugem fins a l’església. Al costat de l’església hi ha el cementiri. Des de les parets del cementiri, ple d’herbes seques, es veu el panorama exquisit del pla de Palafrugell, picat de masies i de barraquetes, i la mar de Calella. Els camps, acabats de segar, porten les rosses garberes. Es veuen els claps de roelles roges sobre la terra. Les pinedes d’Ermedàs tenen un aire fosc, melodramàtic, ombriu. El sol de la tarda, daurat, toca les velles pedres. La mar, al lluny, es balanceja. Sobre el poble hi flota una olor de pomes de relleno. Passant pels carrers, aquesta olor es barreja de vegades —en una recolzada— amb la del fonoll sec.

La festa es fa a la plaça. Anys enrere, s’hi reunia un gran aplec. Ara la gernació sembla anar de baixa. Els músics toquen contra la paret de can Rocas. És una casa gran, que té a la façana un llarguíssim balcó corregut. En constatar la buidor del balcó i que a la casa hi ha, a penes, moviment, Gori queda sorprès.

—Aquesta és la casa —diu— que anys enrere, per Sant Jaume, tenien més forasters. Sobre la barana d’aquest balcó, a l’hora de les sardanes, s’hi recolzaven els millors propietaris del país, les seves esposes i les seves filles. S’hi veia el bo i millor de la rodalia. Encara recordo moltes fesomies. El balcó semblava un quadro de Goya… Ara no es veu ningú. Deuen anar malament…

—¿Parleu de molts anys?

– Parlo de l’època de don Baldomer –don Baldomer Rocas, s’entén. Don Baldomer era molt senyor. Portava un gran bigoti a la Castelar. Era pausat, equilibrat i prudent. Pel nom de pila que li posaren, s’entén que els seus pares foren esparteristes. Ell era conservador. Era, a més, polític. Tenia un grup d’amics. La cohesió d’aquest grup era mantinguda a base de tenir sempre l’olla al foc i la barretina a punt per colar-hi el cafè. Per si això no fos prou, cada dijous don Baldomer portava els seus amics polítics a Palafrugell a prendre cafè. Ara passen els de Mont-ras!… —deia la gent del carrer. Tinc, però, la impressió que la política li donà més d’un disgust. No crec que, d’una manera clara, arribés a guanyar mai ni a ésser mai l’amo. Això té poca amenitat, és una mica desplaent, sobretot si resulta que al cap de l’any heu hagut de donar tants de cafès… Aquí l’amo fou sempre el vell Massot, que era republicà i portava barretina… Els vostres avantpassats, estimat amic, formaven sempre amb ell.

—És clar…

—¿Tan clar ho veieu?

—L’àvia Marieta conserva viva la memòria del vell Massot. L’admira. Segons ella, si don Baldomer era respectable, Massot en canvi era un bon home, sensible a la justícia.

—Possible… De tota manera, don Baldomer era molt senyor. Encara recordo haver-lo vist venint de l’hort, donant el braç a la seva esposa, la senyora Clareta, i portant, amb l’altra mà, un cistellet de maduixes. Feien un gran efecte, i la gent —la gent pobra, sobretot— se’ls mirava amb una barreja d’admiració i d’enveja que tenia quelcom de biològicament profund, d’animalíssim. Se’ls miraven amb la mateixa mirada d’entendriment que els éssers de l’espècie canina donen als seus amos —aquest ull endolcit encara pel tel vellutat que tenen els ulls dels vedells davant de l’herba tendra. La respectabilitat, no en dubteu pas, hi era…

—Les vostres grandioses evocacions, estimat Gori, m’entristeixen…

—¿Us entristeixen? Doncs no en parlem més.

Retorn pansit sota les estrelles borroses, entre el concert petit, humil —irònic—, dels grills.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, festes i celebracions, societat | 1 comentari »

21 de juliol 1918

dissabte 21 juliol 2018

Segon dia de la festa. A la tarda, la gent agafa un aire una mica fatigat. El programa de la festivitat consisteix en una successió alternada de moments de brogit i de soroll i de moments de calma silenciosa, una mica trista. En aquests moments es sent, de vegades, el pet d’un tap de gasosa impetuós, escumejant —davant de la cara àvida d’un nen arrilat. En els moments de soroll, la gent té els ulls brillants. Quan la cosa baixa, fa la mateixa cara que si tingués un disgust irreparable. La indiferència davant del món és la felicitat.

 

La vida burgesa

En un moment determinat constato que circula per la vila un rumor sensacional: el rumor que el metge Martí, don Francisco Martí, està absolutament decidit a posar, a casa seva, quarto de bany. «¿Ja sap que el senyor Francisco posarà quarto de bany?», m’han dit, en un espai curtíssim de temps, tres o quatre persones de la vila de la posició més diversa.

El senyor Francisco és una gran personalitat del país i està lligat, en la meva visió de les coses, amb la quinta essència de l’antiga vida burgesa. És el metge de casa —i, per tant, és un gran metge. És un home curt, corpulent, apoplèctic, que quan puja una escala bufa com un dofí. Sobre els seus ulls, que semblen excessius per les seves òrbites, hi porta uns vidres inestables que un cordonet lliga amb l’orella molsuda —d’un pèl moixí daurat. Les seves sentències són contundents i tenen imperatiu. Home del seu temps —ara deu tenir uns seixanta anys—, els seus coneixements es basen en l’ull clínic. És important. Aquest ull clínic, posat en un temperament mòrbid i melindrós, no li hauria donat, potser, cap rendiment. Servit per la seva combativitat li ha proposat una confiança il·limitada. Els que li paguen la iguala estan convençuts que és un home que es baralla amb les malalties a través d’un cos a cos literal, d’una baralla autèntica. En tot això hi ha una mica de comèdia, però sense comèdia ¿hi hauria burgesia?

Acabada la seva visita, que fa amb una tartana de vidres tirada per un cavall lluent i menada pel fidel Molines, la senyora Carolina (la seva senyora) ja l’espera. La senyora Carolina és sorda com una perola, però la seva incomunicació l’ha portada a practicar l’art de saber notícies. La senyora Carolina és una de les persones més xafarderes de la població. Ho sap tot. No se li escapa res. És una esponja que absorbeix tot el que es produeix al seu voltant. És una xafardera de tipus provocatiu, car la seva comunicació normal amb la gent es produeix d’aquesta manera: ella sempre té a mà un tall de diari. En trobar-se davant d’un o altre, fa amb el diari de què disposa un cucurutxo, se l’aplica a l’orella, acosta la boca de l’embut de paper a la cara de la gent i fa, amb la cara plena de curiositat:

—Digui, digui…

La senyora Carolina és alta, negra, desmanegada, ossada. És, al mateix temps, la persona més melosa del país. Té alguna cosa de mestissa —de cubana. Davant d’ella, el senyor Francisco —segons diuen— ha hagut sempre d’arriar veles i d’adaptar el seu impetuós temperament a l’ordre familiar. Això fou especialment visible quan perderen la seva única filla. Aquesta senyoreta morí d’una malaltia molt estranya. Era ja morena de pelatge. Quan es posà malalta s’anà tornant negra, negra, negra, i a la fi es morí fent un badall normal, habitual —un badall com els que es fan quan es té una mica de gana. (Així ho contà el servei que la veié morir.) De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats. Tenia els pòmuls sortits i tibants, el nas xafat, els llavis botits. El color era el d’una negrita real.

A casa del senyor Francisco fan olla cada dia i arròs els diumenges. Sis dies d’escudella, carn d’olla i un platillet de carn o de peix. I els diumenges, arròs, per canviar. Sospito que aquests menús ja fa molts anys que duren en les cases benestants del país. Constitueixen la columna bàsica de l’estructura alimentària familiar. Per això és tan curiós de constatar que ara, en aquests moments, s’estan produint els primers símptomes contraris a una persistència que semblava definitivament assegurada. En la societat vilatana es nota la presència d’elements contraris a la carn d’olla. Aquests elements tenen ardor, i tinc la impressió que triomfaran plenament. Aquestes modificacions transcendentals en la constitució de base del país són atribuïdes a la guerra. És evident. Passa en aquests moments, sobre el món, un vent de revolució, un vent contrari a la monotonia, i la carn d’olla és considerada monòtona, desproveïda de variació, repetida. El plat és, per altra part, molt car i les dones van una mica curtes de cabals. És natural que, a les cases de conviccions poc sòlides, la carn d’olla perilli.

Havent dinat, el senyor Francisco encén un cigar de l’estanc i es dirigeix a casa del seu cunyat senyor Maspera. Aquest senyor és un home alt, una mica corbat, flac, envellit, amb una barba quadrada groguenca, els cabells amb ratlla i tupè. És casat amb la senyora Irene. La senyora Irene és germana de la senyora Carolina. El senyor Maspera és rendista. Té una renda que li permet, sense fer res, menjar escudella i carn d’olla cada dia. És una persona ben educada, d’un humor constant, incapaç d’ofendre ningú ni de dir una paraula que no hagi estat repetida copiosament per tota la vida. En la vida burgesa tot és repetit.

Una mica abans, una mica després de l’aparició del senyor Francisco, arriben a la casa dos o tres altres senyors —el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— després d’haver menjat també la seva carn d’olla respectiva. Quan són tots reunits, s’asseuen a una taula, la senyora Irene porta unes cartes i es posen a fer el tresillo. Comencen a hora fixa: quan els obrers passen en direcció a la fàbrica. La durada de la partida és, en canvi, incerta. Depèn de si el tartaner del senyor Francisco es presenta amb una mala notícia —amb una mala notícia per al malalt, ben entès. En aquest cas, el metge ho deixa tot i es dirigeix, amb la tartana, a fer la visita.

Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté.

A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.

La persona que sofreix més d’aquest momentani eclipsi és la senyora Irene. A l’entrada de la casa, al peu mateix de la porta, hi ha un balancí de balca, còmode i confortable, adaptat a les formes més aviat magres del seu cos. En aquest balancí, la senyora Irene hi ha passat, asseguda, una gran part de la vida. I el moment que li és més grat de seure-hi és quan el seu marit i els amics del seu marit —el senyor Francisco, el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— fan el tresillo. L’habitació s’emplena de fum. L’aire hi és, sovint, irrespirable. La partida es desenrotlla —com gairebé tots els jocs— enmig d’un mal humor persistent. De vegades s’hi produeixen discussions violentes. Tots han menjat la mateixa carn d’olla, però no hi ha manera d’entendre’s. La igualtat d’alimentació no crea pas la unitat de pensament. S’escau sovint que un o altre jugador dóna un cop de puny sobre la taula —un cop de puny terrible— que fa saltironejar els granets de blat de moro de marcar i els fa caure a terra… L’escena és teatral i impressionant. La vida burgesa és un teatre sempre repetit.

Un fet d’aquesta naturalesa sembla que hauria de produir una gran consternació en els jugadors i la família. Ni pensar-hi. A la casa, totes les possibilitats del tresillo són acceptades a priori i estan previstes. Quan els grans de blat de moro s’han escampat per terra, la senyora Irene abandona el seu balancí i recull, amb una cura exemplar, un a un, els grans dispersos…

Mentre realitza aquesta operació, sol repetir unes frases, que, pel fet d’ésser sempre les mateixes, han agafat un aire sacramental.

—Així m’agrada!… —diu—. Els homes han de tenir caràcter! Això és jugar al tresillo…

Quan penso en totes aquestes coses m’explico l’interès amb què la gent fa circular la notícia relacionada amb el quarto de bany del senyor Francisco.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, festes i celebracions, moral, societat | 1 comentari »

20 de juliol 1918

divendres 20 juliol 2018

Santa Margarida, festa major de Palafrugell.

Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva en la qual fan cua molts treballadors i pobra gent.

De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les sombrilles de color vermell, la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa, i cada pas que dóna el seu titular produeix la sensació com si trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic, i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana —que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)—, sembla que a plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba —més acostat, més allunyat— un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos —no es pot pas negar— som una mica pocasoltes, però els sofregits d’ací no tenen rival; són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.

En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.

—Aquestes festes majors —em diu— em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega.1 Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per a mi, absolutament innecessàries, purs misteris. ¿Què us heu fet avui, els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.

A plaça hi ha tanta de gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:

—No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…

—Exacte, això mateix, exacte!… —diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95. Refr. —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà). Diccionari Català-Valencà-Balear [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de festes i celebracions, música, menjar i beure, societat | 1 comentari »

25 de juny 1918

dilluns 25 juny 2018

Segon dia de la festa major de Palamós. Abans hi anava a passar una estona al capvespre. Donava una ullada a l’envelat, entrava i sortia dels cafès, vagava pels carrers com una ànima en pena. La gent prenia gasoses i cerveses, mudada, amb un aire de fatiga. El brogit, les parades, les empentes, els cavallets, la música, les criatures i les famílies m’evadien de mi mateix. Un any, a l’hora baixa, vaig veure don Pau Matas, amb la seva gran barba blanca, plastró i coll d’aletes, arriant, al balcó del seu despatx consular, la bandera anglesa.

Solia ésser una festa una mica àcida, mullada pels ruixats del solstici d’estiu. Altres vegades s’impregnava de les garbinades més fresques i humides de la nostra meteorologia.

La mar, a Palamós, la badia, el petit port, són quelcom tan meravellós, d’una tal vivacitat, en dies de calma, de colors i de línies, d’una dolçor tan fina i d’una tal fulguració i una tal llibertat els dies de vent, que no es pot demanar res millor per servir de fons a una festa. Transcorria gairebé tota ella sobre la platja, a trenta metres de l’aigua, sota la gran arcada de cel de la badia, sobre les ratlles blavisses —violeta al capvespre— de les Gavarres llunyanes. A la nit, el port silenciós i adormit, amb els riells de les llums verdes i roges, el trèmolo vagarós de les llums dels vaixells, el digiteig lumínic sobre l’aigua morta, les altes arboradures sota les estrelles, creava, al costat del formigueig humà tocat per la llum blanca de l’acetilè, una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat del pensament. A la matinada, dins de la incerta lluminositat verda del cel, parpellejaven un moment les estrelles, l’esperit i la voluntat es dissolien en una contemplació gratuïta, sense objecte.

Havent començat d’anar a les festes majors a l’època de les mitges de seda negres, no recordo pas les antigues festes de les masies, amb els grans dinars de sis i set plats forts, els balls a la gran sala i els gemecs dels violins entre els polissons ondulants.

Recordo, com una visió d’infantesa, haver vist, un dia de festa major, al mas Pla, sobre una finestra, davant del contrallum d’una posta de sol de color de suc de taronja, un jove vestit de negre, amb unes solapes molt petites, una barba rossa inflada per la llum que tenia a dins, coll i corbata rígida, parlant amb una senyoreta groga, d’ulls melancòlics, faldilla llarguíssima sota de la qual sortien, com dos caps de ratinyol, dues petites puntes de sabates de xarol, la brusa plena de llacets flàccids i un pentinat d’una impressionant arquitectura alta i solemne. El jove —era el meu oncle Martí— tenia en el dit petit de la mà esquerra una ungla llarga i ivorenca amb la qual feia caure, de tant en tant, la cendra d’un cigarret de paper de 0,45. La senyoreta, que donava mitja esquena al jove, contemplava el crepuscle amb aquell aire d’embadaliment forçat que hom utilitzava —en aquella època— en els moments de perfecta indiferència. Llavors tothom deia que vibrava, però, com a vibrar, sempre vibren els mateixos. Tot d’una la senyoreta digué, tirant una mica el cap enrere, ensenyant unes dents tristes:

—Aquí hi ha una mica de corrent d’aire…

El jove respongué:

—Sí. Aquí hi ha una mica de corrent d’aire. No fem imprudències…

La senyoreta passà la primera i tots dos es retiraren caminant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de festes i celebracions, geografia i paisatges, societat | 2 comentaris »

« Entrades anteriors
Entrades següents »