Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

26 de setembre 1919

dijous 26 setembre 2019

Escapada d’un dia a Palafrugell amb motiu de l’aprovació de les últimes assignatures de la carrera. Satisfacció ostensible de la família —però sense la inflor i el sentimentalisme habitual i excessiu davant d’aquestes notícies.

Després d’haver parlat de tot això i trobar-me un moment sol, sento que a Palafrugell no hi tinc res a fer. Una certa sorpresa.

Tarda magnífica, molt clara, tot posat dintre del seu dibuix més estricte: típica de la tardor en aquest país. Vaig a passeig cap a Ros i la muntanya de Sant Sebastià. El panorama del meu país. Quan la tarda comença a declinar i es produeix la llum vagament tocada de color de rovell d’ou, les coses semblen encara més dibuixades i precises. De retorn, m’aturo al pont d’en Casaca —un moment. La posta de sol. Del caliuer que sembla fer la posta en surt com un fum entre daurat, verdós i vermell que va encerclant lentament les coses, les fa veure a contraclaror i les imprecisa. L’aglomeració sense forma de Palafrugell agafa una dolcesa i una suavitat incomparables —com si es veiés a sobre d’un d’aquells darrers termes que pintaven —segons les reproduccions— els pintors antics.

A l’hora de sopar —ous de reig deliciosos: pel meu gust, el millor bolet— la meva mare em diu:

—¿La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…

Tornat a Barcelona amb el primer tren: el de les cinc del matí. Havent passat la més gran part de la nit al llit sense dormir, la fatiga potser s’ha accentuat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de juny 1919

dimarts 25 juny 2019

No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i la vessant de mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poblenou.

He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

He passat una gran part de la tarda d’avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poblenou. Rodant sense cap objecte, a l’atzar. Ara, a l’estiu, la misèria, en cos de mànigues, sembla més afectuosa, més enraonada.

Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l’expansió en sentit horitzontal d’un suburbi hauria d’anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l’element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l’escassa gràcia que el barri tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.

Externament, aquestes cases sempre semblen noves. Els rajols de les seves costelles tenen un color sanguinolent. La seva construcció ha estat portada a cap amb els criteris d’ara. Però després us hi acosteu, observeu els detalls i noteu que aquestes cases solen ésser les més abandonades i deixades del barri. Semblen tocades d’envelliment prematur. Veieu els vidres entelats i greixosos, o trencats, amb un paper de diari enganxat amb farinetes. Veieu els drapets que pengen als balcons, l’escala bruta, les parets suades, la misèria que s’enfila pisos amunt —exhibició lamentable. Sobre els crepuscles lívids de l’hivern, aquestes cases semblen senyalades amb un estigma de subversió. A l’estiu projecten, a través de portes i balcons, l’exsudació de la matèria humana. Només tenen un element alegre: a les hores de sol, quan fa vent, la roba que voleia als terrats.

Barcelona està voltada d’un perfil endolcit de muntanyoles i pujols pobres d’arbres. Sobre el perfil dels pujols es veuen esporàdicament les siluetes d’uns pins, esprimatxats i escanyolits que, de vegades, a contrallum, semblen formes en deliri —com una tropa de cavalls esperitats que passa volant sobre la terra magra. Aquesta pobresa arbòria dels voltants de Barcelona no és pas de les coses més agradables que té la ciutat. En la meva imaginació no puc deslligar les siluetes d’aquests pins despentinats i tètrics de les altes, tristes, isolades cases suburbials.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’abril 1919

dimarts 16 abril 2019

Dimecres Sant. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrere de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

 

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte —malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.

 

Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers —sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? ¿Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? ¿Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gurmet. Però ¿què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, ¿què en sabem?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’abril 1919

dilluns 15 abril 2019

Història de Carrau.

Aquests dies de quaresma tenen una claredat de diamant. La joventut de l’any s’acosta sense turbulències ni tumefaccions. Cada dia és una mica més obert i més clar. El paisatge, sota els núvols blancs de la tarda, s’estén, s’ajeu al sol com si reposés d’un llarg desvari. És un paisatge intens, sense closca ni faramalla, de terra viva i pura. És un paisatge d’una expressió primitiva i aspra.

En els primers termes, la terra es presenta en una coloració simple. El vent de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, enfosqueix el verd dels menuts sembrats, que ara no estan mai quiets, esponja el nacre d’un camp de sègol, posa una mica de fum a la vinassa d’un guaret i entendreix el groc violent d’un camp de naps. Als marges, surten els espàrrecs, i els créixens es baden als recs. Les llunyanies són fines i agudes; les muntanyes de l’horitzó, esfumades i diluïdes, semblen muntanyes de malenconia. En aquests temps l’infinit aclapara.

Hora foscant, tot s’envolta d’un baf violaci. En aquesta hora tot s’esponja una mica; de vegades els sentits s’eixoriveixen; de vegades la depressió és molt forta i el cor sembla que cau. En aquesta hora és una cosa deliciosa fer un foc d’herbes en una raconada i deixar que la fumerola blavenca s’emporti el pensament. La terra és plena d’olors àcides que us afinen el cap.

En aquest temps, no hi ha com les hores de sol per passejar per les carreteres. Es camina una horeta, es respira l’aire fresc, una mica aspre; després és molt distret pujar una muntanyeta, ajeure’s i contemplar la pinzellada groguenca de la carretera entre els camps. Passa algun carro, es retalla la figura minúscula d’algun vianant, l’automòbil enorme que passa sembla que rodola, monstruós i petulant.

La contemplació de la carretera, no sé per què, em recorda un episodi de la vida de Carrau, que ja és mort. Carrau era un jugador especialitzat en el joc del burro i del canari, que és el burro de cinc cartes, també conegut amb el nom de burro mallorquí. Per jugar a aquests jocs, Carrau hauria fet estiu i hivern una hora de camí, i això que era, com tots els bons jugadors, molt delicat dels peus, i havia de portar unes botines de tela negrenca, amb un forat per deixar pas a un ull de poll intempestiu i recalcitrant.

Carrau tenia un petit patrimoni, vivia molt just i es menjava el capital. La seva il·lusió hauria estat tenir una tartana i una eugueta d’aquestes d’anca d’ametlla, que volen per la carretera, per poder seguir els mercats i les fires i jugar al canari amb la gent més florida de la rodalia. Carrau jugava per mirar de poder tenir la tartana, i en començar la partida, en asseure’s i treure’s el diner, acostumava a dir, fent l’ullet:

—Jo, compreneu?, vaig darrere del que és meu…

Com que Carrau era solter, i els seus amics tenien una curiositat molt petita, aquesta seva il·lusió no transpirava i ningú no en sabia res. Però ell l’acaronava en silenci. Enraonava sol de l’eugueta, somniava la tartana, posava noms a l’animal, la feia marxar i aturar-se amb els crits de ritual. Barrejava combinacions de cartes amb la conversa que tindria amb el gitano de Figueres i amb el que dirien els amics.

—Et presentes davant del gitano —deia ell—. «Voldria un animalet així i així». El gitano que et diu: «¿La vol per a vostè, l’eugueta?». I tu que li respons: «No; hi ha un senyor que s’encarrega de tot». I el gitano t’ensenya el bo i millor de la província, i qui diu de la província, diu del país.

Altres vegades:

—Suposa’t que la mà té la «groga», dos trumfos petits i dues cartes blanques… Això és una mà flaca, però tocant-ho per baix pots fer un tronquet dels de deixa-t’ho córrer i no en parlem més.

També imaginava la impressió que faria als seus amics veure’l arribar sobre uns elements tan aeris. Pensant en la cara que hi farien, Carrau deixava anar, de tard en tard:

—Us donaré una sorpresa que no us en sabreu avenir… Carrau anà un dia de mercat a Figueres, entrà en un cafè, prengué seient en una taula de canari de sis pessetes posant tots, i en menys d’una hora guanyà quatre-cents duros. Fou un do-me’n, do-me’n. Quan sortí, el cap li rodava. Va prendre un ou passat per aigua, un cafè i una mica d’anís; donà veus i al cap de poc comprava una tartaneta de segona mà, pintada de blau amb ratlles grogues. Anà a veure el gitano.

—¿Vols una eugueta, fill meu? Aquest animalet et convé —digué ensenyant-li una euga petiteta, tordilla, grassoneta, brillant i nerviosa.

—No te la mereixes —deia el gitano—. És fina com un capellà i es menja les estrelles.

I, mentre Carrau li donava la volta i li mirava les dents, el gitano anà posant el comentari:

—¿La vols més fina, l’euga? Mira-te-la, fill meu, l’euga. No n’hi ha de millor. És guapa, l’euga! —deia el gitano en un to planyívol, la boca torta i paraules dolcíssimes.

La comprà i li posà un cascavell daurat al coll i una flor al guarniment de l’orella. Féu enganxar i donà dues o tres voltes a la «compra». Impressió satisfactòria. L’animal picava, alçava les orelles, la sang li tremolava.

—És el millor de la província —digué Carrau agafant les regnes.

Eren les deu del matí. Feia un dia clar com un diamant. El suburbi blanc i assolellat de Figueres quedà enrere.

L’euga seguí primer un trotet puntejat i filigranat. El cascavell cantava com una joia. Carrau, amb el fuet a la mà, el cap descobert, feia fantasies, cridava, en passar, la gent que treballava als camps, tenia un diàleg pintoresc amb la bèstia. La tartana saltava amb les veles i cortines a l’aire, entre els camps plens de sol, com si es desbordés. Els pobles anaven quedant enrere. Les dones que rentaven la roba al rec i estenien els llençols sobre les mates badaven davant de la tartana llampant. Després, el campanar desapareixia, a la reblinconada.

El passallís del Fluvià era molt som, i Carrau determinà passar-lo a cavall. L’euga donà uns cops de peu decoratius i plens de joia a l’aigua clara. Guanyada l’altra riba, Carrau cercà les pessigolles a l’animal, el punxà un xic i l’euga es menjà un parell de quilòmetres amb un galop estès. Després, quan Carrau tingué les anques madures, l’animal tornà al trotet puntejat i nerviós.

Amb això Carrau arribà a Verges i s’aturà. Entrà a l’hostal de la carretera i demanà per menjar. Tenia fam. Li feren un pollastre amb arròs i mig conill casolà amb herbes i vi blanc.

—Que sigui carregadet, el conill, mestressa! —digué

Carrau fent petar el llavi.

Menjà, prengué cafè i copa i encengué un cigar. Es va ajaure al canapè de l’hostal, folrat de roba vermella. Ajagut, amb el cigar a la boca, un filet de fum sortint pel nas, se sentia viure. Carrau tenia una pal·lidesa de jugador, una panxeta rodona i dura, que li venia de seure de tant en tant a les taules de canari i del poc exercici, i portava a sobre el cap una gran ondulació. Com que era calb, es feia venir els cabells de sobre l’orella esquerra a sobre l’orella dreta, fent una corba amanerada i grotesca.faré vint anys més…

Estava així, en aquest estat paradisíac, quan a fora se sentí una gran remor de veus i de gatzara. Parà esment i sentí que el del taulell deia, amb un aire sibil·lí i misteriós, allargant el cos per mirar per sobre els vidres entelats de la porta:

—Ara arriben els jugadors…

Entraren cinc o sis joves del poble, engrescats i cridaners, i demanaren cartes. Prengueren seient i començaren un canari baratet, de tres al quarto. Carrau deixà el canapè, s’acostà a la taula, tragué després el nas fora de la porta i, veient que el sol era molt alt encara, determinà asseure’s una estona a la taula, per distreure’s.

Primer jugaren com abans, per divertir-se; després carregaren una mica la mà. La qüestió és que al cap d’una hora i mitja, Carrau s’havia jugat la tartana i l’euga i li quedaven els diners justos per pagar l’arròs i el conill reforçat.

Descompost, pàl·lid com un mort, Carrau sortí a la carretera per emprendre el camí a peu. Era cap al tard. La gent tornava al poble amb feixos d’herba al coll. Se sentien les esquelles dels ramats. Davant de l’hostal, la mainada es tirava pedres entre una cridòria infernal. Carrau, en deixar la darrera casa del poble i trobar-se lliure, començà a renegar com un condemnat. Cada renec semblava un llamp.

Quan hagué tocat tota la cort celestial, es posà a caminar. Caminava catorze o quinze passes mut, s’aturava un moment, es girava, veia els llums del poble… i tornava a caminar.

Entre dues llums, s’alçà el ventet de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, i sortiren les estrelles en els camps del cel, esbatanats.

 

 

Setmana Santa. — Divago pel paisatge. Fa un dia cluc, trist, opac —molt eficaç per a les persones que tenen alguna cosa a fer. Vent del sud, humit. Soledat en els camps. El país comença a verdejar. El vent ajau els blats petits —sembla que hi passa a sobre una ombra errant; a les pinedes, un soroll d’orgue greu. La mar, al lluny, és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta. Recordo la petita A. —catorze anys— quan la tardor passada xuclava, amb els ulls tancats, un raïm moll i daurat. Rodo pels corriols de les pinedes. Olor seca i aspra de la reïna del pi. A l’hora baixa, el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant.

 

Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: «Paquita fou l’esca del pecat» és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de mistos d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per estar à la page, hauríem de dir, ara: «Paquita fou l’encenedor del pecat». Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, ¿quin sentit té? ¿Que potser es vol donar a entendre que tot pecat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? ¿Què vol dir tot això? ¿Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? ¿Vol dir que per ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri —diu Frigola— seria molt interessant.

 

A la nit, restaurant Reig. Joan B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que, a pesar de tot, a la Marina hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 d’abril 1919

dijous 11 abril 2019

Acompanyo el meu pare a Sant Gervasi. Hi va a fer una visita a un seu amic que és en una clínica. Mentre dura, em passejo una mica pels carrers. Recordo que durant els primers anys d’universitat havia rodat pels carrers de Sant Gervasi sense tenir exactament cap objecte —sobretot els diumenges a la tarda, els diumenges de primavera, divinament tristos.

Ho trobava molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreteta. L’ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant  Gervasi siguin d’una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió. És clar: els de Sant Gervasi tenen les mateixes dimensions que els altres homes, mengen en plats i usen sabates de les mateixes mides que la majoria de la gent. Però això no vol dir que Sant Gervasi no faci l’efecte d’una miniatura.

Els crepuscles d’aquelles tardes de primavera començaven d’allargar-se i el ponent era de color de crema i de braç de gitano. Sobre una paret ocre del carrer en calma, gairebé desert, es veien passar, donant-se la mà, dos enamorats que es miraven, sense dir-se res, d’una manera lànguida. Sobre les parets dels jardins queien, de vegades, unes motes d’arbres de fulla fina i dibuixada. Dues monges xiuxejaven davant d’un cancell, amb una estampeta a la mà i el somriure preparat per quan obrissin. Més amunt us topàveu amb un home vestit de pagès que es passejava, ara un pas, ara un altre, amb el nas enlaire. Era un malalt. Era l’home del seu poble que estava més malalt. L’havien deixat anar unes hores de la clínica per distreure’l i anar-lo preparant. No passaran pas gaires dies sense que l’obrin en canal. Mentrestant és el grip embadalit que es passeja pels carrers amb la brusa a l’esquena i la vareta a la mà. Entre els dos ferros d’una retxa, veig, al fons d’un jardí minúscul, una font rústiga degotant sobre unes molses i unes petxines i un banc de ciment imitant troncs d’arbres. Una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella s’amagava sota el fullatge. Més enllà hi havia la cal·ligrafia precisa d’una feixa d’hort i, sobre un fons de bròquils d’un verd aspre, es veia un senyor en cos de mànegues, la barba negra, el coll planxat, els punys rodons, una cadena i un medalló penjant, que feia anar la fanga. Apareixia una casa de color de rosa, amb una glorieta amb persianes verdes al costat i, sobre la mica de sorra de l’entrada, un balancí, una taula i, a sobre, un diari. Mentrestant havíem passat per davant de tres fabriquetes —absurdes fabriquetes de Sant Gervasi! La primera era una fàbrica de caramels; la segona, d’elàstics; la tercera, de carquinyolis. Una fàbrica de carquinyolis! Eren tres olors diverses, perfectament suportables, però que, barrejades, feien un conjunt singular. Però era impossible d’aturar-se… A la cantonada, una parella de la seguretat de cavall feia amb una raspa una escena enraonada del Rapte de les Sabines —d’una semblança vaga. Miolava un gat a la riera i un gos lladrava sobre un terrat. Passava un frare amb la vista baixa i després un jove que semblava un poeta. Se sentia la campana d’un convent —inversemblantment menuda— que feia un soroll esquerdat i rutinari.

Així solia morir el dia a Sant Gervasi de Cassoles. Després, damunt d’un teulat sortia una lluna embolicada en els fils de l’electricitat i per l’escletxa d’una finestra en venia una olor de càmfora; ací se sentia una olor de vedella amb pèsols; allà, de bacallà a la llauna…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada