Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.
«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.
Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Diumenge de Rams. — Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer —que a l’Empordà en diem llor— i de cirerer d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.
«
Plou. Darrere els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten, molls, brillants, a través del fum de tabac del local —perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip —que encara cueja— trobà un seu amic que té interessos en les Pompes Fúnebres.
Balzac.
Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.
Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.