Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

« Entrades anteriors

8 d’octubre 1919

dimarts 8 octubre 2019

El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa —si la seva hipocondria habitual li permet esplaiar-se.

—Girbal —em digué avui— és purament i simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que la veritat la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.

Quim fa una pausa i segueix:

—A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat —cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres ruralistes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.

 

La lectura dels diaris fa  rodar el cap. El desori a Europa —a tot arreu— és indescriptible. Els estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. ¿Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’URSS, hom sembla disposat (a Occident) que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer. Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica!

¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, ¿quin sentit té?

—Nosaltres, els francòfils —deia avui Pujols, a la penya—, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.

Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.

—De tota manera, França és un gran país… —ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.

—Sí, és un gran país que ho fa molt malament…

—¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… —li ha dit el doctor Dalí candorosament.

—En aquest camp de l’empirisme tot és possible —replica Pujols, sec—. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?

Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca —una rialla de capficament.

Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part del seu sistema, no crec que a Pujols li interessi res més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de lectures, literatura, política (europea, catalana, espanyola) | 1 comentari »

1r d’octubre 1919

dimarts 1 octubre 2019

Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.

 

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!

No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

 

De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

—Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

 

Escriure…

En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de art i arts plàstiques, clima i meteorologia, lectures, literatura, periodisme, societat | 1 comentari »

8 de setembre 1919

diumenge 8 setembre 2019

Abans de la guerra, totes les parelles que es podien trobar per Barcelona, sobretot si els seus components tenien l’aspecte de fills de família benestant, presentaven una exteriorització lànguida i desfibrada, com si aspiressin a ésser tocats per la llum de la lluna. Amb uns dits llargs i pàl·lids, es donaven, de vegades, la maneta. El lànguid sembla, ara, haver-se perdut i més aviat es porta una manera més construïda i directa. Aquest canvi es deu, segons diuen, a la guerra. A mi m’agrada. Tant la bellesa lànguida i crepuscular com la bellesa ideal em diuen poca cosa. M’apassiona la bellesa real, física, encara que de vegades tingui una accentuació característica. Em sembla impossible que Stendhal hagi pogut escriure frases com aquesta: «Cette âme angélique dans un si beau corps a quitté la vie en 1825» (Souvenirs d’égotisme). És la idealització de Mathilde, que el féu tantes vegades cornut. És una frase falsa, grotesca, de remollit.

 

L’altre dia vaig fer referència a l’olor que envaeix el país en aquests inicis de declinació tardoral (sobretot si ha plogut o fa molta humitat): l’olor de terra, o sigui de bolets. Aquest període de l’any és el d’una sola olor —o almenys d’una olor preponderant que no en deixa sentir cap més, que de vegades em sembla mortuòria, depriment, i sovint molt dubtosa. Les pluges d’aquests dies —ens acostem a la Mercè i a l’equinocci de tardor— m’han fet pensar en la primavera. La primavera és plena de les olors més variades i diverses, d’una matisació d’olors que no es fonen —olors dolces o àcides, seques o calentes, suaus o intenses—, que arriben a la fascinació més complexa i vigoritzen els records més esmorteïts. L’olor de fonoll, de flor d’acàcia, de xuclamel, d’argelaga, tenen, per mi, més intensitat que les flors que la gent cultiva —que la majoria de les flors de jardí. La seva falta de presentació exterior, la seva mediocritat colorista, no hi fa res.

 

Una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona —no recordo ara quin any exactament. El curs —que fou nombrós— fou una cosa seriosa fins a l’extrem que no crec que hi arribés a conèixer ningú més que de vista. La gent estava per feina i no teníem cap tendència a perdre el temps. Hi havia italians que aspiraven a millorar el seu llenguatge i gent del país que havien decidit estudiar l’italià d’una manera voluntària, per gust autèntic —o perquè ho necessitaven, naturalment.

Jo havia viscut fins a la data en un ambient francòfil. La penya de l’Ateneu, que havia jugat un paper tan important en el curs de l’última guerra, era d’una francofília delirant i frenètica. França i res més! Es podien tenir les idees més absurdes: l’única cosa indiscutible era França i la francofília. En les qüestions esportives —que per a molts assistents eren vidrioses i delicades— hi havia partidaris del Barcelona i partidaris de l’Español que convivien perfectament. La convivència amb una persona no francòfila hauria estat impossible. Tot el que feia referència a Itàlia tenia un cert descrèdit —una consideració molt petita. Els italians eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa. Eugeni d’Ors havia parlat d’Itàlia, a la penya, molt seriosament. N’havia parlat sobretot per utilitzar els ordres clàssics italians contra Gaudí. Els ditiràmbics elogis de Pujols a la poesia i a l’òpera italiana havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius. Les primeres persones del país que havien anat a Itàlia, fora de les peregrinacions a Roma, havien estat els noucentistes. L’art noucentista havia tingut una pretensió italianitzant: Galí, Aragay, Obiols, Riba, si no havien anat a Itàlia, pretenien fer el viatge. La Revista de López-Picó havia donat un cert espai a les coses d’Itàlia. Estelrich era un italianitzant declarat —potser per mallorquinisme. Tota aquesta massa encefàlica havia tingut, però, durant la guerra, una posició lleugerament equívoca. D’Ors, l’home més afrancesat que fins ara he conegut, afrancesat fins al moll de l’os, havia defensat públicament Romain Rolland i Au-dessus de la mêlée. Riba havia cregut que un triomf d’Alemanya seria favorable als interessos polítics del nostre país. (Prat de la Riba havia cregut el mateix.) Però, en fi, tot aquest moviment havia estat més aviat apàtic i s’havia mantingut en un terreny minoritari. El gran bloc intel·lectual del país —de Santiago Rusiñol a Pere Ynglada, de Quim Sunyer a Enric Casanovas i Josep Maria Junoy— s’havia mantingut en una francofília de pedra picada, absolutament indiscutible.

Vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco de Sanctis, llibre d’un interès decisiu —segons l’opinió de Josep Maria Capdevila i del seu inseparable Joan Climent. Josep Maria Capdevila semblava tenir llavors tres obsessions: Sant Francesc de Sales, Francesco de Sanctis i Joseph Joubert. Climent el seguia. Aquestes tres obsessions havien estat creades per Eugeni d’Ors, naturalment. Per molts esperits del país, d’Ors fou un descobridor de tresors pràcticament inesgotable i de gust infal·lible.

El curs fou donat en un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani —situada en un passatge de l’Ensanche el nom del qual no recordo mai: el mateix on el doctor Arruga té el despatx. Una gran tarima. El retrat del Dant, tan prodigat. Material net per als assistents. Quan penso en els bancs de les aules universitàries, valga’m Déu!

El professor Cavaradossi, que ens explica la gramàtica, és un home corpulent, no gaire alt, molt pàl·lid, d’aspecte trist, vestit de negre, de mitja edat, amb una armilla blanca, de piqué, sobre la qual ondula una cadena de rellotge de color de plata. Parla generalment dret, passejant per la tarima. De vegades utilitza la pissarra. No sé pas amb quin accent parla, perquè no hi entenc res. (A fi de curs vaig saber que parlava amb un deix napolità molt acusat.) El professor Cavaradossi és l’autor de la gramàtica que utilitzem. El llibre em sembla clar, intel·ligible i eficient. Les explicacions del professor són simples i coherents.

No tinc pas una disposició per a aquestes coses, que més aviat em semblen pesades i d’escassa amenitat. Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina. Gràcies al professor i a la seva gramàtica, potser faig alguns progressos —no ho sé—, pocs, probablement. Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la Història de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la Crítica de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el Corriere della Sera, i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió. És el segon diari que fins ara he llegit que m’ha produït un gran interès —una curiositat, vull dir. El primer fou Le Temps de París.

La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. ¿Quan es podrà produir aquest viatge? ¿Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners —pocs, però suficients— no es pot fer absolutament res.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de botànica, lectures, literatura | 3 comentaris »

7 de setembre 1919

dissabte 7 setembre 2019

A la matinada veig el doctor Borralleras assegut davant d’una taula de la terrassa del Lyon d’Or acompanyat d’una persona del sexe femení i del nostre comú amic l’aviador o ex-aviador Lluís Foyé. Fa una nit magnífica i a la Rambla s’hi està prodigiosament bé. Quim, que em veu dubitatiu, em fa signe d’acostar-me i de seure. Ho faig. Conec tots els presents. La persona del sexe femení entaulada és una coneixença del doctor Borralleras, que en una ocasió anterior m’havia presentat. És una entretinguda d’una certa edat, lleugerament guenya, prima però una mica desfeta, molt ben vestida, extremadament divertida i animada, d’aspecte una mica «gastat», que Quim em presentà com una persona llegida i cultivada. Quim sembla estar ara molt afectat per l’obra de Marcel Proust. Li interessa enormement. En parla nit i dia. Facilita les coses en el sentit que la gent el llegeixi. Sospito que li faria gràcia que aquesta senyoreta el llegís.

La meva intempestiva arribada suspengué a penes la conversació. Vaig veure que parlaven de la vanitat humana. La senyoreta es trobava en l’ús de la paraula. Parlava amb una extrema vivacitat.

—Pel dir de la gent —deia— les dones semblem tenir el monopoli de la vanitat. Els elements de la seva vida exterior —les modes, per exemple, els moviments de les faccions, la seva manera d’enraonar— semblen confirmar-ho. En aquests moments, les robes i els barrets que es porten són, en aquest sentit, molt favorables a demostrar-ho. La part d’exteriorització no conté cap element de simplicitat, d’autèntica realitat: tot és considerablement inflat. Així i tot, jo no m’acabo de creure que les dones tinguin aquest monopoli, sobretot parlant en general. Els homes són infinitament més vanitosos que les dones. Tinc una certa experiència. Hi ha un moment sobretot en què aquesta vanitat la demostren d’una manera exacerbada: és al llit. Són literalment insuportables, embafadors, irrespirables. Arriben a tots els extrems, de vegades als extrems més acusats. La seva afectació arriba a la puerilitat. Com més malícia sembla tenir la seva presència, més pueril és el seu entrellat… Es necessita molta paciència per aguantar-los.

Foyé escolta amb un somriure escèptic: amb un somriure que en definitiva és ple de vanitat. Sembla un home absolutament impermeable a qualsevol altra vanitat que no sigui la pròpia i personal. Quim hi fa una cara absolutament seriosa, no mou ni un múscul de les seves faccions. És una cara que sembla una màscara. Estic segur que li interessa el que diu la seva amiga, però tant com d’això està potser sorprès dels considerables mitjans expressius que demostra tenir. Potser hi veu la possibilitat de portar-la cap a la lectura de Marcel Proust —lectura no gens fàcil—, que en aquest moment sembla ser la seva obsessió principal.

—És la pedanteria, la falta de naturalitat masculina, la vanitat dels homes, el que ha originat, per inaguantable avorriment i desesperació, l’anomenada perfídia femenina, que és un dels temes que la literatura ha explotat, en totes les èpoques, més copiosament i amb més constància. La perfídia, l’astúcia femenina, existeix: és la venjança natural de les dones davant de la insuportable inflor i exageració del sexe contrari. Es pensen tenir totes les virtuts, tots els talents, totes les formes de la intel·ligència, i fins i tot de la potència vital, que més aviat sol ésser mediocre i magra. Diuen rarament la veritat. Generalment resulten diferents del que havien estat imaginats. Resulten insuportables. És aquesta desil·lusió el que crea la perfídia femenina. És la venjança normal. En un país com aquest, tot el sistema social sembla consistir a posar tota classe d’obstacles als moviments femenins i a assegurar la impunitat i la rigorosa intocabilitat de la pedanteria dels homes. Les incoherències, les diferències d’humor que els novel·listes assenyalen en les dones no són més que formes de la seva venjança. Fa molta gràcia de veure els homes acusar les dones d’aquests defectes quan en realitat són els homes els autors de les reaccions femenines més típiques. Si els homes no fossin tan vanitosos, les dones no serien tan perilloses.

Foyé accentua l’escepticisme del seu somriure. El que potser l’enganyava és no saber exactament la finalitat d’aquella dona articulant aquestes frases.

—Vostè, senyoreta —pregunta Quim—, ¿ha trobat, en el curs del seu ofici, un home senzill, vertader i natural?

—Alguns, molt pocs. És clar que hi ha homes dominats per un tal sentit del ridícul que semblen impermeables a la vanitat. Però el sentit del ridícul fa de vegades caure les coses de l’altra banda, i els que tenen la desgràcia de tenir-lo exagerat són inservibles, una espècie de bonifacis. Gairebé tots els altres són pedants i d’una vanitat asfixiant.

Com que del cantó del monument a Colom comença de clarejar, Quim pregunta si no ha arribat l’hora d’abandonar la terrassa del cafè i emprendre el retorn a casa —és dir, al pis del carrer del Bisbe, en el moment que comença aquest carrer partint de la plaça de Sant Jaume. Des d’un dels balcons d’aquesta casa es veu la plaça amb els dos grans edificis enfrontats. A la matinada, aquesta plaça de Sant Jaume és d’un provincialisme burocràtic, glaçat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, dones, lectures, literatura | 1 comentari »

1r de setembre 1919

diumenge 1 setembre 2019

López Llausàs, de la penya de l’Ateneu, em digué ja fa dies que el seu pare, el cèlebre i discutit editor de La Campana i de L’Esquella, té el projecte d’editar en facsímil la col·lecció d’Un Tros de Paper, la publicació vuitcentista que edità el seu avi Innocenci López, fundador de la generació d’editors d’aquest cognom. Confesso que no tinc la menor idea d’aquesta publicació, que no l’he vista mai —cosa que no diu pas gaire a favor de la meva curiositat, sobretot després dels elogis que de la publicació féu López: dels dibuixos de Padró, dels articles de Robert Robert, Albert Llanas, etc. Simultàniament amb la conversa amb López i sense tenir-ne la menor idea, recordo que Alexandre Plana —o potser el seu amic el poeta Lluís Valeri— em digué que Carles Riba és un gran admirador d’Un Tros de Paper i que té el projecte de recollir el que al seu entendre sigui millor del setmanari per fer-ne una antologia.

No disposant de gaire temps per concórrer a la biblioteca de l’Ateneu, ni tenint el menor contacte amb el vell López per obtenir un cert accés a l’arxiu de la família (el pare i el fill López estan en una relació una mica freda), he tractat de saber una mica de tot això utilitzant els mitjans de què he pogut disposar bonament. Un Tros de Paper es publicà a Barcelona en el curs dels anys 1865-1866, i això fa que la col·lecció del setmanari sigui rara, per no dir introbable, per a un diletant ignar, com jo mateix. M’interessava sobretot de veure els articles que hi escriví Robert Robert, dels quals Riba fa —segons els testimonis que he citat— elogis de molta categoria.

Aquests dies he llegit el volumet1 que la Biblioteca Popular de L’Avenç publicà —és el número 73— amb alguns escrits de Robert Robert titulat Barcelonines. La prosa d’aquest home fa realment un cert efecte i algun dels seus escrits com, per exemple, «La rebotiga», són de les coses escrites en català més bones que s’escriviren en aquest país en l’època de l’anomenada Renaixença —època molt difícil i per això mateix apreciabilíssima. El volumet de L’Avenç va precedit d’un pròleg en què Robert és presentat com una novetat completa. En el darrer paràgraf d’aquesta presentació (que és anònima) s’hi pot llegir el que segueix: «És de doldre que [Robert] no hagués escrit més en català, perquè fins ara cap escriptor en nostra llengua pot igualar-se a ell com a satíric». L’afirmació és potser hiperbòlica. Hi ha Jaume Roig i els poetes satírics. És una afirmació en tot cas anterior a l’obra en curs de realització de Bofill i Mates i Josep Carner. Per altra part, amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país.

Es dóna per decisiu el judici segons el qual el millor llibre de prosa catalana del segle passat és el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer. Sí, certament: l’«Itinerari» té un gran valor normatiu, és escrit de la manera que la gent parla, però amb un cert estil, la seva importància és immensa. Verdaguer tingué el do de la llengua i escriví d’una manera —en prosa sobretot— que, donat el seu temps, ens sembla inexplicable. És el llenguatge dels pagesos del seu país (la Plana de Vic) passat a través del filtre de l’escriptor autèntic. Ara bé: l’escriptura de Robert Robert no sembla pas mediocre davant de l’«Itinerari». És, naturalment, una altra cosa. Verdaguer té sempre la inflor de la sensibilitat religiosa, una certa retòrica religiosa i mística (de mística plagiada) que té un gran interès en la manera de girar la llengua, però que sovint cau dels dits. Ara bé: Robert Robert no és pas desdenyable com a prosista. Fou un home que veia les coses, que les observava bé. No es pot, en tot cas, desconèixer o minimitzar el moment: 1865-1866. En aquests anys, encara, la influència castellana és total. Pitarra és atacat, pels diaris de Barcelona importants, com la quinta essència del vulgarisme. La societat —castellanitzada— es pensava que era diferent. No, no, Robert Robert és un escriptor considerable que escriví una prosa certament desgavellada però molt important, anterior a l’«Itinerari» de Verdaguer. Dues coses diferents, certament, però, per al gust d’avui, molt més interessants les descripcions vulgars de Robert que les retòricament tòpiques de Verdaguer. El fet que un escriptor és bo pel fet de ser catòlic no té cap sentit.

Amb això, trobo avui, a la redacció del diari, el senyor Bo i Singla, que és un republicà històric, un home petit, calb, cara d’hospicià, d’aspecte dogmàtic, fanàtic i esquemàtic. Em diu, en veure’m:

—M’han dit que us interesseu per la figura de Robert Robert.

Determinades notícies circulen, a Barcelona, a una velocitat indescriptible.

—Sí, és cert —li he respost—. Però ¿què voleu que faci? No tinc temps de res.

Es produí una petita pausa, durant la qual vaig suposar que el senyor Bo i Singla demostraria la seva satisfacció per l’interès portat a un home del seu temps —i coreligionari, a més a més.

—¿I voleu dir que aneu bé? —em digué, en això, el republicà històric.

—No ho sé pas —li vaig respondre—. Tinc una idea molt vaga de Robert Robert; vós el deguéreu conèixer…

—Sí, més o menys. Jo era molt jove, però jo sóc un home de la Revolució de Setembre. Tinc molts anys, massa…

—¿I quina idea teniu de Robert Robert? Robert jugà un gran paper en la Revolució de Setembre.

—És gairebé segur, però era un home tan vulgar, un escriptor tan vulgar… que no puc comprendre que un home com vós pugui fer el caldo gras a una mentalitat i a una literatura tan petita…

—¿La considereu petita, realment?

—Petita, insignificant, mínima.

—Està bé. És una opinió respectable.

—A mi m’agradava Castelar, m’agradava amb deliri. Els seus discursos, els seus escrits, eren com el mar, compreneu?

—No, no hi entenc res. ¿Com el mar, dieu? Per mi és inintel·ligible.

—I, si Castelar era així, ¿com voleu que m’interessés en la literatura tan petita, sarcàstica, plena de bilis, de Robert Robert?

—¿De bilis, dieu? Fa tants anys que és mort! Morí, segons les meves notícies, abans de la Restauració… ¿No creieu que ha arribat l’hora de veure les coses amb una certa objectivitat?

El senyor Bo i Singla féu una defensa de les seves idees literàries: vull dir de la literatura altisonant, barroca i aristocratoide que li agradava. En un moment determinat digué aquesta curiosa frase:

—Un home com Robert, tan visiblement tuberculós i de ploma tan poc fina, tan poc delicada, tan grollerota… Ho considero absurd, inexplicable…

Hauria estat de suposició difícil imaginar que el senyor Bo i Singla considerés que ni tan sols literàriament Robert hagués existit. Tenia sobre la qüestió un criteri absolutament mineral.

Robert Robert fou un escriptor bilingüe. Com tants escriptors catalans del segle passat, visqué una gran part de la seva vida a Madrid. No conec pas la seva obra castellana. De la seva obra catalana he llegit el volumet de L’Avenç. Crec, modestament, que fou un escriptor molt apreciable. La notícia que Carles Riba estigui interessat en Un Tros de Paper és excel·lent.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Les edicions en pell vermella del primer volum de l’OC escriuen “volumen”, mentre que l’edició de quiosc (coberta blava) resol aquesta mala lectura en “volumet”, com fa la del Dr. Garolera, que seguim. [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de lectures, literatura | 8 comentaris »

« Entrades anteriors