Arxiu de la categoria ‘llengua’

« Entrades anteriors

30 de març 1919

dissabte 30 març 2019

Diumenge. — Ateneu, al matí. Llarga conversació amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important —però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.

 

Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna les racions eren escassíssimes.

 

A la tarda, tracto d’escriure alguna cosa. Desànim, descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes —que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües— no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, lectures, literatura, llengua | 1 comentari »

27 de febrer 1919

dimecres 27 febrer 2019

Activitat normal. Vaig a la universitat; després, a l’Ateneu. Tradueixo Renard. Cada dia més difícil. He acabat els diccionaris de la casa. Renard sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère. La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent. Sospito que traduir La Bruyère seria encara més difícil que traduir Renard.

 

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica —humana— d’aquesta baluerna impressionant.

 

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra —potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap —potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giréssiu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o donar-li una bufetada.

 

La universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de La Revista i fa de catalanista —amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. ¿Com són construïts aquests xicots? ¿Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… ¿Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionat? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per afirmar-ho. Sense els diners familiars que els hauran permès de tenir la carrera, ¿què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, ¿què seria jo mateix?

Al pati de la facultat els que parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els que davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret Mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un curs de pasta fullada. Ni força per servir ni força per protestar.

 

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home —ha dit— per ésser un dialèctic professional.

 

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsat. Por que el meu germà tingui la grip. M’entra un gran pànic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, lectures, literatura, llengua, moral, universitat | 1 comentari »

21 de febrer 1919

dijous 21 febrer 2019

Divendres. — Alexandre Plana m’aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix L’Écornifleur de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. ¿Què vol dir? ¿Es pot traduir «L’Écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar… Traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per conèixer una mica la pròpia llengua.

 

A l’Ateneu he conegut Miquel Ferrà, que em sembla una persona boníssima. És poeta i bibliotecari a l’Hospital Clínic. Li tenia una mica de mania perquè quan fou bibliotecari a la universitat no em serví mai cap llibre dels que jo li demanava. Al cap de poca estona d’haver-li entregat la papereta em venia a trobar amb un llibre a la mà. Em deia:

—Per passar l’estona li deurà ésser igual aquesta novel·la de Pérez Galdós… ¿No li sembla?

Jo feia una cara d’astorament i ell em dedicava un petit somriure. Avui m’ha dit:

—A la biblioteca de la universitat hi ha llibres molt bons. Vostè me’n demanà alguns. Sempre el veia amb el catàleg als dits. No els hi vaig pas servir. En aquest punt tinc el mateix criteri que el senyor Aguiló. Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?

Ferrà és un home net, polit, actiu. Té el nas una mica a la murciana, d’hospiciano, un nas de crani de la cultura d’El Argar. El que m’agrada sobretot d’ell és la seva independència de criteri —malgrat ésser mallorquí.

 

Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci —el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res. És com una llosa de plom, pesadíssima.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, lectures, literatura, llengua | 1 comentari »

5 de novembre 1918

dilluns 5 novembre 2018

Coromina s’ha comprat una motocicleta —una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i —com és de suposar— ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,1  i amb les cames he enforquillat el seient posterior —si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals —que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat es gira una mica i em diu:

—¿Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

—Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

—Ja us hi acostumareu…

—A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels que tracten en motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat —per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una coca deforme i dolorida.

—No hi penseu, en això!… —diu Coromina seriós i enravenat.

—Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestretites. Diu:

—Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrere…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura, que serà horrible.

 

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’ensorra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

 

Al vespre, llegeixo la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea —en la gramàtica francesa d’Augier, per exemple— i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: ¿per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En aquest text, molt posterior,  Pla afirma no haver pujat mai en una motocicleta [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, llengua | 2 comentaris »

10 d’octubre 1918

dimecres 10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de bèsties, bestioles i animals, lectures, literatura, llengua, moral, religió, societat | 1 comentari »

« Entrades anteriors