Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.
—De vegades la teva timidesa és tan visible —em deia avui Alexandre Plana— que dónes la impressió de creure que utilitzar les cames per caminar és una espècie de privilegi excepcional…
Això és molt ben observat.
S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.
La dispesa.
El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.
Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.
Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol és, com ja es pot suposar, considerable.
L’emoció ha repercutit al pati de la facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.
Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.
Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.
Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.
Els que tot just aprovarem —si no ens suspenen— estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.
Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle —si no fos, cas de produir-se, tan car…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
a tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.
Diumenge de Rams. — Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer —que a l’Empordà en diem llor— i de cirerer d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.
El meu pare —fresc, roig, resistint impàvid l’artritisme— ha arribat a Barcelona i ens ha convidat a sopar al seu hotel —que és l’Internacional de la Rambla. En aquest hotel, el soroll de la Rambla hi entra a través dels seus innombrables balcons. Sopar magret. Després prenem cafè al Petit Pelayo. Beuratge excel·lent. És una llàstima, de tota manera, que el cafè no tingui la força de transmutar, en la nostra imaginació, els sopars regulars en excel·lents. Passa més aviat el contrari, i, després d’un sopar regular, el cafè, per més bo que sigui, perd.
Ara que em revé el gust de l’olfacte, m’encanta l’olor de bon tabac, de tabac de l’Havana, que hom pot constatar en molts llocs de Barcelona. De vegades, passant pel carrer, us arriba una ramiola de perfum de tabac deliciosa. Fumador inveterat, les meves possibilitats econòmiques no em permeten pas fumar bé. Sóc un client de l’
