Arxiu de la categoria ‘menjar i beure’

17 de gener 1919

dijous 17 gener 2019

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la Sonata a Kreutzer al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més, patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó —és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

 

 

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut —si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la Práctica Forense i el Derecho Mercantil és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores! Avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits —Serra i Viladomat— més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla una fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

 

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà, fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria —però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire—, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

——————————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de desembre 1918

dimarts 25 desembre 2018

Nadal. Dimecres. — Arriba un moment, quan s’ha portat moltes hores el vestit de les festes i s’han dit les coses corresponents a la indumentària d’aquesta categoria, que l’engavanyament de tot plegat fatiga una mica. La combinació del pollastre rostit amb els xampanys del país no és realitzable en un cos humà normal. Els xampanys francesos —que anys enrere havia begut amb Josep Sagrera— han passat a la història, s’han dibolit. Els d’ací no valen res; els simplement potables tenen un regust de terra i una dolçor insuportable. Potser la terra d’ací és massa forta, terreja massa, per arribar a donar un vi tan lleuger i alat. La combinació dels productes de la confiteria i el vi dolç és embafadora per tota l’eternitat. Havent lleugerament sopat, vaig a dormir. Llegeixo Stendhal —que és sec i desintoxicant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de desembre 1918

dijous 6 desembre 2018

A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip —penso—; si ho és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversació i la llibertat —la llibertat solitària—, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

 

Les conviccions.

L’any passat, la senyora d’un amic meu d’infància —entranyable— anà de part. L’operació es presentà difícil. Em vaig considerar obligat a demanar al meu amic notícies de l’esdeveniment. El vaig trobar al menjador de casa seva, aclaparat, davant d’un platet de galetes i una copa de vi ranci, per entonar-se. Mentre parlàvem, es sentí la veu de la senyora, una dolorosa vociferació lacerant.

—Mai més! Mai més! —deia cridant.

—¿Què vol dir la teva dona quan diu mai més? —vaig preguntar-li.

—Suposo que vol dir que no dormirà mai més amb mi… —em contestà resignat.

Al cap de poques setmanes, la senyora tornava a estar en estat.

Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ondoyante

 

Penso, avergonyit, en els escarafalls, que faig sovint en públic, a favor de la cuina popular. En realitat, la trobo horrible, exasperant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de novembre 1918

dimecres 21 novembre 2018

.

.

Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de claror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, tenen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d’aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, ¿què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d’idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redors dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen amb la galta sobre l’orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i es separen després d’una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l’era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites… i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits… i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues,liues,liues… i les oques i els ànecs es veuen venir, ací caic, ací m’aixeco, amb el seu aire d’animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: qüic, qüic, qüic… per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d’un color obsessionant. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s’anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L’arròs amb colomí —que és excel·lent—, l’escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L’aire lliure li és fatal. Hem de tornar.

A la carretera trobem una pobra dona amb un gran feix de llenya a l’esquena. Els pintors holandesos —pel que he vist a les reproduccions— han pintat moltes figures portant un feix de llenya. En aquestes pintures, però, els feixos solen ésser més petits. Ací són enormes. Veure una dona transportant un d’aquests volums és depriment, desagradable.

Més endavant trobem un ramat de cabres. Sota el petit núvol de pols que arrosseguen, els animals sembren la carretera de boletes. Veure un ramat de cabres i pensar en la pobresa del país, per mi és tot igual. Aquests ramats fan més mal que bé —però com més mal fan més n’hi ha.

Mentre va passant la tarda, les coses tenen un augment de presència i de relleu —que dura un instant. De cop i volta, la llum es trenca, les ombres s’abaixen i s’aprimen ràpidament i la humitat freda del vent de garbí les empasta. Tot s’impregna de grisalla. Ja a tocar a la vila, es veuen els molins de ferro que es van posant, ara, una mica a tot arreu, per regar. No són pas precisament bonics, però són útils. En un país on hi ha tan poques coses útils, aquesta consideració hauria de passar sempre davant. Si els diners que s’han guanyat amb la guerra es poguessin esmerçar en coses d’utilitat, potser els feixos de llenya que hom transporta no serien tan pesats…

 

Els indígenes tendeixen —tendim— a la inflor i a l’ampul·lositat. Hi ha qui, en aquest joc, hi arriba a deixar la pell. A Palafrugell hi ha un regidor que no pot parlar de res sense fer-hi sortir la paraula «estètica». No és pas agradable: ens fa caure la cara de vergonya a tots plegats. Hem tractat de fer comprendre que l’estètica no és cosa de regidors, que el vertader interès s’ha de posar en les coses reals, petites, concretes, en els detalls, que la millor manera de fer-les consisteix a no moure’s d’aquest pla… Ha estat inútil. A l’Ajuntament tothom parla d’estètica i ara mateix no es podrà passar per cap carrer de l’hàbitat.

 

Després d’una llarga malaltia i d’un voluminós enterrament (socialment parlant) la família del difunt entra en la pau i en la calma, en una mena de vegetal, àtona —agradabilíssima— tranquil·litat. «L’acompanyo en el sentiment»…

«Ah, sí… gràcies!». Potser seria més agraït dir: «L’acompanyo en el son. Dormi bé!».

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i la següent en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de novembre 1918

dijous 15 novembre 2018

Plou. Vaig a l’enterrament de la senyora G. Amb l’aigua, els vidres, els arbres, els teulats, els carrers, tenen lluïssors vives. Es senten caure les grosses gotes de pluja, suspeses dels branquillons sobre els paraigües de la comitiva. Els capellans tenen una veu enrogallada i trèmula. La senyora G. ha mort de càncer. Tenia les galtes fresques i rosades, com pomes del ciri, estava grassoneta. Al costat meu, un senyor diu a un altre: «Era una senyora tan enraonada, feia tan bona vida!…».

 

El poeta italià Gabriele D’Annunzio s’ha convertit en la gran vedette de la política internacional. S’ha instal·lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitat: La fiamma è bella… la fiamma è bella… Perfectament.

 

Tinc una escassa capacitat per comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als que la fan —i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament hi ha gent de més valor. Les reunions públiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació col·lectius m’exasperen.

La cosa més fina que he llegit sobre política es troba en les Conversacions de Goethe i Eckermann. Eckermann: «Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes es col·locaven immediatament al seu costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell». Goethe: «Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. Per això se li adherien, com s’adhereixen a tot aquell que els infon una creença anàloga. Els actors s’adhereixen a un director nou quan creuen que els donarà bons papers. És una història vella, que es repeteix perennement: la naturalesa humana és així. Ningú no serveix un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo es serveix a si mateix, llavors ho fa de gust. Napoleó coneixia perfectament els homes i sabia treure de llurs febleses el partit convenient».

Ara, tornant als udols telegràfics de D’Annunzio, penso en una frase de Goethe sobre la religió que diu: «Religió que raona, religió morta». Política de crits, política morta. La darrera il·lustració escandalosa de la frase de Goethe en el camp de la religió és Renan. L’última il·lustració de la frase aplicada a la política és aquest poeta. Aquests crits un dia o l’altre es pagaran.

 

A mitjanit vaig, amb uns quants amics, a menjar botifarres de perol a l’horta d’Enric Frigola. Vénen Octavi, germà d’Enric, Gori, etc.

Els carrers són plens de fang. Fa lluna. Fa vent. Del porxo de l’horta es veuen, tocades per la llum de la lluna, les geomètriques feixes de conreu. Ordre de la terra. Les capces de bròquil tenen un color rosat exquisit. A l’entrada, les eines de pagès, molt ben posades: els mànecs de les aixades tenen una lluentor brunyida. La llum elèctrica toca els forcs d’alls i cebes penjats del sostre i n’irisa els tels. A tot arreu es nota una descuidada netedat perfecta, agradabilíssima.

Enric Frigola sap fer torrades. Diu que n’aprengué a Nova York, en els fogons de gas. Després de les botifarres ens ofereix unes peres d’hivern, uns raïms fresquíssims —com la neu. No hi ha res més agradable que menjar fred tenint l’esquena tocada per la llar, calenta. Gori menja i beu amb la seva solemnitat habitual i després es nega a discutir qualsevol aspecte de les coses del moment.

—Ja està bé —diu—. Tot el que existeix està bé. No tinc absolutament res a dir. Fumem!

Frigola, amb la seva monòtona ironia freda, parla una hora seguida, fumant nerviosament cigarrets, de l’Antic Testament. Sempre necessitat de la compensació ideal, Gori entra en un procés d’enervament i acaba per declarar que l’Antic Testament és sobretot un llibre per a cavalls, mules i matxos. Jo no diria tant. A mi em sembla una imatge terrible, permanentment viva, de la vida.

Ens separem tardíssim, irreconciliats totalment.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada