Dilluns. — El poc menjar, l’excés de cafè l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa —jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment—, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si en l’aire que miro hi flotessin pampallugues.
A primera hora del matí, pujo carrer de Pelai amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.
Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. (Estelrich viu al mateix carrer de Pelai en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrere els vidres, impressionants.)
—No us veig gaire bé… —diu Estelrich—. Feu mala cara!
—La vida és agradable; l’estudi és amarg…
En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera 
barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant…
—Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! —diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.
Després, des de la plataforma em saluda, cordialment, amb la mà.
Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación. En passar el portal de la universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…
A la tarda, vaig un moment a la biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.
Climent m’assenyala un llibre titulat: Quelques entretiens sur le cubisme. Autor: Maurice Raynal. M. Raynal es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».
¿Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.
Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep Maria Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.
—Però això —li dic— és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.
De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresòl obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…»1 amb una veu somorta i enjogassada.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Sentiu «El pardal quan s’ajocava» cantat per Victòria dels Àngels
.
El pardal, quan s’ajocava,
feia remor
per veure si ho sentiria
la seva amor.
La seva amor està en cambra
que no sent res,
sinó els mossos de la casa
o el traginer.
De la finestra més alta
li va parlar
-«Les dotze hores són tocades
‘nem a acotxar»,
-«D’acotxar no és hora encara,
vaig de camí
a complir una prometença
a Sant Magí».
-«Quan a Sant Magí vaig ésser
vaig suplicar
que em deixés tornar a mes terres
a festejar».
Tres amoretes tenia
aquell ocellet:
Marianna, Petronila
i Elisabet. [↩]
La primavera, tan aèria, té sobre el cos un pes insuportable. És una gravitació física, real. Matins clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frissança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.
Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de 
Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.
