Arxiu de la categoria ‘societat’

2 de novembre 2019

dissabte 2 novembre 2019

Dia dels Morts. — Després de la pluja que ha caigut, s’ha entaulat el vent del Montseny, que ha netejat el cel i ha creat una tarda lluent, claríssima. Cap al vespre fa fred —en realitat la primera fiblada de fred. Als barcelonins els costa una mica d’imaginar que pugui fer fred. És inútil: no volen que sigui dit. Quan es troben amb el fred a dins i a fora, fan una cara de pomes agres. Pels carrers, he vist molta gent, més o menys abrigada, amb unes faccions crispades —una cara de protesta.

Passant pels carrers no he vist avui cap capa madrilenya. En el curs dels últims anys aquesta classe de capes han anat desapareixent. És un estri que pràcticament s’ha extingit. Quan jo era criatura, molta gent la portava —àdhuc a Palafrugell. Devers 1904 o 1905, gairebé tots els amics benestants del meu pare i el meu progenitor mateix eren persones que portaven capa. Recordo haver vist per la Rambla aquell sinistre personatge anomenat Pompeu Gener, amb capa madrilenya. No sé pas si aquesta roba abrigava gaire; per la part de dalt, amb la valona, potser sí; per la part de baix, tenia un aspecte tan voleiadís que no crec que tingués cap eficàcia.

He sentit dir que la desaparició de la capa madrilenya és un dels fets que s’ha de posar a l’actiu del catalanisme. Em sembla molt ben observat i perfectament possible, si hom té el bon sentit d’afegir-hi que com a abrigall era mediocre i d’un resultat magre i petit.

Al meu modest entendre, l’escrit més bo, potser el millor sortit de la ploma del novel·lista Narcís Oller, es titula «La Revolució de Setembre», inclòs en el volum Figura i paisatge. El senyor Oller ha escrit, en la seva vasta producció, pàgines excel·lents —potser, pel meu gust, excessivament fotogràfiques, probablement a causa de la moda del seu temps. «La Revolució de Setembre» és un relat modèlic, perfecte, sense cap influència momentània, molt sensible i extremadament intel·ligent.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 d’octubre 1919

dissabte 19 octubre 2019

La meteorologia d’octubre, a Barcelona, és molt diversa, d’una varietat prodigiosa. De vegades sembla un temps de primavera tardana; en altres moments, d’inicis de l’hivern. Plou i fa sol… Els crepuscles, però, ja són diferents, tenen un altre color, un altre aspecte. Quan les tardes s’acaben en una llum difusa, pujant passeig de Gràcia amunt, sobre Collserola es veuen els crepuscles vermells, d’un dramatisme indiferent, que després, quan el caliu s’acaba, produeixen un cel lívid i tètric. Si en aquesta hora s’entaula el vent del Montseny, el cel del nord, tan net, agafa una coloració vítria, de safir, i té una qualitat d’ull de peix. De vegades cau una gotellada estrepitosa que s’emporta les fulles grogues dels arbres, refreda l’aire, fa regalimar carruatges i tramvies, desprèn de la terra una olor de bolets i fa que la gent s’agrupi a les porteries —on de vegades refreda. El calfred tardoral tan típicament barceloní —la primera sensació del canvi de temps. Mentrestant, a mesura que van passant els dies, les habitacions dels pisos es van refredant de mica en mica d’una manera insensible —el refredament ha començat amb les pluges de la Mercè—, però arriba un moment que s’ha de reconèixer el fet: al pis hi fa una mica de fred. Hom posa llavors una flassada al llit… Els refredats (de nas) són abundants i es troba gent que han canviat de veu. En el lloc més impensat, en qualsevol moment, es pot sentir una quinta de tos aparatosa —o produir-la. He passat uns quants anys el mes d’octubre a Barcelona. No en tinc pas gaire bon record. És l’inici de la temperatura glacial que ha fet en els pisos en què he viscut. Quin malson, Déu meu! El fred que he tingut a Barcelona! Tots els esforços que faig per convence’m que sóc un fredolic no donen cap resultat. Si per animar-me em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res. En realitat, només s’està bé al carrer —caminant, fent una o altra cosa al carrer. En els pisos, la temperatura és horrible.

 

Quan penso en els anys de la carrera d’advocat a través de la meteorologia de Barcelona a la tardor i a l’hivern, em sembla comprendre que ha estat una misèria. Quina manera de perdre el temps! Quin desaprofitament de possibilitats personals! No he pas estat un estudiant de mitjans econòmics folgats. Les cases de dispesa i pensions que m’han allotjat han estat modestes —per no dir magres—, purament pintoresques. ¿Hauria estat possible d’estudiar amb una mica de calma, en un estat físic mínimament confortable en aquesta classe d’establiments? Ho dubto. Els poquíssims —tan rars!— estudiants que arribaren a algun resultat a l’època dels estudis els considero uns herois. D’aquest nombre escassíssim n’elimino aquells que per circumstàncies personals pogueren treballar —generalment en el seu domicili particular— sense l’engavanyament i el malestar del fred. Feta aquesta eliminació, en queda una quantitat microscòpica. Són aquests que al meu entendre són uns herois.

En el sistema que era implantat, llavors, a la univesitat hi havia una classe d’estudiant que estava destinat a tenir èxit. Era el que tenia molta memòria —el que llegia un text i era capaç de repetir-lo, fins i tot sense haver-lo entès. Aquest fenomen psicològic és un do de la Providència, una manifestació personal sorprenent, però no sóc pas capaç d’incloure les persones que tenen aquest do purament mecànic entre els estudiants heroics. Més que les dotades de memòria m’agraden les persones intel·ligents, sobretot si són sensibles. Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma de l’amor —en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir. Ara tinc vint-i-dos anys. Des de l’edat de quatre o cinc que vaig a estudi, que em dedico a estudiar. En realitat no hauria d’haver fet res més. M’ha llegut una mica —no gaire!— de pensar en aquestes coses. Estic segur que les conclusions a què he arribat són les mateixes que s’ha formulat tanta i tanta gent. Davant d’aquestes conclusions em demano: ¿com és possible que una cosa que m’hauria d’haver donat tant de gust, que m’hauria d’haver agradat tant, m’hagi donat tantes molèsties, tantes obsessions angoixoses, tants maldecaps? Per a un estudiant autèntic, estudiar la matèria de la pròpia vocació o de la pròpia afinitat electiva és fruir —de la mateixa manera que per a un comerciant, o industrial, o pagès, o pescador, o obrer, exercir la seva activitat és fruir. Si les coses són així, ¿com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?

En els anys universitaris de què estic parlant, la paraula «estudiar» era molt poc utilitzada. D’estudiar en dèiem empollar —castellanisme infecte (empollar, en català, és «covar»), la significació del qual fa referència a la incubació dels ous per una lloca determinada. La incubació dels ous per una lloca dura, ininterrompudament, tres setmanes —espai de temps d’una duració suficient per donar a entendre la paciència i la tenacitat indispensable per a una operació d’aquesta classe. En el sentit universitari, la paraula empollar no volia pas dir estudiar, sinó romandre (en aquest cas romandre amb les anques sobre una cadira), pacientar, aguantar. Un empollón era l’estudiant que aguantava assegut en una cadira una quantitat d’hores important. Aquesta disposició era un do que no es venia ni es comprava. El que no resistia aquesta posició una estona molt llarga era un estudiant trivial, adotzenat. Empollar era com posar un collar o unes morralles a un animal jove —una espècie de dreçatge. Però estudiar no és pas això: estudiar, per a un estudiant autèntic, és fruir —és, en definitiva, la llibertat.

En les cases de dispeses, empollar, en el sentit concret de la paraula, volia dir asseure’s davant d’una taula en una cambra que contenia un llit (un llit que de vegades a la tarda encara era per fer), un armari i una palangana. Sobre la taula hi havia uns llibres —uns llibres de text. A la dreta de les assignatures, una tassa de cafè amb el platet ple de puntes de cigarret, de cendra i de cerilles. A l’esquerra hi solia haver un paquet rodó de 45 cèntims i la capsa de 5. Tot plegat, dos rals. El cafè a Barcelona era bo i el tabac (negre) es podia fumar. L’estudiant, arraulit a la cadira, de vegades amb l’abric posat, altres vegades amb l’abric i la bufanda, llegia un llibre de text obert sobre la taula. L’habitació era freda; els mosaics de terra, glacials. De vegades, l’estudiant llegia amb les mans a la butxaca —el cigarret apagat al llavi. Mentrestant del celobert o de les cuines dels pisos n’arribaven les cançons de Nito-Jo, cantades pel servei domèstic invisible, sobretot la traducció de la més popular:

C’est  la valse  brune
des chevaliers de la lune…

Per altra part, a mesura que anava avançant la tarda, l’aire de l’habitació s’anava saturant de la fortor de la coliflor o de les cols que s’anaven bullint sobre un fogó o altre. Eren unes emanacions que la fredor de l’aire transmetia amb una terrible intensitat. Era una olor penetrant que arribava a impregnar totes les coses, les coses més impensades: en un moment determinat semblava com si en tinguéssiu el cervell saturat. Passava el temps i de sobte us arribava barrejada amb aquesta fortor la de l’oli de la paella, massa àcid. Era quan començaven a fregir el lluç que es mossega la cua, el lluç que a Barcelona s’anomena de palangre (amb la hipèrbole natural) —una de les mercaderies més insulses i més insignificants que es poden imaginar, una de les més grans inanitats de l’alimentació humana. Mentrestant, el fred, que durant tota la tarda havia estat considerable, semblava, amb el crepuscle, augmentar. Els mosaics eren una barra de glaç. Arribava un moment que l’ambient era tan hostil i desagradable que desistíeu de continuar llegint el que deia el llibre sobre l’emfiteusi o el retracte o els articles del codi civil o la lletra de canvi. Empollar, mantenir les anques a la cadira davant d’un llibre obert la major quantitat de temps possible, era realment difícil. Us trobàveu davant d’un complot d’impressions exteriors generalment desagradables, d’una diabòlica persistència, que feien tota atenció impossible. Per altra part, el fred no permetia pas una qualsevol concentració —ni tan sols una qualsevol lectura coherent. No era pas una fred polar, aparatosa i dramàtica que us hauria obligat a cremar el que s’hagués pogut tenir a l’abast. Era pitjor que aquesta fred: era una fred de 10 graus que pessigava, persistent, filtrable, insidiosa, d’una puresa absolutament estèril. Era una fred que us esterilitzava el cos i l’esperit. Només hi havia una sortida: fugir. Era el que feien la majoria dels estudiants de casa de dispeses. En els inicis de la carrera, quan hom mantenia encara alguna il·lusió, la fugida es produïa devers les biblioteques públiques. L’única que hauria pogut servir plenament —la biblioteca universitària— només s’obria, però, al matí, és dir, coincidint amb les hores de classe. Era realment curiós el sistema imperant a la universitat: consistia a mantenir els estudiants allunyats de l’alma mater —d’una manera o altra ho hem de dir— la major quantitat d’hores possible. Tal com funcionava, la biblioteca universitària hauria estat, però, d’utilització impossible. Era una biblioteca de mira i no em toquis, d’absoluta separació entre el lector i els llibres que contenia —una biblioteca irrisòria, inassequible i, de fet, arcaica, antiquíssima. Així, els estudiants aixoplugats a les dispeses freqüentaven la del Col·legi d’Advocats, instal·lada a la Casa de l’Ardiaca, establiment fosc, solitari i d’aspecte fantasmal, i la Biblioteca de Catalunya o de l’Institut, que era al carrer del Bisbe i era magnífica —i escalfada, no cal dir-ho. Però aquests establiments no eren potser prou adequats als treballs —en definitiva monogràfics— de l’estudiant, que hauria volgut un accés menys complicat i més normatiu —que era precisament el que no tenia. Així, la majoria dels estudiants d’aquesta classe iniciaven una altra fugida. Llevat dels que tenien —pocs— una gran força de voluntat, la major part es projectaven sobre els billars i les taules del set i mig de la plaça de la Universitat o al carrer de Gravina o sobre els cafès de senyoretes i els music-halls del Paral·lel, que eren d’un desvergonyiment i d’una pornografia potser públicament mai vista. Fou en aquesta època que s’inicià el desplaçament de balls i cafès d’aspecte diríem hedonístic sobre la part baixa d’Aribau i Muntaner. Altres estudiants s’afeccionaren al cine, que era mut i fosquíssim i, per tant, favorable a tota classe d’aventures momentàniament agradables però potser no gaire divertides. L’erotisme era persistent i s’emportava molta gent al cementiri. La sífilis i la blennorràgia estaven a l’ordre del dia. Se’n parlava constantment. Els estudiants que després d’haver jugat al set i mig sentien a la pometa dels dits l’amarg sabor de la calderilla podien dar-se per satisfets. Havien passat per ull. Més malament haurien pogut acabar, reina santíssima! I així hom passava la més gran part de l’any escolar. L’acció de la universitat sobre els estudiants era mínima —per no dir inexistent. Era una situació absurda i manicomial. Però així es guanyaven els títols.

A la fi d’abril, primers de maig, començava el període final del curs, i els exàmens estaven a la vista —començaven el 20 de maig. Els estudiants que tenien la pretensió d’aprovar el curs —n’hi havia que ho havien descartat apriorísticament— no tenien altre remei que empollar d’una manera contínua, com uns desesperats. Hi havia llavors un element anivellador de les memòries i de les intel·ligències dels que ens hi dedicàvem: era el cafè. Empollàvem prenent cafè —i fumant, naturalment. Ja ho he dit: el cafè de Barcelona, llavors, era excel·lent. Quins magnífics, perfumats, deliciosos cafès es prenien al Suís i al Continental! Dels cafès veïns, els cambrers pujaven el cafè amb safates a les dispeses. La copa d’estudiant era de rigor a tot arreu. Jo encara he aconseguit la vella copa d’estudiant: cafè, canya, sucre i aigua fresca. La barreja feia un líquid de color de frare franciscà: de color de burell. Més tard, la canya desaparegué i fou substituïda en el millor dels casos pel conyac Domecq (tres ceps) i el pitjor per un mata-rates imbevible. Havent viscut a Barcelona a l’època final d’aquests establiments i d’aquests líquids, puc donar fe de la gran eficàcia que tingueren en la fixació, en la mentalitat goliàrdica, de les institucions de tots dos drets. El cafè ens excitava, ens enervava, ens mantenia una taquicàrdia que, segons deien, era favorable a la impregnació de l’estudiant en les assignatures pendents. Exactament no ho vaig creure mai; però, com que era un tòpic, no vaig tenir més remei que fer com els altres. També era considerat axiomàtic que el cafè donava, davant del tribunal examinador, una determinada llibertat de moviments i una indiscutible fluència verbal favorable al reconeixement dels mèrits. Era una altra fantasia. En realitat, quan els catedràtics del tribunal —en definitiva eren pares de família!— ens veien arribar tan pàl·lids, ullerosos i tremoladissos, els entrava una certa pietat que de vegades no passava de la teoria, però que en altres ocasions era una llàstima activa i aprovatòria, especialment destinada, em sembla, a apaivagar l’angúnia que aquestes coses produïen en les nostres respectives famílies. En tot cas érem uns infatigables bevedors de cafè, de cafè i copa, i uns fumadors recalcitrants i decidits.

Acabada la carrera i constatada la baixa de qualitat de les coses a conseqüència de la darrera guerra, em demano de vegades com s’ho deuen fer els estudiants d’avui per resoldre els problemes matemàtics, jurídics, arqueològics o medicinals amb els cafès que avui es serveixen —i que són comparats amb l’aigua de castanyes correntment. És molt probable que nosaltres fóssim uns pigmeus insignificants i els estudiants d’avui siguin uns genis indiscutibles. Hem de ser progressistes, cada dia més progressistes, encara que aquestes idees ens portin a cada moment a posar totes les nostres successives esperances en les successives criatures de bolquers.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 d’octubre 1919

divendres 18 octubre 2019

 

A l’època de Las Noticias, el redactor en cap, senyor Miró i Folguera, que era el que elaborava, en el diari, les notícies polítiques de compromís, em deia de vegades (quan tenia massa feina):

—Vagi al Cafè Catalunya. Ja sap on és: Vergara i la plaça mateixa. S’acosti a la penya del doctor Turró. Vegi d’obtenir alguna notícia política…

A La Publicidad ha passat el mateix. Jori, el director, em diu, de vegades:

—Aquest vespre vagi al Cafè Catalunya. S’acosti a la penya del doctor Turró. Hi trobarà potser alguna notícia política. Si en pot obtenir alguna, porti l’original a Fontdevila. No gaire tard, s’entén…

La reunió del cafè esmentat era realment impressionant. Es feia tarda i nit: havent dinat i havent sopat —i si de cas hi havia alguna cosa teatral important era després de l’espectacle que començava realment. El nom que la reunió tenia habitualment —era encapçalada amb el nom del doctor Turró, director del Laboratori Municipal i eminent home de ciència— no li donava pas la característica específica. Era una reunió absolutament política. Hi anaven el senyor Moles —un dels homes més aguts del moment—, Pere Rahola, Juli Marial, el gran cacic de Sants senyor Granyer, impressionant gat dels frares, el senyor Mir i Miró, el jove catedràtic i polític Josep M. Trias de Bes, etc. Alguns d’aquells senyors anaven i venien de Madrid cada setmana i de vegades tenien moltes notícies —que sovint donaven amb una fluència insospitada i altres es reservaven en un mutisme absolutament hermètic. En tot cas, aquella tertúlia era un dels llocs de Barcelona que disposava d’una informació més directa. Introduït per Pere Rahola —que ja coneixia de la penya de l’Ateneu— i cuitant sempre de mantenir-me en el lloc marginal i secundari que em corresponia, la informació que en vaig treure fou considerable —encara que sovint desaprofitada— sense que mai es produís el menor conflicte.

Era una reunió en què tothom tenia una personalitat prodigiosa. L’amenitat de Moles era divertidíssima i es manifestava sense cap obstacle, com és ara corrent. Aquesta llibertat, que en les persones que no volen o no tenen res a dir no serveix de res, donava origen, en la persona de Moles, a un esperit guspirejant i agudíssim. Turró era fabulós i no comprenc que no hi hagi un estudi de la seva figura en tant que contertulià. Turró era únic i molt diferent de Moles: així com aquest era un esperit molt donat al detallisme i a les coses concretes, Turró elevava de seguida les seves discussions o els seus monòlegs cap a les idees generals i la visió filosòfica i científica de les coses. Moles era un remolí que de vegades feia posar els cabells de punta; Turró, a qui qualsevol observació d’un cert pes posava immediatament al punt de dalt, i podia donar-li un aire de gran apassionament extern, era una font de coneixements que es manifestava constantment. De tan divertit que era, Moles arribava a fatigar; Turró no fatigava mai —era una mentalitat que fluïa sempre amb un enorme bon sentit.

Naturalment, en les meves anades a la reunió del cafè, vaig sentir parlar el doctor Turró de moltes i molt diverses coses. La situació social i política del país ha donat a les tertúlies una espècie de crepitació permanent. En la persona del doctor Turró vaig tenir ocasió de constatar-hi quatre posicions diferents, segons quin fos el tema tractat a cada moment. Aquestes són les posicions observades per mi:

Tot el que sigui una pertorbació de l’ordre social burgès, tingui la causa que tingui i adopti la forma que sigui, és judicat pel doctor Turró severíssimament. Posició reaccionària a cegues. La guàrdia civil té sempre raó —sistemàticament.

En filosofia és dualista —la matèria i l’esperit— furiosament antikantià, tomista, gran admirador de sant Tomàs d’Aquino. La Summa de sant Tomàs és per ell el punt més elevat de la filosofia. Judica l’idealisme filosòfic alemany un infantilisme.

Des del punt de vista científic és un lliurepensador pur: cap prejudici. Un científic amb prejudicis previs és la negació d’una qualsevol investigació o reflexió en aquest sentit. Un científic ha de sotmetre’s al mètode objectiu. Aquest mètode és la seva disciplina.

Políticament és un empíric. El seu ideal seria un govern d’homes d’esquerra, que considera, però, uns ximples. Els homes de dreta els considera dominats pels instints més sòrdids, més baixos i vulgars. Així, en política creu que s’ha d’actuar segons el consell de cada moment.

En aquest país, on gairebé tothom sembla rígid, de pedra picada, on els reaccionaris ho són en tots els aspectes i actuen en conseqüència i als liberals els passa el mateix, la complexitat de les reaccions del doctor Turró és literalment sorprenent, única, i fa un efecte estranyíssim.

El doctor Turró fa cara de pensador en el sentit més precís de la paraula. Sembla com si la reflexió li hagués modelat les faccions, i el fet és especialment colpidor, sobretot quan no parla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’octubre 1919

dissabte 12 octubre 2019

Diumenge. — A les reunions d’amics de Palafrugell (o simplement de coneguts o d’enemics —a les reunions d’amics sempre hi ha persones que no es poden veure) hi ha una llibertat de judici i de paraula pràcticament total. A la penya de l’Ateneu passa el mateix. És gairebé segur que totes o gairebé totes les tertúlies de Barcelona tenen aquesta característica.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. «De llibertat no n’hi ha mai prou!» —diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat —a si  l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és —no es pot negar— extremadament divertida. El to general de les conversacions és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve de Barcelona a París i Londres, diu que les conversacions de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió —un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia (verbal) més lliure.

—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi em sembla que aquesta verbositat tan vasta no ha pas afectat, per res, la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa —la reserva que es guarda per quan vagin mal dades.

Era diumenge —una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local, ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de fener tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep Maria Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda —que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials —Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep Maria Junoy— ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia —petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda…, quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada, en canvi, veure com surt la gent del camp —la gent que va a peu—, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a collibè i li deia amb accent valencià, afectuosíssim:

—Tu ets un Zamora petitet…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r d’octubre 1919

dimarts 1 octubre 2019

Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.

 

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!

No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

 

De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

—Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

 

Escriure…

En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada