La dispesa.

Ha arribat una germana de la dispesera, la senyora Emília. És una senyora d’edat, grassa, molt ben conservada, amb una cara rodona com una poma rosada, cabells blancs i caminar pesat. El seu temperament —pel que es va veient— és absolutament oposat al de la seva pobra germana. És una dona impàvida, absolutament indotada per a qualsevol reacció sensible. Li és tot igual: el soroll horrible que hi sol haver a la casa com el silenci; el desordre com l’ordre; el blanc com el negre; les afliccions com les alegries. Es límita a viure. No li interessa ni manar. Presideix la taula dels dispesers com si fos un altre moble. Les procacitats que ha d’escoltar la deixen absolutament indiferent.

Roseta, la filla gran de la dispesera, està cada dia més flaca i nerviosa: està seca com una oreneta.

A part dels estudiants i del jove Lluch, el dandi sud-americà, que cada dia té més vent a la flauta, a la dispesa hi ha un tipus curiós: don Eligio. Té un gran prestigi entre els estudiants. És el tipus pur del paràsit de casa de dispeses.

Don Eligio és un andalús de gran volubilitat verbal, faceciós, avorridíssim. És un especialista en qüestions de teatres, cines, adrogueries i tavernes. És un home petit, moreno, asticat, posseïdor d’un vestuari vell però ben conservat, amb un entrellat capil·lar sobre el crani lluent. De cara, té un aspecte impressionant d’anthropopithecus monae; presenta un nas que sembla rosegat per les rates, amb dos orificis sobre la paret de la cara que semblen dos forats de pany.

Don Eligio és un home muntat sobre un principi: pagar sempre el menys possible i, si se tercia —com ell diu—, deixar de pagar, purament i simplement. Cada vegada que la dispesera li insinua la necessitat de passar comptes, la necessitat de posar en net els endarreriments pendents, entra en un estat de fúria i de follia. Afirma llavors, cridant com un energumen, que no pot tolerar viure rodejat de persones incomprensibles, mediocres i faltades d’humanitat, de catalanes judíos —diu literalment. El truc és antic, i aquestes escenes no tindrien ni la menor importància si els estudiants, en produir-se, no es posessin sempre del cantó del paràsit infecte. Davant dels crits i les bufonades de don Eligio i de la brometa literal dels estudiants, la dispesera no té altre camí que tancar-se a la cuina, confosa i avergonyida. La intervenció d’aquest escamot de senyorets criminaloides en els afers d’aquesta pobra dona és repugnant. Mentrestant, la senyora Emília es manté asseguda a un racó, completament indiferent. Roseta escriu cartes al seu promès passant-se la llengua pels llavis secs.

L’ambient de la casa és incòmode i desmanegat. L’estudiant Guardiola, d’Esparreguera, és un murri de les muntanyes de Montserrat. És un xicot intel·ligent, agut, però maniàtic, díscol, d’una modèstia falsificada, dominat per capricis estranys, que el fan antipàtic i d’un tracte vidriós i insegur. L’única cosa que li interessa són els diners. Quan arriba el carter amb la presumpció que porta algun gir postal, Guardiola obre sense fer soroll la porta de la seva habitació i mira amb un ull nerviós, frissós, per l’interstici de la porta. Si els diners són per a ell, es presenta amb un aire de murriot, el cap baix, mirant amb desconfiança a dreta i esquerra, i toca els bitllets amb un petit somriure de vanitosa suficiència.

L’estudiant de medicina Finestres, de Girona, és el tipus de xicot petit, guapo i ben vestit amb un gust horrible. És jove, maurista, chico bien, d’una indolència dissimulada, indescriptible, i un gran fons de paràsit. Només li interessen les coses personals, les pròpies coses personalíssimes, i es passa la vida dient:

—Això no m’interessa… Això tampoc no m’interessa…

Són xicots que tenen vint anys. Es troben en la flor de la vida. Cada dia que passa tendeixen més, però, cap a l’infantilisme. Són éssers primaris que només tindran una sortida si és que la tenen: casar-se amb una dona rica. Una dona amb calés —com ells diuen.

La dispesa és pobra: vint-i-cinc duros al mes. No pot pas tenir sorpresa. El menjador està organitzat a base de l’ou ferrat i del lluç fregit i del bistec amb patates coriaci, fibrós, prim com una orella de gat, duríssim. L’habilitat de la gent del país per tallar la carn prima és admirable. Després, una taronja o una banana —aquesta fruita que cada dia té més acceptació i que trobo insípida, mediocre i trista. Entre el poc menjar, els cafès que hom pren pels carrers i el desordre de la casa, l’organisme tendeix a mantenir-se en un estat d’esperitament.

La dispesa és molt a prop dels magatzems Damians, que són nous de trinca. Sortint al balcó del carrer es veu el globus terraqüi que remata els magatzems. És d’una petulància inenarrable.

A l’altra banda del carrer es veu l’estació del ferrocarril de Sarrià, amb les vies i els cotxes de color groc destenyit que pugen i baixen pel carrer de Balmes, tocant a les cantonades el xiulet. Més enllà de l’estació es veuen moltes cases, tribunes, teulats, d’una monotonia i d’una duresa repulsives.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.