Quim ha arribat avui a la penya amb una cara intensament pàl·lida, afinat, desfet. En el moment d’entrar portava el barret a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell cafeter, anava darrere d’ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha semblat que el cos del nostre amic oscil·lava lleugerament i que anava a desmaiar-se. Costa ha allargat els braços com si l’anés a emparar. Finalment ha pogut arribar al seu seient habitual, sobre el qual s’ha deixat caure aclaparat.
L’aparició de Quim en aquest estat ha produït una gran impressió a la tertúlia i la notícia s’ha escampat ràpidament per la casa. Algunes persones han fet demanar el que havia passat. Durant una llarga estona hem fet tota mena de conjectures sense resultat. Amb el cap recolzat sobre el respatller de la poltrona, més mort que viu, en un estat de semiinconsciència, hauria estat impossible de preguntar-li res. Així, hem passat una considerable estona parlant en veu baixa, fent la menor fressa possible, com si ens trobéssim en l’habitació d’un malalt.
De tota manera, una vegada que el doctor Dalí li ha afluixat una mica la corretja dels pantalons, li ha descordat el coll i desfet la corbata, i li ha fet beure uns glopets de conyac, ha semblat reviscolar-se. Però fins que ha estat en disposició de parlar ha passat ben bé una hora —llarga. Té dies, Quim, de gran loquacitat; altres, és impossible de sentir-li articular una paraula. Sospito que avui hauria estat un dia d’aquests. Si ha parlat ha estat perquè al seu voltant s’ha format una gran curiositat. La seva explicació ha estat una mica incoherent —a causa, és clar, del seu estat.
De la manera més involuntària i impensada, Quim s’ha trobat al mig, literalment al mig, d’un fet impressionant —malgrat que, de fets semblants, se n’hagin produït a Barcelona d’ençà de l’assassinat del fabricant senyor Barret, en plena guerra europea, a dotzenes, en aquests últims anys. Aquesta ciutat és absolutament fantàstica. Haver arribat a una situació en què, per saturació ambiental, la gent llegeix les notícies dels atemptats personals com qui passa la vista sobre una gasetilla teatral, fa rodar, literalment, el cap.
Quim ha explicat el que segueix:
—He sortit de casa, com cada dia —ha dit—, disposat a venir a l’Ateneu. Per arribar al carrer de la Canuda, he passat avui pel carrer del Duc de la Victòria. Aquest camí no és pas el meu camí habitual, però avui hi he passat. El carrer del Duc de la Victòria no sol pas ésser, havent dinat, molt concorregut. L’he seguit, des de la Portaferrissa, caminant per la vorera, a l’ombra —és dir, l’he pujat per la vorera de l’esquerra. Davant meu, a set o vuit passos, caminava un senyor petit i gras —lentament. Vist d’esquena, aquest senyor tenia tot l’aspecte d’un botiguer. Tot d’una, m’ha semblat sentir, molt a prop, un soroll estrany. Davant meu, a un metre escàs de l’esquena del senyor que em precedia, sobre la paret del carrer, he vist rebotre un objecte que ha fet caure un pa de calçobre. Era un impacte de bala. El tret venia de darrere meu, puix que sobre el meu camp visual (la part del carrer que desemboca en el de la Canuda) tot semblava normal. En el moment de girar el cap enrere, per veure el que passava, he vist que el ciutadà que caminava davant meu (que acabava de percebre la proximitat de l’impacte) es posava a córrer amb totes dues mans al cap. Entre la producció de l’impacte i l’inici de la cursa, la connexió ha estat tan ràpida, el fet que no hagi ni girat el cap ha estat tan sorprenent, que jo sospito que aquell home era dels que «perillaven», era un home que havia rebut amenaces. I bé: aquell home no ha pas, naturalment, corregut gaire, perquè s’ha ficat, 
amb la rapidesa d’un animal perseguit, dins d’un portal. Just en el moment de passar-lo, un raig de bales s’ha abatut sobre l’entrada. La desaparició de l’esquena d’aquell home i la crepitació de les bales han creat una escena d’una rapidesa fulminant…1
—Així, doncs, t’has trobat —diu Jardí— entre els pistolers i la persona sobre la qual atemptaven…
—Perfectament al mig. Els pistolers eren darrere meu i sospito que tiraven des de l’altra vorera. No els he pas vist. Quan la desaparició del fugitiu en el portal m’ha donat la impressió que s’havia salvat, he girat el cap enrere. He vist un cotxe amb el motor en marxa i dos homes, que m’han semblat joves, que hi pujaven. Aquest cotxe ha fet marxa enrere amb una gran calma i després ha enfilat la Portaferrisa. Mentrestant, la gent que venia del carrer de la Canuda s’ha arremolinat… Creieu que he passat una estona desagradable.
—Bé, vaja —diu Jardí, indignat, fora de mare—, això és intolerable! Aviat no es podrà sortir de casa… Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats!
—Sí senyor… Exacte… Però el cert és que hi ha gent disposada a defensar aquestes enormitats… i a defensar-les en la premsa!… —crida amb la cara morada de despit Solé de Sojo, que sembla tenir tot el cos dominat per un moviment espasmòdic.
La frase que acabem de transcriure acabava a penes d’ésser pronunciada quan hem vist Solé posar-se dret, cordar-se nerviosament el botó de l’americana, agafar d’una revolada el coll de l’ampolla d’aigua situada a la taula més pròxima i dirigir-se sobre Màrius Aguilar, assegut tres o quatre poltrones més enllà. Aguilar, que ha vist el moviment, s’ha posat també dempeus i ha empunyat una altra ampolla d’aigua. En trobar-se frec a frec han alçat les ampolles simultàniament per colpejar-se el cap, però s’havia alçat ja massa gent a descompartir-los perquè arribessin a tocar-se. L’ampolla de Solé era buida; la d’Aguilar, mitja d’aigua. En el moment de fer l’acció ofensiva amb el braç, l’ampolla s’ha vessat —exactament s’ha vessat sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los: sobre el cap d’Antoni Homar.
Format un mur humà de separació entre els contendents, aquests s’han hagut forçosament de calmar. Han tornat a seure en els seus llocs habituals. Malgrat el grotesc acabament de l’escena, la penya s’ha mantingut silenciosa i aclaparada. Enmig d’aquest estrany silenci, Quim s’ha alçat del seu seient, ha agafat el barret i se n’ha anat. Poca estona després, Aguilar ha també marxat.
He sentit dir, més tard, que la causa del gest de Solé havia estat haver observat en la cara d’Aguilar un somriure impertinent mentre parlava.
Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució, el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Llegiu aquí la descripció de l’assassinat del «Noi del Sucre», el 10 de març 1923. [↩]
menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.
.jpg)
Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats —que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit —un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’havia caigut
me enllustrar les sabates —dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment —sospito— passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica —discretament. Això —discretament— em fa una gràcia incontenible. Però, ¿seria possible imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc —en relació amb l’ambient del país— és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses —sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi— són pobríssimes. Sóc un home lleuger —però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes —xecs sense provisió—, que no parli amb la més gran frivolitat i el gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança —aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu —m’ho ha dit a mi mateix— que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera —almenys amb un altre vestit.
Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversació es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm a una butaca de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques —dit sigui tot passant. Respira 
profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un runflament ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda —des de fa molts anys— es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat.) La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona se n’irradia un perfum de Piver, rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt —una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement cuidat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra —que reposa sobre el braç de la cadira—, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.