Arxiu de la categoria ‘societat’

1r d’abril 1919

dilluns 1 abril 2019

Dimarts. — Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

 

Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrere el Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses —quatre siluetes—, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.

De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. ¿Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrere. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no… Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.

Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda —arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades— dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En passar per davant de l’església penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que és al museu. Després pujo rambles amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

31 de març 1919

diumenge 31 març 2019

La vaga general —ja morta— s’ha acabat oficialment avui. S’han fet innombrables detencions. Màrius Aguilar diu sarcàstic, a la biblioteca, que els del sometent fan cua a Capitania per treure de la presó els que empresonaren aquestes últimes hores. Jaume Brossa morí en el moment que la policia entrava a casa seva per detenir-lo. Brossa no aconseguí mai l’eliminació de la seva fitxa policíaca.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 de març 1919

dimecres 27 març 2019

Continua la paralització, però la vaga va de baixa. Veig que les barberies han obert. Entro a la del carrer de Mallorca, tocant a rambla de Catalunya. És plena de gent absolutament silenciosa. Tothom es manté mut i a l’expectativa. Quan entra algú, tothom es gira i mira qui és. El desplegament de força és imponent. Al carrer s’inicia l’apoteosi dels triomfadors. Els del sometent són molt sol·licitats a tot arreu.

 

Estudis Normals.

Després de la lliçó de gramàtica catalana, Pompeu Fabra em presenta a Joan Crexells: un xicot molt alt i prim, amb uns vidres muntats a l’aire, lligats amb un cordonet. Veig que aquest xicot, per mica mica d’ocasió que tingui, es posa a riure.

Lliçó d’història per Ferran Valls i Taberner. Gran interès. Després de cinc anys d’universitat havia perdut totalment la noció de la possibilitat que pogués existir una classe agradable i profitosa. El professor Valls, que és un home alt, pàl·lid i fort, té una mica de lentitud en el parlar que augmenta l’interès de tot el que diu. Els homes fluents i xerraires m’enerven.

 

Plena primavera. Nits delicioses, estrellades, d’una suavitat exquisida. La sensualitat que empeny sempre —i que augmenta a mesura que tot es fa més inassequible. El petit vent humit, que passa sobre la pell com una carícia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de març 1919

dilluns 25 març 2019

La ciutat està igual. L’ocupació militar —a judicar pel moviment— s’ha estès. Ordre extern. Els canons i la Creu Roja ocupen una bona part de la plaça de Catalunya. Del balcó de la dispesa veig grups de civils armats: el sometent. Soldats pels carrers. Els soldats emprenen els passants, aquests posen els braços enlaire i es fan els escorcolls corresponents. A l’hora baixa, poca gent pels carrers. Llum escassíssima —però potser una mica més que ahir. La dispesera, al vespre, diu: «Demà, ¿què menjarem?». El general ha ordenat que demà s’obrin les tendes.

 

Conxita, la filla gran de la dispesera, s’ha volgut suïcidar avui, tirant-se per la finestra del celobert. Passava justament pel corredor quan he sentit que algú obria aquesta finestra. M’he girat i he vist Conxita amb mig cos abocat a la barana… He fet una correguda i he tingut temps d’agafar-la per les cames i entrar-la a dins. Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera. Pal·lidesa intensa de la noia —mig desmaiada— recolzada a la paret. Però potser en el fons m’ho ha agraït. Sembla que són coses de l’amor, del promès —que, segons he sentit dir, és policia—, el qual no acaba de creure en ella. Davant del fet, a la dispesa hi ha hagut una total indiferència.

 

Fa una nit magnífica. Del balcó del carrer estant, veig el cel estrelladíssim. Avui que no hi ha llum es poden veure les estrelles. Pel carrer passen les patrulles circulant lentament. Escamots de guàrdia civil de cavall intermitents. Soroll de les ferradures a les llambordes. De vegades passa un automòbil a tot gas, fent un soroll enorme i sorprenent —no pas gaire sovint. Del cantó de la galeria m’arriba la gangositat rogallosa d’un fonògraf bèstia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de març 1919

diumenge 24 març 2019

Aturada general. Barcelona està imponent.

La situació sembla haver sorgit (segons diuen) per incompliment, de part patronal, de les condicions que feren acabar la vaga de La Canadenca.

Em quedo a casa al matí; a la tarda surto al carrer. Tothom parla més baix que de costum; a la Rambla, el silenci fa que la cridadissa dels pardals esdevingui estrident. Al capvespre l’obscuritat és absoluta. A l’Ateneu hi ha espelmes. L’expectació és molt gran a tot arreu —no cal dir a l’Ateneu. Passant pels carrers, a les portes de les tendes es sent com la gent delibera sobre si han de posar un llum qualsevol a l’aparador. Molts botiguers es graten el clatell. Baixo fins a les Drassanes. La Rambla i els carrers transversals —dins la foscor— formiguegen de gent. Escudellers sembla, literalment, una gola de llop; és tan fosc que la gent s’hi dóna unes empentes seques. La ciutat sembla una immensa, fosca, inextricable madeixa. Però encara us arriba, sense poder precisar d’on exactament, la musiqueta del violí del cec o la frase del captaire dret a la paret. A la plaça del Teatre el mercat de l’amor és desbordant. La falta de llum és afrodisíaca. Torno a casa a les palpentes. A partir de Canaletes la densitat humana s’aclareix. A la rambla de Catalunya no hi ha ningú a penes. Enorme sorpresa de no tenir llum al pis. Nit silenciosa; Barcelona sembla meditar. Però potser dorm, simplement.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada