La mala vida.

Llarga conversació (divertida) amb el meu company de curs S., muntanyenc, un xicot que entre nosaltres té fama de murri i d’esquerp. Mentre deambulem pels claustres, em diu:

—Us preneu els exàmens massa seriosament…

—¿Ah, sí? ¿Ho considereu així? I vós, ¿com us els preneu?

—D’una manera molt diferent… —fa gratant-se el clatell—. Examinar-se, com moltes altres coses de la vida, vol una mica d’astúcia, principalment.

—Expliqueu-vos, si us plau… —dic amb un punt d’enervament.

—Us diré per començar que vós heu comès un gran error: teniu a les llistes un número massa baix i sereu dels primers que us examinareu. Això és una equivocació. Jo sempre em matriculo tard, els darrers dies, i sóc dels darrers de les llistes…

—¿Però això quina relació té?

—Ara ho veureu… Els que som inscrits en els últims llocs de les llistes sempre tenim la possibilitat d’aprofitar-nos de la fatiga dels catedràtics —de la fatiga, vull dir, que els exàmens els produeixen, de la tendència que en un moment determinat senten de fer-ne via. Quan es produeix una situació així (situació impensable durant les primeres hores d’examinació) i la bola que surt del bombo és la d’una lliçó desconeguda, hi ha sempre el recurs de recitar una lliçó per altra, de suposar que la bola que ha sortit és una bola diferent. Això, jo ho he fet amb èxit molt sovint —amb l’èxit que permet la indiferència dels professors quan estan dominats per la fatiga.

—Però ¿hi ha algun sistema que permeti dir que un tribunal està fatigat?

—No n’hi ha cap. Però això fa com la roba: jo amb els dits puc distingir una roba bona d’una d’ordinària. El que dic en tot cas és que examinar-se és una tècnica. Tota la qüestió està a arribar als exàmens sense estar vençut per la fatiga —és dir, en una situació més forta i més lúcida que la dels senyors que seuen, mig adormits, sobre la tarima.

—S’ha de saber fer la trampa, bah!…

—Exactament. S’ha d’arribar als exàmens amb fredor, amb l’agilitat suficient per aprofitar-se de tot el que es presenti, amb un domini perfecte de si mateix. I, en presentar-se l’oportunitat, s’ha de saber tirar al dret amb gràcia…

—Les trampes s’han de fer amb gràcia, és clar…

—No es necessita pas tenir-ne molta… La suficient.

Tot això, explicat per aquest murriot taujà i sorneguer, em fa riure. En el fons m’ho prenc amb molta més seriositat del que sembla.

—Per això us deia —em diu en acomiadar-se— que em sembla que no aneu per bon camí. Teniu un aspecte de fatiga…

—Ja ho veig, ja ho veig…

Exàmens.

Josep Calonge, de Palafrugell, company d’universitat (estudia en el curs immediatament anterior al meu), m’explica que, un dia d’exàmens, don Joan Permanyer digué a don Josep M. Trias de Bes (formaven part del mateix tribunal) a la sala de professors, abans de començar la feina:

—Avui, amic Trias, els haurem d’aprovar tots…

—Ah…

—Sí. Els haurem d’aprovar tots. Figuri’s que el notari de Manresa m’ha recomanat amb gran interès un xicot i… no trobo la carta enlloc. L’he perduda i cregui que ho sento. Ara bé: com que no recordo el nom de l’estudiant recomanat i, per altra part, no puc quedar malament, no tindrem més remei, per evitar una planxa, que aprovar-los tots…

Diumenge. — Molts dies sense escriure. En posar el quadern sobre la taula, gairebé no el conec.

El meu projecte universitari no té, és clar, ni la menor importància, però és aquest: la meva pretensió consisteix a examinar-me de tot el cinquè curs de la carrera i d’una o dues assignatures del sisè i deixar les altres d’aquest curs per als exàmens de setembre. D’aquesta manera —si tot va bé— hauré fet la carrera en poc més de cinc anys. Ara que em trobo davant de la porta mateixa dels exàmens només m’interessa una cosa: acabar de la manera que sigui, a condició que sigui de pressa.

Aquests últims dies he pres una quantitat excessiva, manicomial, de cafè. (El cafè m’agrada amb deliri.) Tinc l’estómac dolorit. Hi sento una sensació constant de buidor i com si m’haguessin passat paper de vidre sobre els teixits. No puc eliminar de la pituïtària la presència constant de l’olor de tabac —concretament, el tuf de les puntes de cigarrets del cendrer. Totes les coses de l’habitació n’estan impregnades: el coixí del llit especialment, els llençols, l’aire que hi flota. No puc obrir el balcó de bat a bat, perquè el soroll del carrer de Pelai —el xiulet del carril de Sarrià, la ferralla dels tramvies, les botzinades dels autos— és sufocant. Cafè, tabac i… Procedimientos Judiciales! Una delícia. Aquesta impregnació em dóna sovint com un rodament de cap incipient —que em dura, però, llarga estona. Prefereixo el dolor violent i d’una duració ràpida al somort de duració indefinida.

L’assignatura Procedimientos Judiciales és probablement la pedra de toc de la carrera de Dret —vull dir de l’estudiant de Dret. El xicot que s’hi afecciona espontàniament, sense esforç, és que serà més o menys advocat, tindrà sensibilitat per a les qüestions jurídiques. Jo, això, no ho crec pas, però aquesta és la idea que flota en l’ambient universitari. L’important del dret és la justícia —la justícia relativa almenys; el procediment, el mètode de discussió, és secundari. Però, en aquest ambient, sempre tindrà més pes la ficció que la realitat, la trampa que la substància. Aquesta és l’essència del sistema, com reiteradament he dit.

Ara, si aquesta pedra de toc és real, jo seré un advocat molt petit. El simple nom d’aquesta assignatura em fa venir febre. Quan aprenc de memòria els articles glacials de la llei d’enjudiciament civil em sembla sentir l’olor que deuen fer els despatxos dels jutges i dels magistrats —l’olor de paper segellat que s’amuntega damunt de les seves taules i les seves estanteries.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.