La meva germana Rosa m’escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas —penso— la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redors de la xemeneia; el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Dimecres de Cendra. — Divago, ensopit i morós, pels carrers.
De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.
El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.
Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats, que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles, una gran, gran part de la vida.
Hi ha moments que el paisatge de l’Empordà m’obsessiona. És un paisatge que, tot i tenir sovint una elegant vaguetat, no és mai limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent.
Penso en la nota de Joubert: «Quan un meu amic és borni, el miro de perfil».
Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui —deu haver fet festa— ens ha deixat un paper escrit d’una simplicitat emocionant. Ens diu que s’enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!
Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campana —o almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelai se’n senten diversos, d’una gravetat imposant, magnífics, d’una sonoritat que queda llarga estona flotant en l’aire.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
M’agrada —a la tarda— de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! —per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!
Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya —bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra —sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.
Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones —tan pròximes— apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…
A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist —d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera, i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores —llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur —el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es dibolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…
A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:
—¿Vol creure, senyor Venanci, que la Gaceta de Madrid sembla escrita en gallec?
—————————
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Calella, hivern.1
Ara fa bon temps. La lluna de gener és la més clara de l’any. Dóna gust, a totes hores, de caminar. El pensament s’emplena de joventut i d’imprecisió. Tot té una punta, una orella llançada cap a l’infinit, i més que la possessió interessa el fervor, el desig. La lluna posa sobre les parets dels horts una blancor espessa i suau, els eucaliptus tenen, a la nit, una immobilitat oriental, l’aire és tebi de la floració dels tarongers. La platja, a les hores de sol, bull de petites flames rosses com minúscules llengües de foc. A la tarda surten al cel uns nuvolets blancs que vénen una mica cap aquí i van una mica cap allà i després —meravellosa mort— es dilueixen i fonen en el blau.
En els pobles, però, potser perquè es viu tan a la vora de la realitat i de la vida, les reaccions són violentes. Al costat de la imprecisió camina sempre una ratlla de sequedat. La indiferència de la naturalesa, la melancolia de les coses, la naturalitat sensual del paisatge, es resol, una vegada hom ha esgotat la potència d’imaginació, en pura desil·lusió. Cal, però, especular sobre aquesta caiguda, no deixar-se arrossegar i extreure de l’enquadrament de la petitesa humana en la immensitat de la vida l’elegia dolça i conformada.
No totes les coses són igualment belles. El sol dóna a la mar una inquieta immobilitat, i això, al capdavall, és esgotador. Una criatura amb els peus nus —fina pell rosada i morena— agita amb una canya una olla de quitrà fumejant i l’aire s’emplena d’una covada olor de farmàcia. Anant pel carrer, les olors de la cuina elemental, de vegades tan engrescadores, carreguen el cap i fan girar la cara. Un cistell de peix viu, que acaben de portar les barques, sembla, en aquesta llum vaporosa i suau de cap al tard, una enorme úlcera humana, mòrbida, llefiscosa, puntejada de tota classe de joies minerals. Una cosa forta és anar a les hores de sol al capdavall de la platja i flairar l’aigua d’un gran bassal —aigua de la mar i aigua de pluja barrejades— i aspirar l’olor de les algues que s’hi descomponen i de l’argila que fa olor d’espècies, de tot l’aiguabarreig airejat i putrefacte…
La vida en el poble té un ritme únic que va del desig al tedi i del tedi al desig. Si hom té prou força per collir aquest ritme, l’oscil·lació produeix a la fi un mal de cap imprecís i llunyà, un mal de cap dolç com la mel.
Matí, tramuntana. Em porten el cafè al llit i en el moment d’obrir els finestrons entra la llum africana i enlluernadora que hi ha sempre en aquest país. Llum d’hivern, però, d’una puresa metàl·lica, esterilitzada, una mica crua i aspra. L’habitació és blanca i nua. La fusta dels cairats és sense pintar. Sobre el llit pesat i anacrònic hi ha una màrfega vermella i florejada. A sota el llit, l’orinal hi va gran. El rentamans de ferro del racó tremola de fred i de nuesa. A la pa ret hi ha un calendari de gust valencià. Una estoreta de fonda pobra, prima com una orella de gat, s’ha mig aficat sota el llit. Sobre una cadira de formes pretensioses, la meva maleta, oberta, sembla fer un inacabable badall.
Alçant el cap del coixí veig el cel i el mar. Davant de la finestra hi ha uns pals de barca, tibats. El cel és d’un blau esbandit, lluent, esmerilat. A l’horitzó el dia és una mica cru, moradenc. Veig passar el vent furiós sobre la mar. L’aigua, d’un color verdós, sembla fugir de terra. A la vora, l’aigua es rissa lleument. A vint braces comença, però, la fugida delirant. Les onades, empenyent-se, pujant una sobre l’altra, sal tant, passen ininterrompudament, amb una força folla, com un ramat de dofins foragitats. L’horitzó no és prou vast per la dispersió de mar, sembla queixalejat. El vent xiula a les cantonades, grata els teulats amb les seves ungles de gat, entra i surt pels porxos furient, cau sobre la mar, amb una for ça impetuosa, arremolinat. El sol, en el cel pur, sembla un lleonet jovençà. Toca els verds obscurs dels ventres de les onades, les crestes d’escuma brillants, el polsim d’aigua ple de puntes de diamant. Hi ha la silueta d’un gran vapor que intenta passar, a cops de coll, brandant de tossuderia, entre un deliri de ruixats d’aigua assolellats, el cap de Sant Sebastià. Passa un bergantí, en popa, com una daina, un floc voleiant, les veles aferrades, que ve d’Itàlia. Les illes Formigues, mig submergides, treuen un ullal de roca rogenc, ensagnat. Del llit estant es veu el desencadenament de la naturalesa dins d’un aire serè, ple de claredat.
Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l’aigua m’arriben a enlluernar. M’acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d’or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L’escalforeta em retorna lentament. Penso que es deu estar bé a redors del vent, al sol. És el temps que es dau ren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redorsos són plens de gats de panxa al sol que s’estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l’ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d’allioli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses… Poca estona, però. La finestra m’atrau, fascinant.
La llum del sol és com un cristall. El vent i la mar tenen una fúria inútil, delirant. Tot és indiferent i igual, àdhuc el coral dels ametllers, el gat enjogassat, l’allioli i la sopa de rap. Sobre la llum de la finestra passen les coses d’aquest món —aigua i vent i polsim de diamant— cap a l’horitzó cru, moradenc. La mateixa claredat em desdibuixa el dia i les parpelles em cauen després d’un espasme d’enlluernament sobtat.
Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l’atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l’ermita de Sant Sebastià. L’ermita és l’essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra, aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m’enterraran.
L’ermita és la nostra vida més alta: és la nostra primera mirada, el paisatge de la nostra joventut i dels nostres amors, la torre de guaita des de la qual els estels ens semblen més pròxims i podem tenir una idea del panorama dilatat del món. És la nostra vida mortal: tots portem el record d’un sofregit de l’ermita clavat al cor i una ombra de vi rosat tremolant a la nina de l’ull. I la darrera cosa que veurem en morir-nos i la que veuen els nostres morts és la proa de l’ermi ta, penjada entre el mar i el cel, suspesa en el buit de l’oblit fabulós.
Les cançons, la serena claredat del país, la petita avinguda de xifrers davant del mar, sobre el pendís, l’olor de farigola i romaní sota la remor dels pins, les feines de la terra, la mar de l’atzar i del neguit… Col·laborant amb aquestes elementals necessitats, les imatges, els plaers i els dolors de les generacions passades han creat una tradició, una llei que ha governat inexorablement els nostres morts, que ens guia a nosaltres, que guiarà l’esdevenidor. Davant d’aquesta terri ble persistència és una follia l’evasió. La tradició ens ha dibuixat el cor, els goigs puerils de l’ermita ens han modelat la llengua, el pensament s’emmotlla sobre la melodia del cel, del pujol i de la branca caiguda sobre els penya-segats de basalt i de granit.
… Torno a casa. A la vora del foc distreu molt de cremar en silenci trastos vells, recordar alguna cosa o llegir. També fer en aquest temps el resum de l’any. ¿Què ha passat a Calella durant aquest temps? Hi ha hagut quatre morts —tres vells de més de seixanta anys i una noia de vint; quatre casaments; cinc naixements, quatre desgràcies, quatre il·lusions, cinc misteris. La pesca ha anat com sempre, malament, i la gent viu d’anar a fiar. El senyor rector s’ha fet molt vell… El gran fet d’aquest any ha estat —ara ho recordo— el saqueig del vapor.
Un vapor, no sé quin, navegava de Gibraltar a Liorna, seguint la seva ruta natural. Trobà mal temps i s’aterrà per entrar a la bonança. Era per Nadal. La xusma dels tripulants volgué fer la festa. Amarraren el timó. Estaven cansats del passat temporal. Menjaren, begueren, cantaren, s’embriaga ren. El vapor caminà moltes hores sense govern, i a primeres hores de la nit topà contra les illes Formigues. Se li obrí una via d’aigua i quedà assegut sobre els niells i els farellons. La xusma, enmig d’una cridòria infernal, arrià un bot i féu cap als llums de la terra que semblaven més acostats. Els homes arribaren mig morts i no podien adonar-se del que havia passat. Feren foc a la taverna. Passat l’espant, l’embriaguesa els sortí altra vegada a fora i s’adormiren com animals.
Feia una nit fosca, però plena de quietud. El mar no se sentia. Es veia, al lluny, una llum verda immòbil: era el fanal del vapor que havia romàs encès per un no sé quin determini de l’atzar. Aquella llum abandonada era una temptació. La gent espiava la lluor amb la joia als ulls. Ombres baixaren a la platja i avararen les embarcacions. Remant en silenci —les pales treien cuques de llum— s’acostaren al vaixell. La carcassa semblava l’ombra d’un fantasma mort. Feren l’escalada de quatre grapes i després amb cordes que amollaren de dalt carregaren el botí en les embarcacions. Durant el saqueig no se sentí ni un mot. És agradable de saquejar un va por. A la matinada tot era acabat i la gent dormia al llit en pau i quietud.
El vaixell ha quedat ajagut sobre les roques. Les ones que alça el nord xoquen amb el casc negre i s’aixequen riells d’escuma blanca que enlluernen amb els raigs de sol. A l’hora de la posta, el sol moribund dóna a la desferra un aire sinistre i misteriós. Es va fent fosc. El vent xiula a les cantonades, esfilagarsa un plor de criatura, eixuga la llum groga d’una finestra. El foc de Sant Sebastià s’encén i els raigs donen la volta amb una majestuosa solitud.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Fa fred. Cada any passa el mateix: quan el dia creix, el fred neix.
L’àvia Marieta ha rebut la visita del nostre parent Joan Prats, advocat i propietari, home molt ric, sòrdid, avariciós, d’una indescriptible gasiveria. Com cada any li ha desitjat les bones festes.
—Marieta, fa molta fred… —li ha dit el senyor Joan Prats.
—Sí, Joan, molta fred… —li ha contestat l’àvia Marieta.
—Doncs ara et diré una cosa: encara no porto calçotets… Ho pots ben creure! En el temps que vivim, s’ha de tenir molta prudència…
I mentre li feia aquestes confidències es fregava les mans de gust, nerviosament, que és el que solen fer els avariciosos quan pensen en els estalvis que realitzen.
Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Els pins regalimen. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se —penso— en la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem. Retornats a la vila, convido unes noies —tres o quatre— a prendre un aperitiu. No aconsegueixo dir res —les quatre frases de rutina—: ni la més senzilla enginyositat. Quedem tots rígids i enravenats al voltant de la taula del cafè. Les noies donen la impressió —tan entenimentades— que ja són casades i mares de família. Vaig al llit de seguida. Nit llarguíssima, inacabable, de projectes —i sobretot de constatar tristament la meva impossibilitat de concentrar-me en res.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
