Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

« Entrades anteriors

7 de novembre 1919

dijous 7 novembre 2019

Mentre vaig formar part de la redacció de Las Noticias, el senyor Miró i Folguera em féu anar molt sovint a les reunions públiques o mítings dels diferents partits polítics. A La Publicidad m’he trobat en la necessitat de fer la mateixa feina. No és pas un treball gaire agradable, però és un treball que tot periodista hauria de saber fer. Així ho sostenia correntment el senyor Miró, i crec que tenia tota la raó. En aquest punt, en tot cas, no crec pas haver desaprofitat el temps. He sentit molts oradors —gairebé tots els oradors més o menys coneguts del país i sobretot els oradors polítics.

Per a un periodista proposat a fer la recensió d’un discurs pronunciat davant seu, hi ha dues classes d’oradors: els oradors fàcils i els difícils. Els primers són aquells que manifesten el que pretenen dir seguint una línia clara i precisa, que tenen el discurs al cap i exposen el raonament o estructura interna que conté i formulen el que volen dir d’una manera concreta, encadenada, lligada, equilibrada i dirigida a una finalitat concreta. Aquests discursos són fàcils de transcriure, intel·ligibles colpidors, inoblidables, segueixen una necessitat, en certa manera, imprescindible.

Hi ha, però, una altra classe d’oradors: els que es dispersen confusos i esbullats com una troca de fil en desordre, impossibles d’aclarir i d’entendre, plens de digressions —i de digressions de digressions— inaferrables, incongruents, deformats, de recensió irrealitzable. No vull pas dir que aquesta classe d’oradors no puguin tenir un moment brillant i divertit, un instant feliç, però aquests moments encara fan més fumosos i incerts els discursos mateixos. El treball que hom pot fer per aclarir-los, i si és possible organitzar-los, no dóna res de si. Fa l’efecte que l’orador, acabada l’exhalació del seu discurs, no ha dit, a la persona que l’ha escoltat, absolutament res.

En aquests temps que som, l’orador que per a un periodista encarregat de recensionar els seus discursos és el més fàcil, d’una facilitat més perfecta, és el senyor Cambó. Hi ha alguns oradors de segon ordre que fan un esforç per seguir aquesta línia. Són poquíssims. Tots els altres innombrables oradors són de la classe difusa i opaca, els seus discursos no tenen nervi intern, són creadors de foscor, d’inanitat, de no res. Per a un periodista, per més curiositat que tingui, són de recensió literalment impossible.

Davant d’un discurs de Cambó, el periodista que el segueix amb un paper i un llapis a la mà hi podrà estar o no estar d’acord, es podrà sentir indignat o convençut. No se sentirà mai indiferent. La peça d’oratòria serà considerada un fet. La recensió que en farà serà fàcil —per mica d’atenció que hi posi— i bastant perfecta. Així, aquest treball, dintre del periodisme, és de resultats molt diversos. Si hom té la desgràcia d’haver de recensionar exhalacions esbullades, confuses i inconnexes, el resultat serà, en el millor dels casos, ni figa ni raïm; en el pitjor, serà un pur galimaties de formulació difícil. Quan a la matinada arribeu a la redacció i us veieu obligats a emplenar el buit que us han deixat en les columnes d’última hora amb un original d’aquests, teniu uns treballs de Maria Santíssima per arribar a fer-ho. En canvi, quan us trobeu amb l’orador coherent, orgànic i lligat, la punta de la ploma us agafa una fluència insòlita, el que aneu escrivint apareix amb una coherència fàcil i no hi ha mai prou lloc a la secció habitual per encabir-hi el que heu escrit.

Fou en el curs dels meus primers treballs periodístics que vaig poder observar la figura del senyor Cambó llargament. Primer de tot em semblà un orador únic, excepcional, i no vaig comprendre per què un home en possessió d’aquesta gran qualitat podia tenir a Barcelona i en els ambients que freqüentava tants d’enemics. Vaig tenir ocasió d’observar, en el curs d’aquelles reunions públiques, els contactes de Cambó amb la gent. Quan es trobava davant de persones desconegudes, la posició de Cambó era sempre silenciosa, distant i freda —a diferència de tants polítics que en casos així adopten un aire de simpatia i de cordialitat bufonesca. Entre gent coneguda, apareixia de seguida el Cambó vehement, dominador i que discutia com si perseguís. Aquest era l’home que manifestava el seu propi temperament: era una força de la naturalesa. De vegades, en el curs de la discussió, s’acostava o passava alguna dona de presència autèntica. Cambó se la mirava —de vegades un moment. Quina manera tenia Cambó de mirar les dones! Quina naturalitat, quina mirada lliure i personalíssima, quina projecció dels seus ulls més directa! Cambó tenia uns ulls fascinadors, d’una complexitat extraordinària —diferents. Em sembla segur que tots els homes que tenen una personalitat tenen els ulls diferents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, periodisme | 1 comentari »

29 de setembre 1919

diumenge 29 setembre 2019

Francesc Pujols, a la penya, té dies. Hi ha tardes —i nits— que sembla dominat per una morositat silenciosa i una indiferència que el pes del seu cos i el seu volum semblen accentuar. Sempre seu amb el bastó a la mà. En dies així es limita a fer saltironejar la virolla del bastó sobre els rajols de terra —un saltironejar només insinuat, per evitar la fressa, és clar— i, en mirar el món exterior, distret, de vegades posa la mirada vaga en el sostre del local. Altres dies, en canvi, sembla ser-li més fàcil —com ell mateix diu— d’arrencar el carro. Els seus monòlegs agafen llavors una empenta considerable, no tenen aturador, la seva adjectivació és truculenta, i té una amenitat que no és ben bé l’amenitat corrent i més aviat té un punt de tràgic.

Li he sentit parlar de vegades dels incidents a què donà lloc el desplaçament del centre de gravetat de l’Ateneu, de la penya de dalt, de la penya considerada la tradicional a la casa, a la penya de baix —que és de la que parlo. Les persones que portaren a cap l’operació foren Borralleras i Pujols. Feren un gran esforç, guanyaren les eleccions i ara són, en realitat, els amos de la casa. L’operació donà lloc a grans discussions, a molts disgustos, a greus incompatibilitats. Un dels elements de la penya de dalt que més es distingí per la seva frivolitat i la seva lleugeresa fou el doctor Josep M. Roca, conegut a Barcelona per en Roca de la Unió (s’entén, la Unió Catalanista), erudit i d’una superfície social considerable. Pujols sentia per Roca un menyspreu delirant.

—Quan ens arribà la notícia —deia Pujols— que el senyor Roca de la Unió afirmava que nosaltres havíem fet l’operació de l’Ateneu amb la intenció de convertir aquesta casa en el nostre armari del pa i alhora de convertir-la en un establiment de mala fama, el vaig anar a trobar. Li vaig dir: «Miri, Roca, a mi m’agrada molt més que m’enganyin que enganyar els altres. Entre vostè i jo, aquest fet hauria de quedar establert i perfectament clar…». Davant de la meva afirmació, Roca agafà un aire de gran sorpresa, com si hagués quedat absolutament estranyat. «Aquesta sorpresa que manifesta, senyor Roca —vaig afegir—, és una mica suspecta. ¿És que no està conforme amb el que li acabo de dir? Les meves paraules, en tot cas, no són més que les beceroles de la manera de fer de l’home correcte i normal… De manera, doncs, que ja estem entesos… Si vostè persisteix a parlar com parla…». Roca tractava d’articular alguna paraula. Semblava no poder sortir de l’estranyesa que l’envaïa. El vaig deixar amb la boca oberta, fent esforços per sortir de l’embadocament en què es trobava. Vaig anar-me’n. Després d’aquesta escena, no ens consta pas que continués parlant de la manera que parlava. Muts i a la gàbia…

»Josep M. Roca —afegia Pujols— fou un tipus considerable del meu temps, una barreja d’improvisació, d’ignorància, de vanitat biliosa, d’enveja i d’intolerància —i al mateix temps de lleugeresa sense límits, total. De vegades em demano si amb tipus així —que sempre n’hi ha i són molt abundants— aquest país arribarà a cap resultat. Una vegada, una senyora de Vilafranca, una tal senyora Carbó, s’enamorà de Roca d’una manera apassionada. Com que era considerat un savi i ell s’ho creia, aquest fet l’inflà com un rave. Es comprà un barret fort blanc, un bastó lluentíssim, un plastró fabulós, i es féu fer un vestit de molt bona roba, groc com un canari. Portava unes sabates tan enllustrades amb unes polaines tan blanques i eucarístiques a sobre, que les seves extremitats semblaven el llac de Lamartine després d’haver nevat. Amb aquesta indumentària, el senyor Roca anava vestit de querido i feia un efecte considerable. A l’època de la senyora Carbó, es feia rentar el cap a la perruqueria de l’Ateneu amb una clara d’ou i es feia passar un raspall de les dents per sobre els pèls de la barba.

»La senyora Carbó tractava el senyor Roca —afegeix Pujols tancant els ulls i parpellejant— amb una tendresa deliqüescent i abandonada, i quan li deia “Ai Roca, ai Roca!…” amb un accent tendre i insinuant, feia molta gràcia perquè sentir pronunciar una paraula tan dura i pesada en els transports ondulats de la Carbó era literalment sensacional.

»El senyor Roca tenia un adminicle que tingué sobre d’ell molta influència: el doctor Font Torner, conegut per Font Nano, espècie de monstre de la teratologia, que semblava la seva cua. La principal raó biològica de la presència de Font Nano sobre la terra és un anticambonisme integral. El doctor Roca pensa igual. En aquest segle hi ha hagut molt de catalanisme i moltes paraules d’aquest sentit. Però per sota de les aparences verbals no hi ha hagut més que una cosa real: el cambonisme o l’anticambonisme, la simpatia per la persona o l’obra de Cambó i l’antipatia per la persona i l’obra de Cambó. Tota la resta ha estat perfectament secundària. A la penya de dalt hi ha el pinyol de l’anticambonisme. El doctor Roca i el doctor Font Nano són l’essència de l’anticambonisme: són contra Cambó d’una manera permanent i aferrissada —com són contra, amb la mateixa passió, de les normes de Pompeu Fabra. ¿Per què són contra les normes de l’Institut? Ningú no ho ha sabut, concretament, mai. Fa tants anys que esperem que justifiquin la seva posició que s’ha d’arribar a la conclusió que és obra de la lleugeresa i de la ignorància.

»Un altre gran amic del doctor Roca és el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels sants pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que els que han passat per les seves mans.

»El doctor Roca primer es dedicà a la política. Fou elegit president de la Unió Catalanista. El seu fracàs fou total. L’única cosa que es recorda de la seva presidència és el nom d’en Roca de la Unió que li ha quedat. Essent president de l’entitat i trobant-se un dia a Berlín, s’adherí a un homenatge que es feia a Roda de Ter a no sé quin coreligionari, amb un telegrama que deia així mateix: “Cos Berlín. Stop. Ànima Roda. Roca”.

»Durant els anys de domini de la penya de dalt, el doctor Roca fou elegit president de l’Ateneu. No cal dir de quina manera s’inflà. Els carrers de Barcelona no eren prou amples per deixar-lo passar. És molt possible, però, que aquest càrrec el portés a realitzar una certa activitat acadèmica, que li donà, potser, més satisfacció que la que la vida li ha ofert.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges | 1 comentari »

28 de setembre 1919

dissabte 28 setembre 2019

Apareix un criat a la porta de la penya i diu:

—El senyor Solé de Sojo… El demanen al telèfon!

—El senyor Solé de Sojo és a Londres… —contesta Camps, ràpid, mirant Pujols, sobtadament enriolat.

—Aquest xicot és una llançadora. No para mai… —afegeix Pujols, paternal.

I en efecte: quan Solé no és a Barcelona és que és a Londres o en camí d’anar-hi. En torna sempre més gras, més ovalat i més enllustrat. És d’aquelles persones que Europa entona i dilata. Necessita aquell aire. De Londres i de París porta les darreres novetats. El seu gran amic de París és Pere Ynglada. Arriba no solament amb les darreres notícies artístiques, literàries, teatrals (els ballets) i musicals (de cabaret), sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda —coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i alguns altres —pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastaquouérisme1 presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica —que sembla considerable—, sinó la sensibilitat. A la penya Solé hi fa de poeta —probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó llit, el vagó restaurant, l’Orient Exprés, les velocitats.

En l’expressivitat de Francesc Camps Margarit, les influències combinades de Rusiñol i de Pujols són molt visibles. A pesar d’aquestes pressions, Camps ha conservat una gran personalitat pròpia i real —de vegades única. El fet és notable. El català és molt sensible a la imitació, a la paròdia diríem natural —la fascinació que té per l’entrega total és molt accentuada. Després d’haver conegut Manolo Hugué, Ramon de Capmany l’imitava —sobretot parlant— d’una manera embafadora i admirable.

 

Ors diu a la penya que vol fer un Glosari contra Krause.

—No, no el facis! —sento que contesta Pujols—. Per favor, no el facis! Don Tiberio Ávila fa quinze o vint dies que ha arribat al krausisme, i, si el fas, li donaràs un disgust de mort: no se n’aixecarà…

 

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1.  Aquest terme, que en una cerca d’internet  solament trobem documentat en uns articles de Mirador, sembla una adaptació de ‘rastacuerismo’, que per aproximació veiem definit com «ambició, ostentació social, tren de vida» [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges | 2 comentaris »

26 d’agost 1919

dilluns 26 agost 2019

 

A la redacció de La Publicidad trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i, a més, és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes —sempre igual— d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies la saben de memòria; buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez passa exactament al revés: té un nas especial per seguir el rastre d’una notícia, per localitzar-la i obtenir-la i, en canvi —diu ell mateix—, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica —fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses— li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap (Manuel Fontdevila) i que aquest la posés en solfa, és dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé, i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.

Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primera vista. Darrere d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres, molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però —i aquest és el judici de Josep Maria Junoy, gran amic seu—, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i això m’ho fa dir la meva curta però concentrada experiència, i, a més a més, el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.

Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremadament generós, cordialíssim. Com a company de treball no es pot demanar més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, periodisme | 4 comentaris »

5 de juliol 1919

divendres 5 juliol 2019

 

 

Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure —un aire lliure, voltat, però, d’altes parets— té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència; sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» —Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina—, es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia (vella de dos o tres anys enrere), de la cara d’un home —una fotografia en la qual la cara hi és, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes —encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que de la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li porten més o menys la contrària. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent.Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix —i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre si mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep Maria Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la Nouvelle Revue Française André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home —com alguns n’hi ha en el país— que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres —tota la literatura francesa moderna—; és un musicòman decidit; ha començat una collecció de pintures —Sunyer li ha fet un retrat—; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents.

Forma part del grup més reaccionari de la penya —és dir, es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és L’Action Française. Davant de la tràgica situació del país —dominat per les bandes de pistolers— la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

—Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i la repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural, a la tertúlia, és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy —Pelléas et Mélisande és la seva música preferida—, escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música —encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic— té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversació s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, menyspreatiu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics —nervis que es posen a actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per a ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

—Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música —ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat —el record— en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

—No tinc més remei! —diu—. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges, música, societat | 1 comentari »

« Entrades anteriors