Dilluns. — Vida de poble.
Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosés, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues muscleres i dos talls al darrere, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.
—Si ell tenia 18 anys i ella 15, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… —diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.
—¿Què voleu que us digui? —respon Frigola, incommovible, gèlid—. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…
Suposo que a tot arreu el cine idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes, caminen massa a poc a poc. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho veiéssiu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.
El Concepte… de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.
Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés —i així tenir-los indirectament— no han donat el menor resultat. Això es una pèrdua seca —molt més seca que la de la universitat.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Tot passejant arribo a l’estació. Hi trobo la gent del tren de les tres —malgrat que sempre hagi sortit a tres quarts. És el tren que enllaça amb l’exprés, a Flaçà. En aquesta hora passa per l’estació, al cap de l’any, el bo i millor de Palafrugell. Al costat meu hi ha la senyoreta V. amb un jove de la població. La senyoreta V. té uns grans ulls negres. Espera el tren. Va a Barcelona. Vesteix molt elegant, i fa unes adorables moneries amb la cara. Potser està nerviosa. Potser ho fa per gust de subratllar la importància del seu viatge. El jove l’observa amb una sorpresa creixent. A l’últim li diu, sec i ràpid:
Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un 