Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.
No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil.) Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues —Procedimientos Judiciales— em fa una por terrible. N’estic gairebé peix. De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.
Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.
—No hi fa res —em diu—. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…
Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.
—Dos rals, van… —sento que diu el crupier. I de seguida:
—La pesseta juga un ral, entesos!…
Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).
Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.
El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per valorar obres i persones del passat; és inservible per fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! —diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives. En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Balzac.
Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.
Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.