Arxiu de la categoria ‘diners’

19 de maig 1918

dissabte 19 maig 2018

Ha fet una nit deliciosa, la primera de l’estiu. Sortim a prendre cafè a Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l’aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella musica del Dant:

                             … sì dolcemente,
che la dolcezza ancor dentro mi suona.

 

Llarga conversació amb Gallart, Coromina, Frigola. El tema de gairebé sempre: les dones. Els dos primers vénen a dir, en definitiva, que com les dones no hi ha res al món. Tant l’un com l’altre són enamoradissos de mena i es fonen davant de la roba inteerior de les dones. Les passions de l’amor van lligades, potser, amb una certa petulància temperamental.

Frigola els deixa dir, indiferent i glaçat. Afirma contemplar l’espectacle d’aquest món amb una completa tranquillitat i una absoluta atonia. Es presenta com un fatalista acabat. Els pròdigs —diu— no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no tenen pas la de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per l’amor, s’esdevé aproximadament igual. N’hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d’aquestes, totes les aparences enganyen.

Coromina pregunta a Frigola si considera possible l’augment, en una forma o altra, del contingent estadístic de dones generoses i amables.

—Potser —diu Frigola— un règim d’alimentació adequat, aplicat sistemàticament, si fos possible sobretot d’acompanyar-lo d’un règim psicològic amable, podria augmentar una mica la quota de què estem parlant…

—¿Què enteneu per un règim psicològic amable?

—Vull dir —diu Frigola— alliberar la dona de preocupacions materials. La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. L’alliberació de les preocupacions a què faig referència pot arribar a vegetalitzar un ésser humà. La diferència més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després les preocupacions esdevingueren obsessives, i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.

 

Quan la tertúlia del vespre es dissol, el poble sembla trist, abandonat, inexplicable. D’una manera positiva i certa, no fatiga res; tampoc res no atordeix totalment; d’una manera intrínseca, res no fa mal. Però hi ha una cosa estranya, misteriosa, indefinible, que us decanta sempre a pensar que tot és igual. Els dies —o les nits— en què aquest decantament es manifesta (i això a la nit implica la seguretat de l’insomni), les hores són amargues. Toquen les dues i penso, nerviós, que encara em falten dues o tres hores per tenir son. Tracto de posar una lletra nova a una cançó de bressol adequada a persones de vint-i-un anys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada