Pensant un moment en el que escrivia fa pocs dies sobre l’Empordà i els empordanesos, em sembla cada vegada més estrany el que sobre aquest rodal es sol opinar. En aquests últims decennis, els empordanesos hem passat per un gran perill, que ha consistit en això: que consideressin aquesta comarca i aquest material dignes de ser investigats no pas humanament, sinó —passi la paraula— científicament. A l’Empordà hi ha molta arqueologia. Tot està molt abandonat. Seria perfectament normal que tot això s’investigués. El que han fet primer la Diputació de Barcelona i després la Mancomunitat a Empúries està molt bé. La falta de diners, però —i d’elements—, és visible. Però potser voler projectar des de vint o vint-i-cinc segles enrere una llum —fatalment artificial— sobre el món d’avui és una mica agafat pels cabells. Els erudits locals —tan pintorescos— han contribuït positivament a aquest corrent. A la seva manera s’han divertit.
El cas és que sempre estem a punt d’ésser convertits en conillets d’Índies de l’arqueologia i en objectes de vitrina de museu. Pel fet d’haver arribat quatre grecs espellifats al petit promontori de Sant Martí d’Empúries, resulta que som grecs, però no grecs de carn i ossos, és dir, iguals o molt semblants als grecs actuals —que són en definitiva els que deuen tenir una semblança menys vagorosa amb els antics—, sinó als grecs creats pels manuals d’erudició, als grecs artificials dels erudits, a les figures de cera gregues amb el nas hel·lènic dels museus. Segons aquesta manera tan lleugera i esbalandrada de fer les coses, tot el que fèiem els empordanesos (tot el que fem), tant si mengem, com si ballem, com si cantem, com si fem una qualsevol ximpleria, és grec —però grec, repeteixo, no real i vertader, sinó mer dibuix d’àmfora falsificada o erudita papereta cadavèrica. Després, altres senyors, per haver els romans entrat a la península per aquestes terres, en virtut d’un principi estratègic claríssim i ajudant la meteorologia, ens col·locaren sobre el cap el casc incòmode dels bombers i apareguérem com a coristes de targeta postal d’algun considerable Quo Vadis? convertit en pel·lícula o de qualsevol altra enorme baluerna per l’estil. Però la cosa romana que encara queda viva en el país —el dret— fou menyspreada sistemàticament. Després ens feren pujar en els elefants d’Hanníbal i ens deixaren entreveure els harems de guarda-roba. Han volgut —en una paraula— reconstruir-nos, però ens han reconstruït amb cartró mastegat, emplenant els buits amb palla i els forats amb guix.
Jo crec que davant de tot això s’ha de reaccionar i col·locar les coses sobre la intel·ligència i el bon sentit —que és un pla molt superior al merament professoral i erudit. Els grecs no vingueren ací per donar als professors un pretext posterior per emetre discursos pomposos, solemnes i obscurs, sinó per comerciejar i guanyar-se la vida de la manera que pogueren. Tampoc no aparegueren sobre aquesta geografia per realitzar algun ideal estètic o ètic o social i ni tan sols escriviren un paper sobre el que feren ací —cosa que per l’erudició és sempre un motiu meravellós de conjectures, de suposicions i d’hipòtesis. Aquells quatre grecs esparracats que desembarcaren en aquest litoral —esparracats però vius— mai no pogueren suposar que la seva existència arribés a convertir-se en una avorrida polèmica d’erudits. En fi, és molt possible que sigui una bona obra desenguixar i desempallar no solament Empúries, sinó totes les nostres ruïnes, i deixar que aparegui el que hi ha sota la crosta literària que les cobreix, és dir, el moviment espontani de la vida antiga, de la qual, pel que fa referència al nostre país, no tenim la menor idea —perquè fins i tot s’ha desvirtuat i falsificat el que constituí la base humana d’aquella gent, les seves necessitats, les seves passions i els seus instints. Hi ha un filó humà ineluctablement habitual que sempre reapareix —el de les passions bàsiques. Això no vol pas dir que els antics grecs d’ací visquessin com viu avui un obrer tèxtil o metal·lúrgic. En canvi, potser visqueren com un pobre pescador d’avui o com un venedor que porta mirallets pels pobles de la pagesia. En aquest sentit no hi hagué cap diferència, foren els mateixos: foren d’una insignificança absoluta, que és precisament el que no accepten els que escriuen sobre aquest rodal i sobre els empordanesos i ens presenten com diferents a causa d’una forma o altra d’herència. Si hi ha alguna forma d’herència, és moderna: és la frontera, la inseguretat del país, la cautela i la prudència dels pagesos. Aquest és un fet cert.
Així, ens trobem davant d’una elucubració cultural de cartró, basada, en el millor dels casos, en paperetes i encara més sovint en estirabots desproveïts del menor, versemblant, fonament. És una manera com una altra de fer perdre el temps i de substituir la sensibilitat real per una sensibilitat artístico-literària (el paganisme convertit en cromo) absolutament fictícia. Els arguments que utilitzà el senyor Maragall per establir una poètica basada sobre la paraula viva podrien ser de gran utilitat per veure amb mirada autèntica els vestigis antics que hi ha, generalment soterrats, en aquest país i al·ludir, fins on fos possible, a les seves humanes conseqüències. Ara, vitrines no, de cap de les maneres!
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:
Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.
