Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

« Entrades anteriors

12 d’octubre 1919

dissabte 12 octubre 2019

Diumenge. — A les reunions d’amics de Palafrugell (o simplement de coneguts o d’enemics —a les reunions d’amics sempre hi ha persones que no es poden veure) hi ha una llibertat de judici i de paraula pràcticament total. A la penya de l’Ateneu passa el mateix. És gairebé segur que totes o gairebé totes les tertúlies de Barcelona tenen aquesta característica.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. «De llibertat no n’hi ha mai prou!» —diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat —a si  l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és —no es pot negar— extremadament divertida. El to general de les conversacions és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve de Barcelona a París i Londres, diu que les conversacions de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió —un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia (verbal) més lliure.

—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi em sembla que aquesta verbositat tan vasta no ha pas afectat, per res, la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa —la reserva que es guarda per quan vagin mal dades.

Era diumenge —una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local, ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de fener tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep Maria Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda —que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials —Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep Maria Junoy— ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia —petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda…, quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada, en canvi, veure com surt la gent del camp —la gent que va a peu—, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a collibè i li deia amb accent valencià, afectuosíssim:

—Tu ets un Zamora petitet…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, Catalunya, societat | 1 comentari »

29 de setembre 1919

diumenge 29 setembre 2019

Francesc Pujols, a la penya, té dies. Hi ha tardes —i nits— que sembla dominat per una morositat silenciosa i una indiferència que el pes del seu cos i el seu volum semblen accentuar. Sempre seu amb el bastó a la mà. En dies així es limita a fer saltironejar la virolla del bastó sobre els rajols de terra —un saltironejar només insinuat, per evitar la fressa, és clar— i, en mirar el món exterior, distret, de vegades posa la mirada vaga en el sostre del local. Altres dies, en canvi, sembla ser-li més fàcil —com ell mateix diu— d’arrencar el carro. Els seus monòlegs agafen llavors una empenta considerable, no tenen aturador, la seva adjectivació és truculenta, i té una amenitat que no és ben bé l’amenitat corrent i més aviat té un punt de tràgic.

Li he sentit parlar de vegades dels incidents a què donà lloc el desplaçament del centre de gravetat de l’Ateneu, de la penya de dalt, de la penya considerada la tradicional a la casa, a la penya de baix —que és de la que parlo. Les persones que portaren a cap l’operació foren Borralleras i Pujols. Feren un gran esforç, guanyaren les eleccions i ara són, en realitat, els amos de la casa. L’operació donà lloc a grans discussions, a molts disgustos, a greus incompatibilitats. Un dels elements de la penya de dalt que més es distingí per la seva frivolitat i la seva lleugeresa fou el doctor Josep M. Roca, conegut a Barcelona per en Roca de la Unió (s’entén, la Unió Catalanista), erudit i d’una superfície social considerable. Pujols sentia per Roca un menyspreu delirant.

—Quan ens arribà la notícia —deia Pujols— que el senyor Roca de la Unió afirmava que nosaltres havíem fet l’operació de l’Ateneu amb la intenció de convertir aquesta casa en el nostre armari del pa i alhora de convertir-la en un establiment de mala fama, el vaig anar a trobar. Li vaig dir: «Miri, Roca, a mi m’agrada molt més que m’enganyin que enganyar els altres. Entre vostè i jo, aquest fet hauria de quedar establert i perfectament clar…». Davant de la meva afirmació, Roca agafà un aire de gran sorpresa, com si hagués quedat absolutament estranyat. «Aquesta sorpresa que manifesta, senyor Roca —vaig afegir—, és una mica suspecta. ¿És que no està conforme amb el que li acabo de dir? Les meves paraules, en tot cas, no són més que les beceroles de la manera de fer de l’home correcte i normal… De manera, doncs, que ja estem entesos… Si vostè persisteix a parlar com parla…». Roca tractava d’articular alguna paraula. Semblava no poder sortir de l’estranyesa que l’envaïa. El vaig deixar amb la boca oberta, fent esforços per sortir de l’embadocament en què es trobava. Vaig anar-me’n. Després d’aquesta escena, no ens consta pas que continués parlant de la manera que parlava. Muts i a la gàbia…

»Josep M. Roca —afegia Pujols— fou un tipus considerable del meu temps, una barreja d’improvisació, d’ignorància, de vanitat biliosa, d’enveja i d’intolerància —i al mateix temps de lleugeresa sense límits, total. De vegades em demano si amb tipus així —que sempre n’hi ha i són molt abundants— aquest país arribarà a cap resultat. Una vegada, una senyora de Vilafranca, una tal senyora Carbó, s’enamorà de Roca d’una manera apassionada. Com que era considerat un savi i ell s’ho creia, aquest fet l’inflà com un rave. Es comprà un barret fort blanc, un bastó lluentíssim, un plastró fabulós, i es féu fer un vestit de molt bona roba, groc com un canari. Portava unes sabates tan enllustrades amb unes polaines tan blanques i eucarístiques a sobre, que les seves extremitats semblaven el llac de Lamartine després d’haver nevat. Amb aquesta indumentària, el senyor Roca anava vestit de querido i feia un efecte considerable. A l’època de la senyora Carbó, es feia rentar el cap a la perruqueria de l’Ateneu amb una clara d’ou i es feia passar un raspall de les dents per sobre els pèls de la barba.

»La senyora Carbó tractava el senyor Roca —afegeix Pujols tancant els ulls i parpellejant— amb una tendresa deliqüescent i abandonada, i quan li deia “Ai Roca, ai Roca!…” amb un accent tendre i insinuant, feia molta gràcia perquè sentir pronunciar una paraula tan dura i pesada en els transports ondulats de la Carbó era literalment sensacional.

»El senyor Roca tenia un adminicle que tingué sobre d’ell molta influència: el doctor Font Torner, conegut per Font Nano, espècie de monstre de la teratologia, que semblava la seva cua. La principal raó biològica de la presència de Font Nano sobre la terra és un anticambonisme integral. El doctor Roca pensa igual. En aquest segle hi ha hagut molt de catalanisme i moltes paraules d’aquest sentit. Però per sota de les aparences verbals no hi ha hagut més que una cosa real: el cambonisme o l’anticambonisme, la simpatia per la persona o l’obra de Cambó i l’antipatia per la persona i l’obra de Cambó. Tota la resta ha estat perfectament secundària. A la penya de dalt hi ha el pinyol de l’anticambonisme. El doctor Roca i el doctor Font Nano són l’essència de l’anticambonisme: són contra Cambó d’una manera permanent i aferrissada —com són contra, amb la mateixa passió, de les normes de Pompeu Fabra. ¿Per què són contra les normes de l’Institut? Ningú no ho ha sabut, concretament, mai. Fa tants anys que esperem que justifiquin la seva posició que s’ha d’arribar a la conclusió que és obra de la lleugeresa i de la ignorància.

»Un altre gran amic del doctor Roca és el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels sants pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que els que han passat per les seves mans.

»El doctor Roca primer es dedicà a la política. Fou elegit president de la Unió Catalanista. El seu fracàs fou total. L’única cosa que es recorda de la seva presidència és el nom d’en Roca de la Unió que li ha quedat. Essent president de l’entitat i trobant-se un dia a Berlín, s’adherí a un homenatge que es feia a Roda de Ter a no sé quin coreligionari, amb un telegrama que deia així mateix: “Cos Berlín. Stop. Ànima Roda. Roca”.

»Durant els anys de domini de la penya de dalt, el doctor Roca fou elegit president de l’Ateneu. No cal dir de quina manera s’inflà. Els carrers de Barcelona no eren prou amples per deixar-lo passar. És molt possible, però, que aquest càrrec el portés a realitzar una certa activitat acadèmica, que li donà, potser, més satisfacció que la que la vida li ha ofert.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges | 1 comentari »

15 de juliol 1919

dilluns 15 juliol 2019

Quim ha arribat avui a la penya amb una cara intensament pàl·lida, afinat, desfet. En el moment d’entrar portava el barret a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell cafeter, anava darrere d’ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha semblat que el cos del nostre amic oscil·lava lleugerament i que anava a desmaiar-se. Costa ha allargat els braços com si l’anés a emparar. Finalment ha pogut arribar al seu seient habitual, sobre el qual s’ha deixat caure aclaparat.

L’aparició de Quim en aquest estat ha produït una gran impressió a la tertúlia i la notícia s’ha escampat ràpidament per la casa. Algunes persones han fet demanar el que havia passat. Durant una llarga estona hem fet tota mena de conjectures sense resultat. Amb el cap recolzat sobre el respatller de la poltrona, més mort que viu, en un estat de semiinconsciència, hauria estat impossible de preguntar-li res. Així, hem passat una considerable estona parlant en veu baixa, fent la menor fressa possible, com si ens trobéssim en l’habitació d’un malalt.

De tota manera, una vegada que el doctor Dalí li ha afluixat una mica la corretja dels pantalons, li ha descordat el coll i desfet la corbata, i li ha fet beure uns glopets de conyac, ha semblat reviscolar-se. Però fins que ha estat en disposició de parlar ha passat ben bé una hora —llarga. Té dies, Quim, de gran loquacitat; altres, és impossible de sentir-li articular una paraula. Sospito que avui hauria estat un dia d’aquests. Si ha parlat ha estat perquè al seu voltant s’ha format una gran curiositat. La seva explicació ha estat una mica incoherent —a causa, és clar, del seu estat.

De la manera més involuntària i impensada, Quim s’ha trobat al mig, literalment al mig, d’un fet impressionant —malgrat que, de fets semblants, se n’hagin produït a Barcelona d’ençà de l’assassinat del fabricant senyor Barret, en plena guerra europea, a dotzenes, en aquests últims anys. Aquesta ciutat és absolutament fantàstica. Haver arribat a una situació en què, per saturació ambiental, la gent llegeix les notícies dels atemptats personals com qui passa la vista sobre una gasetilla teatral, fa rodar, literalment, el cap.

Quim ha explicat el que segueix:

—He sortit de casa, com cada dia —ha dit—, disposat a venir a l’Ateneu. Per arribar al carrer de la Canuda, he passat avui pel carrer del Duc de la Victòria. Aquest camí no és pas el meu camí habitual, però avui hi he passat. El carrer del Duc de la Victòria no sol pas ésser, havent dinat, molt concorregut. L’he seguit, des de la Portaferrissa, caminant per la vorera, a l’ombra —és dir, l’he pujat per la vorera de l’esquerra. Davant meu, a set o vuit passos, caminava un senyor petit i gras —lentament. Vist d’esquena, aquest senyor tenia tot l’aspecte d’un botiguer. Tot d’una, m’ha semblat sentir, molt a prop, un soroll estrany. Davant meu, a un metre escàs de l’esquena del senyor que em precedia, sobre la paret del carrer, he vist rebotre un objecte que ha fet caure un pa de calçobre. Era un impacte de bala. El tret venia de darrere meu, puix que sobre el meu camp visual (la part del carrer que desemboca en el de la Canuda) tot semblava normal. En el moment de girar el cap enrere, per veure el que passava, he vist que el ciutadà que caminava davant meu (que acabava de percebre la proximitat de l’impacte) es posava a córrer amb totes dues mans al cap. Entre la producció de l’impacte i l’inici de la cursa, la connexió ha estat tan ràpida, el fet que no hagi ni girat el cap ha estat tan sorprenent, que jo sospito que aquell home era dels que «perillaven», era un home que havia rebut amenaces. I bé: aquell home no ha pas, naturalment, corregut gaire, perquè s’ha ficat, amb la rapidesa d’un animal perseguit, dins d’un portal. Just en el moment de passar-lo, un raig de bales s’ha abatut sobre l’entrada. La desaparició de l’esquena d’aquell home i la crepitació de les bales han creat una escena d’una rapidesa fulminant…1

—Així, doncs, t’has trobat —diu Jardí— entre els pistolers i la persona sobre la qual atemptaven…

—Perfectament al mig. Els pistolers eren darrere meu i sospito que tiraven des de l’altra vorera. No els he pas vist. Quan la desaparició del fugitiu en el portal m’ha donat la impressió que s’havia salvat, he girat el cap enrere. He vist un cotxe amb el motor en marxa i dos homes, que m’han semblat joves, que hi pujaven. Aquest cotxe ha fet marxa enrere amb una gran calma i després ha enfilat la Portaferrisa. Mentrestant, la gent que venia del carrer de la Canuda s’ha arremolinat… Creieu que he passat una estona desagradable.

—Bé, vaja —diu Jardí, indignat, fora de mare—, això és intolerable! Aviat no es podrà sortir de casa… Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats!

—Sí senyor… Exacte… Però el cert és que hi ha gent disposada a defensar aquestes enormitats… i a defensar-les en la premsa!… —crida amb la cara morada de despit Solé de Sojo, que sembla tenir tot el cos dominat per un moviment espasmòdic.

La frase que acabem de transcriure acabava a penes d’ésser pronunciada quan hem vist Solé posar-se dret, cordar-se nerviosament el botó de l’americana, agafar d’una revolada el coll de l’ampolla d’aigua situada a la taula més pròxima i dirigir-se sobre Màrius Aguilar, assegut tres o quatre poltrones més enllà. Aguilar, que ha vist el moviment, s’ha posat també dempeus i ha empunyat una altra ampolla d’aigua. En trobar-se frec a frec han alçat les ampolles simultàniament per colpejar-se el cap, però s’havia alçat ja massa gent a descompartir-los perquè arribessin a tocar-se. L’ampolla de Solé era buida; la d’Aguilar, mitja d’aigua. En el moment de fer l’acció ofensiva amb el braç, l’ampolla s’ha vessat —exactament s’ha vessat sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los: sobre el cap d’Antoni Homar.

Format un mur humà de separació entre els contendents, aquests s’han hagut forçosament de calmar. Han tornat a seure en els seus llocs habituals. Malgrat el grotesc acabament de l’escena, la penya s’ha mantingut silenciosa i aclaparada. Enmig d’aquest estrany silenci, Quim s’ha alçat del seu seient, ha agafat el barret i se n’ha anat. Poca estona després, Aguilar ha també marxat.

He sentit dir, més tard, que la causa del gest de Solé havia estat haver observat en la cara d’Aguilar un somriure impertinent mentre parlava.

Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució, el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Llegiu aquí la descripció de l’assassinat del «Noi del Sucre», el 10 de març 1923. [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, política (europea, catalana, espanyola), societat | 3 comentaris »

5 de juliol 1919

divendres 5 juliol 2019

 

 

Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure —un aire lliure, voltat, però, d’altes parets— té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència; sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» —Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina—, es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia (vella de dos o tres anys enrere), de la cara d’un home —una fotografia en la qual la cara hi és, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes —encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que de la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li porten més o menys la contrària. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent.Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix —i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre si mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep Maria Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la Nouvelle Revue Française André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home —com alguns n’hi ha en el país— que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres —tota la literatura francesa moderna—; és un musicòman decidit; ha començat una collecció de pintures —Sunyer li ha fet un retrat—; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents.

Forma part del grup més reaccionari de la penya —és dir, es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és L’Action Française. Davant de la tràgica situació del país —dominat per les bandes de pistolers— la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

—Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i la repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural, a la tertúlia, és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy —Pelléas et Mélisande és la seva música preferida—, escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música —encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic— té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversació s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, menyspreatiu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics —nervis que es posen a actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per a ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

—Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música —ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat —el record— en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

—No tinc més remei! —diu—. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges, música, societat | 1 comentari »

3 de juny 1919

dilluns 3 juny 2019

Barcelona.

He arribat a Barcelona amb cinquanta duros donats pel meu pare. L’estudiant Tarrida —el murri dels contraforts de Montserrat— m’ha portat a una casa de dispeses d’una certa aparença, amb pretensions de pensió, situada a la rambla de Catalunya, a tocar la Gran Via, pujant. L’escala és neta, clara i d’un marbre una mica difús però molt ben imitat. S’han de pujar molts esgraons per arribar-hi, però tant se val. La cambra és petita —una monada, ha dit la senyora. Quedem, doncs, que és una monada. La senyora de la casa —que és vídua— té dues filles. La gran treballa en un despatx. La segona es veu molt acompanyada d’un estudiant del Conservatori, sud-americà, que vol ésser violinista. Malgrat les escasses hores que porto a la casa, aquest violí m’ha acariciat profusament les orelles.

Els cinquanta duros de què disposo m’arribaran, amb penes i treballs, a fi de mes. Després ja veurem.

 

A la nit, vaig a la penya de l’Ateneu. A la Rambla hi ha una temperatura divina. La gent puja i baixa la rambla de Canaletes, lànguidament. Els perfums de les senyores són potser una mica massa dolços. El sabor del fum dels cigars de l’Havana, exquisit. Hi ha molta gent que seu a les cadires laterals. N’hi ha que dormen plàcidament.

Escassa concurrència a la tertúlia. Borralleras, amb el seu amic Albinyana, és en un concert. La conversació és banal, d’una placidesa digna de la nit. Aquestes nits tan delicioses tenen aquest mal: inciten a dormir.

La sociabilitat de Borralleras és tan fabulosa, que en certa manera és especialitzada. Té l’amic just per a cada moment divers. Assisteix als concerts amb Albinyana; visita les exposicions acompanyat de Joaquim Sunyer i de Pere Ynglada (quan aquests senyors, que viuen a París, són ací); Josep Maria de Sagarra és el seu mentor en coses teatrals; Màrius Aguilar és el seu factòtum periodista; López Llausàs és el seu expert en coses de llibres i de llibreries. És un desavagat enfeinadíssim. Literalment no es pot girar de feina.

La meva intenció és plantejar el cas personal a Borralleras i deixar que ell hi doni la solució que li sembli.

A quarts de dues de la nit, finalment arriba —sol. Les persones sensibles solen sortir dels concerts amb un aire d’haver rebut una gran pallissa —com si les haguessin tustades de valent. Borralleras arriba amb un aire infinitament deprimit, una pal·lidesa espectral a la cara, amb una inflor de les bosses de sota els ulls d’un color morat gairebé penible. En arribar, saluda vagament i s’asseu al seu lloc habitual. Dóna una mirada als assistents amb una tràgica resignació melancòlica. Després, clou un cigarret amb una lentitud maquinal, amb un aire d’abúlic. Manipula la petaca, el llibret de paper (blanc i negre), la capsa de cerilles, amb desgana. La primera pipada, que aspira àvidament (una avidesa compatible, sovint, amb una ganyota de fàstic), sembla animar-lo un xic. Borralleras és un fumador de profunditat: un fumador perquè ho necessita. Després, tot fumant, escolta la conversació sense moure ni un múscul de la cara, silenciós, mirant vagament els interlocutors —una mirada que no vaig comprendre mai si era de presència o d’absència.

Borralleras té ara trenta-set anys, però se li’n podrien fer molts més. És un home alt, de complexió plena —de jove estigué grassíssim—, barbamec, amb els cabells tirats enrere. Té unes faccions normalíssimes, però el conjunt de la seva cara sembla una màscara pàl·lida sobre la qual destaquen els ulls, fatigats, indiferents, sense passió, voltats dels cercles violacis de les ulleres. Porta un barret d’ales tirant a amples, coll alt i planxat, i vesteix de blau gairebé sempre; sabates fortes, rosses, excel·lents. El barret i el coll són reminiscències del modernisme. Li he sentit dir que vol substituir-los per objectes més còmodes i més posats al dia.

Mentre la conversació segueix indiferent davant del mutisme recalcitrant de Quim, em pregunto si el moment serà propici per demanar el seu auxili. Quan a quarts de tres s’alça de la cadira per fer cap al Gambrinus, tinc un moment de dubitació i no sé què fer. A la fi m’alço i baixem plegats l’escala de la casa. Després l’acompanyo Rambla avall. Camina amb una certa dificultat: com si li fessin mal els peus.

—¿No us trobeu bé? —li pregunto.

—Avui em trobo bé. No tinc ni migranya, ni reuma, ni poagre, que són les coses que m’ajuden a passar la vida… El concert ha estat llarg i pesat. Un concert per a tifes… Albinyana no ha pogut resistir i se n’ha anat abans d’acabar. El que em preocupa és la penya de l’Ateneu…

—¿Què passa a la penya?

—Superficialment no passa res, però és segur que alguna cosa hi passarà algun dia. La penya s’està transformant. Ara ja gairebé no és una penya, ja no és el que fou sempre: una reunió d’amics units precisament per les seves diferències en gairebé tots els terrenys menys en el de l’amistat. El sindicalisme, el moviment obrer, ha produït un ambient nou, ha marcat diferències profundíssimes. La penya, avui, és una compota variada, un tutti-frutti de composició impossible.

—Ja ho entenc.

—La penya estigué sempre formada, des dels seus inicis a l’Ateneu de la plaça del Teatre, per intel·lectuals, artistes i burgesos, incloent en aquesta darrera classe els advocats, metges, etc. Els que en formaren part foren sempre gent de tarannà conservador i de temperament liberaloide o, si voleu, anarcoide. Gent d’una determinada personalitat davant de la vida, que podien estar en desacord davant de moltes coses, però que estaven units per la tolerància i el respecte. Ara, això va desapareixent. No tothom a la tertúlia és igualment conservador. Vint anys enrere estaven més acostats Brossa, gendre de Ferrer i Guàrdia, i don Teodor Baró del Brusi que poden estar-ho avui Màrius Aguilar i Jardí. Hi ha elements francament simpatitzants amb el sindicalisme: Aguilar, Muntaner, aquest ximple d’advocat Pinilla. Sospito que Ors, amb la seva manera d’ésser de ballarina cloròtica, també hi tendeix. Estelrich, que no para mai, ha cremat Ors davant de les patums de la Lliga. La patumeria considera que Ors és un intel·lectual relaxat, de mals costums, molt confús en l’aspecte administratiu. Però ¿què ha d’ésser?… Arribarà un moment que Ors no vindrà més a la penya. Quan es senti asfixiat, es farà sindicalista. A la llarga, marxarà a Madrid. El mallorquí és un sicofanta expert. Davant de tot aquest panorama, s’està formant a la penya el partit en contra, el dels conservadors. Fins ara, de conservador sistemàtic i pesat, només hi havia Enric Jardí. La lectura de L’Action Française li ha fet un cap com uns tres quartans. Solé de Sojo, Rafel Dalí, els fabricants, comencen de reaccionar energumènicament. Hi ha persones que, a la penya, s’hi comencen de sentir malament. Això és un fet nou. I és que ja no és una penya, sinó grups antagònics, que algun dia es barallaran…

—De tota manera, hi ha molta gent, a la tertúlia, que representen la tradició, és dir, la tolerància activa.

I li cito Pujols, Camps Margarit, Palà, Sagarra, Rahola, Antoni Homar, López Llausàs, Lau Duran, els doctors Mainou i Ventosa, el professor Tayà, Canyelles, Sandiumenge, Lluís Llimona…

—Tots aquests que citeu, excepte Pujols, que és un home que balla amb la música que toquen, són cada dia més conservadors. També ho són Plana, Valeri i gairebé tots els altres.

—¿No teniu estima per Pujols?

—Amic Pla, sospito que encara no compreneu una cosa: jo puc qualificar vivament Pujols i tenir-li una enorme simpatia. Aquesta és la tradició de la penya…

—Perfectament…

Encaixo la lliçó sense parpellejar, fent amb el cap una petita reverència.

Amb això havíem arribat davant del Principal. En adonar-se’n, Quim girà en rodó, amb una cara tota estranyada. No eren pas els seus barris, evidentment.

—I vós, ¿què penseu fer? —li pregunto en iniciar la marxa Rambla amunt.

—Ara vull anar una estona al Gambrinus. Suposo que hi trobaré la monja exclaustrada i altres amics…

—No. No vull pas dir el que penseu fer ara. Vull dir el que penseu fer davant de la situació de la penya…

—Penso anar-me’n a París. Fa molts anys que ho tinc promès a Pere Ynglada i a Sunyer, i no ho puc pas diferir més… I vós, ¿què feu? ¿No us agradaria anar a París?

Quan sento la pregunta considero que ha arribat el moment de plantejar clarament el meu problema. Faig un esforç per adoptar el to més natural que m’és possible —sense perdre, però, el to adequat a la demanda d’un favor. Començo per fer una exposició breu de la situació econòmica de la família. Quan Quim es fa càrrec de la finalitat que persegueixo, adopta un posat d’atenció absolut —un posat de concentració, religiós. Escolta com un confessor. Tot el que m’havien dit d’aquest home se’m confirma.

És un pur desavagat. Sembla un home totalment abúlic. Però el curiós és que no ho és. Exactament és al revés. En realitat, Quim és un gran treballador, un home d’una gran diligència, un dels homes de la seva generació que fa més coses i dóna més rendiment. No crec que s’hagi ocupat mai de si mateix excepte en la conversació, quan relata profusament totes les incidències dels seus atacs de migranya o de gota, car Quim és un dels pretextos col·loquials de si mateix. Tampoc no crec que s’hagi ocupat mai de les coses en què generalment s’ocupa la gent. Però de seguida que hi ha un favor a fer, un servei a realitzar, una ajuda a donar, una companyia a oferir, un problema aliè a resoldre, es disposa a vèncer tots els obstacles i a treballar nit i dia. La quantitat de bondat i de generositat que ha repartit i reparteix és indescriptible. Home de gust exigent, molt refinat, esperit selecte, el seu radi de bondat és molt més dilatat que el dels seus gustos i de les seves preferències. N’hi ha prou, però, que hi hagi un interès superior a defensar lligat amb un amic o un conegut, perquè, independentment de tota consideració de clan, de partit o de coterie, es posi en marxa frontalment. Quan arriba a aquest punt, aquest home que té fama de portar la vida més desguitarrada de Barcelona actua amb un ordre perfecte. Utilitza una llibreta on apunta el pla que en cada cas pensa portar a la pràctica, les visites que ha de fer, els arguments que ha d’utilitzar. Aquestes apuntacions formen una espècie de comptabilitat sentimental mot precisa —una comptabilitat tan precisa que contrasta amb l’absoluta falta de precisió que caracteritza la marxa dels seus propis afers.

Vaig anar-li explicant el meu petit problema, que escoltà amb una atenció i una curiositat que no es desmentí ni un moment. Finalment es produí el gran cop d’efecte. S’aturà en plena Rambla i aparegué la seva famosíssima llibreta. Amb un petit llapis que em semblà de plata, hi féu unes apuntacions —després d’haver-me donat una mirada que em semblà inquisitiva i que em desorientà un moment.

—Ens hem d’entendre! —digué finalment—. He vist que heu publicat quatre «collonades» a les revistetes. Darrerament heu publicat una cosa a La Revista de Picó. Vós sereu escriptor. Junoy i Plana m’ho han assegurat reiteradament. Però el que he llegit fins ara de vós no m’ha pas agradat. Escriviu d’una manera obscura, treballosa i eixarreïda, com la carn que es menja a Barcelona, a les famílies. Probablement sou un home que teniu algunes coses a dir i que no teniu encara dominada la manera de dir-les. El més urgent, en el cas vostre, seria aclarir l’estil, ordenar-lo, desenfarfegar les coses i posar-les una darrere l’altra. Ara bé: potser hi hauria una manera d’aclarir l’estil: seria una temporada de periodisme. Hauríeu d’aprendre a redactar gasetilles, compreneu?

—Perfectament.

—El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que, una vegada n’hàgiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d’una manera clara i senzilla. Us haureu d’acontentar amb el que us donaran, que serà ben poca cosa. Potser no podreu ni pagar la dispesa. Però no hi ha més remei… M’agradaria que, si tinguéssiu alguna objecció, la formuléssiu…

—Cap objecció a formular…

—Us dic això perquè en aquest país hi ha persones que demanen una cosa i que de seguida que l’han obtinguda es posen a fer una cara com si els haguessin enganyats com xinos. Espero que no sereu d’aquests… Això seria fer-me fer el cornut i obligar-me a pagar el beure. Així, doncs, jo faré unes gestions i ja us diré una cosa o l’altra… Ja ens veurem. Bona nit!

I, sense deixar-me formular ni un sol mot d’agraïment —havíem arribat a la porta mateixa del Gambrinus—, entrà en el cafè. Vaig veure desaparèixer la seva esquena en la reblinconada del fons de l’establiment.

En el camí de retorn a la dispesa, examino la situació amb un gran optimisme.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges, periodisme, societat | 1 comentari »

« Entrades anteriors