A la tarda, el costum de la joventut indígena del Canadell és anar a berenar, nois i noies, en un o altre lloc: a la font d’en Roques o d’en Xeco, a la pineda del cap Roig, al Pinell. Les sortides per mar només es solen produir en dies de calma blanca, i com que a la tarda, en aquest temps, sol bufar el vent de garbí, les sortides són rares. A més, aquestes senyoretes tan pàl·lides, tan vestides, d’una sensibilitat tan trencadissa, solen tenir el mal de mar, perquè, en definitiva, marejar-se és considerat un símptoma de delicadesa i de qualitat de sentiments. La salut plena i normal, la vitalitat franca, és tinguda per una grolleria que s’ha de deixar per al poble, per a la plebs. Si entreu al menjador de les cases veureu la gran quantitat de medicaments, preparats, polvos, píndoles i potingues que pren la burgesia. «¿Ja has pres les gotes?». «Porta la cullera per a l’oli de fetge de bacallà…». «I en el preparat de calç, ¿ja hi penses?». Aquestes són les frases que se senten, abans de dinar o de sopar, a les casetes del Canadell. Es considera que l’absorció d’aquestes puerils enganyifes fa interessant i distingit. La mar, doncs, ja considerada, de natural, un element horrorós, és tinguda a l’estiu per un mer pretext de grolleria i de populatxeria.
Les sortides per terra van indefectiblement acompanyades de la presència d’una solterona —o dues— aquilotada, recalcitrant i ferma, de vegades d’una o altra mare de família. Aquestes persones tenen la missió, atorgada tàcitament per la societat de la platja, de vigilar la moralitat de l’excursió, de comunicar, si és precís, a les famílies afectades les extralimitacions constatades o purament pressentides. Res…
L’excursió comença amb la preparació del berenar, que sol compondre’s d’una llesca de pa o d’un llonguet amb dues peces de xocolata a dins o, si la família té més possibilitats, amb unes rodelles de llom o de llonganissa com a acompanyament. Hom embolica aquests aliments amb un paper fi, el més fi possible, el qual és embolicat, al seu torn, amb un tall de Vanguardia. Després hom es concentra en una casa o altra i hom emprèn la marxa amb aquell punt de lànguida mandra —de languore, per dir-ho a la italiana— que caracteritza la vida social del moment, sobretot la femenina. Tothom porta, amb el paquetet del berenar, una roba o altra —de vegades una nube— per guardar-se de la frescor humida del vespre. Hom no sol portar beguda de cap classe. Seria tingut per desplaçat, ordinari i vulgaríssim.
I així es realitza l’excursió. Quan el camí s’estreny, el grup s’afua en una llarga fila índia. Quan s’eixampla, es produeix l’aparellament. Si es tracta de travessar una pineda o una sureda, hom marxa en grup o frontalment. Durant tota la tarda hom s’esforça per dir la major quantitat possible d’obvietats i de frases fetes. La cosa llòbrega comença, en realitat, a la sortida.
Potser, de tard en tard, hom sorprèn una mirada intencionada, un gest d’impaciència de seguida reprimit, un esforç més o menys clar per trencar la clova del sentit del ridícul. En general, però, tot resulta obtús, evaporat, ximplet i bleda. De vegades, un jove cull una floreta de terra i l’ofereix, arronsant una mica les espatlles, amb una mica de rubor de color de rosa a la cara, tímidament. Jo no tinc pas experiència en aquestes coses, però sospito que aquesta classe d’amors han de resultar caríssims.
Quan els excursionistes arriben a la meta prenen seient en amfiteatre davant del panorama que el lloc presenta. Hom desembolica el berenar, lentament. Es veu la mar, una gran extensió de mar entre les clarianes que fan les branques dels pins. Les senyoretes ataquen el llonguet i les preses de xocolata d’una manera perfectament distingida: amb les puntes de les dents. El cel és d’un blau perdut, gairebé blanc, i el vent s’emporta, arrossegant-la sobre l’horitzó, una nuvolada groguenca. Les dents de les senyoretes semblen dents de rateta. L’olor de la pinassa, humitejada pel llebeig, és intensa: aquesta olor arriba de vegades barrejada amb la de la flor morada de les argelagues, de les garrigues, dels fonolls marins. Quan les senyoretes arriben a mig llonguet, els entra una mena de displicència invencible a les dents; subratllen la indiferència que senten davant de l’alimentació d’una manera elegant. De cap manera no voldrien donar a entendre que estan saturades. Aspiren a demostrar que són persones desproveïdes d’avidesa, i, per contra, molt donades al despreniment. El vent passa indiferent sobre la mar, les cigales fan el seu fregadís histèric en la soca dels pins; a sobre les muntanyes de ponent puja una llum de carmí, tocada d’or i de grisos verdosos, de sol morent. Acabat el berenar, les senyoretes es passen el paper fi sobre els llavis exsangües i s’espolsen una engruna de pa caiguda sobre la tavella de la faldilla. Amb això, hom sent la solterona, que diu a mitja veu:
—Les cames, Maria Lluïsa, les cames, per l’amor de Déu!
—Ai, filla! —fa, amb els colors a la cara, la senyoreta Maria Lluïsa.
Després s’inicia el retorn. Hom es posa la roba que ha estat transportada durant tota la tarda per prevenir la humitat i la fresca. Aquests retorns solen ésser més somorts que les anades. Hi ha senyoretes que caminen mudes, absortes, amb els ulls mirant a terra —com la figura de la filosofia.
¿Què pensen? ¿Quines imatges floten en el seu esperit? De vegades, un jove, després de mirar a quatre vents i constatar que no serà vist, es revesteix de valor i d’una revolada agafa la mà de la seva parella. En el cos d’ella es produeix una mena de crispació; una confusió estranya es pinta en les faccions d’ell. Tot plegat fa una angúnia terrible.
Les suredes, les pinedes, les atzavares, els brucs, les garrigues, van quedant enrere. El trepig dels passos, una mica arrossegats —passos de fatiga—, arriba a tenir, en el silenci del descampat, un punt de patetisme. El vent no cedeix: bufa, ara, en el crepuscle dens, amb un ímpetu de força cega. Tot queda una mica mullat i produeix una sensació de cosa refredada: les herbes, les soques dels pins, la roba, els cabells. Les herbes humitegen les espardenyes. Quan apareix, a l’última recolzada del camí, el primer llumet de Calella, tothom fa in mente un sospir d’alliberament. Sobre la darrera llum del crepuscle, els ulls guspiregen.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
El cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L’alzina surera és un arbre una mica moix, de color d’ala de mosca, lleugerament polsós, d’una pobresa severa i trista. Les suredes semblen dir-vos: ¿què hi farem si som així? Aquest arbre té un moment de frescor —els anys de pluges hivernals—: a la primavera, quan floreix. Llavors, la verdor guanya, un moment, la seva grisor groguenca. Encara que jo no comparteixi l’entusiasme que té la gent pel pi, reconec que a la vora de la mar aquest arbre guanya considerablement. Les paràboles que fan les copes dels Tres Pins de la Torre formen les corbes més belles de la geometria calellenca. El poble de pescadors —amb les Voltes, els teulats de color d’albercoc, el joc de les cases davant de la riba accidentada— és una pura delícia. De color, el poble és també bellíssim. El Canadell —el barri des senyors— ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic —només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s’obren a peu pla sobre la platja i que l’encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent. Però Calella té, al meu entendre, un gran defecte: tot el pla inclinat que li serveix de recolzament —tot el pla inclinat del que anomenem la pujada— és pobre d’arbres, és d’un pelat esquifit i magríssim. És una terra pobra, de blat i alguna vinya, que a l’estiu es torna d’un groc sense amenitat, monòton i polsós. El dia que els darreres de Calella tinguin la botànica que els convindria —oliveres, xifrers, pins—, aquesta serà una de les poblacions d’aquest litoral més belles. Però, aquesta meravella —llevat que la propietat canviï de mà—, no sé pas si l’arribarem a veure en vida. Una certa densitat botànica faria a més que Calella tingués, a l’hivern, una temperatura més benigna. Contra el vent, no hi ha res millor que els arbres. El camí de Calella a Llafranc pel litoral és fascinador —malgrat l’ermàs que rodeja la Torre. El cap de Sant Sebastià, la platja i les pinedes són les tres gràcies de Llafranc. Cosa fina. Dues coses exquisi
des de Calella: el peix, que és gustosíssim, i l’aigua, lleugera, fresquíssima. L’església (que és de l’època burgesa) és glacial, fredíssima, d’una mediocritat sense remei.
