Lluís Llimona, que a la penya de l’Ateneu és anomenat Titus, disposa de la simpatia general (és un xicot realment graciós, fins i tot físicament graciós, potser perquè és tan alt i una mica desmanegat) i és un caçador de punta. Ha anat a Tavertet (per Vic, Collsacabra) a caçar i ha regalat als components habituals de la tertúlia una llebre, diverses perdius i una quantitat de becades important. Com sempre que es produeix aquest fenomen (que no és pas rar), el doctor Rafel Dalí s’ha encarregat d’organitzar un sopa
r col·lectiu en el local mateix de la reunió i de fer cuinar les peces de caça ofertes. El doctor Rafel Dalí, indiscutible gurmet, pesa cent trenta quilos —mal comptats, segons Camps Margarit. És l’home més indicat per honorar-lo amb aquesta feina.
Avui ha tingut lloc el sopar, que ha estat excel·lent. Hi han assistit vint-i-un comensals. Davant de les becades del Titus, Pompeu Fabra ha decidit de no tornar al vespre al seu domicili badaloní.
En el transcurs del sopar s’ha produït un fet insòlit. A conseqüència d’una història no gaire fresca però molt llibertina contada per Pujols, el doctor Dalí ha entrat en un procés de riallades aparatoses i continuades, que en certs moments li han arrencat les llàgrimes i a la fi li han produït un atac de singlot terriblement espasmòdic, continuat i persistent. El doctor Dalí és un ventripotent, i l’espectacle de veure els moviments del seu ventre a cada singlot que feia era realment impressionant. En un home flac i de poc pes, un atac de singlot no mou res; en un home de cent trenta quilos (mal comptats) el ventre sembla posat sota una pressió terrible. En un primer moment, el mallorquí Antoni Homar (gran amic del doctor) digué que el singlot s’havia produït a conseqüència d’una crosta de pa que l’havia ennuegat lleugerament. Així tractà de treure importància al fet. Els metges presents foren d’un altre parer: consideraven que era perillós i proposaren diversos remeis per aturar-lo i alleugerir les molèsties de l’agradable contertulià. Amb això aparegué l’apotecari més pròxim a l’Ateneu (el de la cantonada de la Rambla i el Bonsuccés) amb una bateria de medicaments. Així almenys vaig sentir que ho deien. Jo creia al principi que el fet era insòlit, però resultà que el doctor Dalí és propens, segons Borralleras, a tenir atacs de singlot segons la manera que té de riure —quan riu, diríem, excessivament. En tot cas, altres vegades havia fet aquests exabruptes, que donat el seu ventre eren especialment fatigosos i desagradabilíssims. Així passà un cert temps i a la fi, veient que la cosa continuava, hom decidí l’evacuació. Quim Borralleras i Antoni Homar acompanyaren (en un taxi) el doctor Dalí al seu domicili particular —carrer del Bisbe.
El sopar fou reprès amb molta més parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep Maria de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona, la seva capacitat cinegètica (amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta), la qualitat de la cuina, amb les referències, és clar, a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren els versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat. Plana escriu potser d’una manera més esblaimada, sense tant de pintoresc i amb menys amenitat. La poesia de Sagarra, sovint tan ingènua i superficial, té sempre un gran caràcter. Plana és un home boirós; Sagarra és un home clar. Amb una ploma a la mà, el resultat és exactíssim.
El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar —s’entén, coses intel·ligibles— em desconcerta, em deixa parat, m’admira. Potser aquest fet es troba en l’origen de tota literatura possible. Constatar aquest fet en un poble —sento que diu Fabra— que ha fet tants d’esforços per no escriure és una cosa absolutament esperançadora i divertida.
No sé pas si hi ha algú que recull les poesies que s’han improvisat en els sopars de la penya. Sospito, però, que un o altre ho deu fer. ¿Potser Solé de Sojo, que de vegades ha pres part (amb menys buf quantitatiu) en aquests treballs tan positius? No ho sé pas. Està bé, en tot cas, que es faci. A les postres d’aquests sopars, Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
A la matinada veig el doctor Borralleras assegut davant d’una taula de la terrassa del Lyon d’Or acompanyat d’una persona del sexe femení i del nostre comú amic l’aviador o ex-aviador Lluís Foyé. Fa una nit magnífica i a la Rambla s’hi està prodigiosament bé. Quim, que em veu dubitatiu, em fa signe d’acostar-me i de seure. Ho faig. Conec tots els presents. La persona del sexe femení entaulada és una coneixença del doctor Borralleras, que en una ocasió anterior m’havia presentat. És una entretinguda d’una certa edat, lleugerament guenya, prima però una mica desfeta, molt ben vestida, extremadament divertida i ani
mada, d’aspecte una mica «gastat», que Quim em presentà com una persona llegida i cultivada. Quim sembla estar ara molt afectat per l’obra de Marcel Proust. Li interessa enormement. En parla nit i dia. Facilita les coses en el sentit que la gent el llegeixi. Sospito que li faria gràcia que aquesta senyoreta el llegís.
Havent dinat veig Hermós que enllesteix un palangre a l’ombra que fa un bot. M’hi acosto. La calba li llueix. En veure’m agafa com un aire de curiositat bondadosa. Té els ulls una mica vermells. Sembla un goril·la rialler.
Quan Hermós volia ponderar una cosa deia que era de la marca de l’ham. Ho havia après a les capses de sardines de Nantes. Les sardines que eren considerades més bones portaven un ham a sobre la tapa —un ham de déntol.
més absolutament i definitivament alliberades de la pintoresca misèria del tabac nacional. Amb la pipa a la boca, el llavi se li mulla i se li torna una mica xafallós.
menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.
