Gairebé tots els veïns de la casa que habitem al carrer del Sol són renyits. Estan a matar. S’odien i es barallen constantment. Com més petit és un poble, més forts són els estralls de la proximitat de la gent.

Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop, enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per comprendre-les, em digué:

—A vós us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. A veure si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…

A la cantonada del carrer hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove i vist morir els seus fills, i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. Se la considera dedicada —com a l’Edat Mitjana— a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància; tot hi és esbatanat i obert, i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.

I aquests són els meus veïns —en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.