De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mida de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia —de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls se n’ha esbravat tota brillantor per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.
Ahir es produí una avaria en els forns de suro aglomerat i els obrers hagueren de
plegar fora d’horari. Un d’ells entrà a casa seva i es trobà amb la sorpresa que un home en calçotets seia, en un balancí, al corredor de la casa, amb un aire de parar la fresca, satisfet i enriolat. Al seu costat hi havia una tauleta amb unes galetetes i un vaset de vi ranci.
—¿I doncs, mestre, què feu aquí?… —preguntà el marit amb un aire literalment astorat.
—He vingut a donar un encàrrec a la teva dona… i com que comença de fer calor… ja ho comprendràs… —digué el que semblava parar la fresca, amb una veu molt pausada.
El marit quedà tan absolutament sorprès que quedà paralitzat i no pogué articular ni una sola paraula.
El meu amic R. Medir sol afirmar —el senyor Medir és molt erudit en qüestions d’història local— que els palafrugellencs tenim una especial capacitat per treure’ns ràpidament els pantalons i quedar en calçotets, en qualsevol lloc i faci el temps que faci.
És incomptable el nombre de persones de Palafrugell —però potser a tot arreu és igual— que només pensen a fer àpats. Fer un esmorzar, un dinar, un berenar, un sopar —de vegades un berenar-sopar: aquest és l’ideal. Gairebé es pot afirmar que aquest és l’únic ideal. Deu ésser per això que la notícia segons la qual el ciutadà Vergés, del carrer de Sant Martí, s’ha fet fer, pel sastre Borrell, uns pantalons expressos per anar a fer àpats, ha tingut una circulació simplement normal. Tothom ho ha trobat justificat i plausible.
No conec pas aquests pantalons, però una persona que els ha metòdicament examinats m’assegura que són eficients, folgats, graduables i molt ben «ideats»
.
Quan fa pocs dies don Narcís Miquel es moria pesant més de 130 quilos —don Narcís és un senyor de l’època gloriosa de la vila, de l’època del xampany francès, del whisky escocès i de la cervesa de Munic—, deia angoixat als seus familiars:
—Salveu-me! Feu tots els possibles! Si me’n surto, jo us prometo que no menjaré mai més tant…
La promesa del senyor Narcís ha quedat, però, reduïda a una mera hipòtesi de treball —per parlar com els científics— que els fets posteriors han enderrocat. Avui, que ja està bo, menja com abans, potser més que abans.
Hi ha tres plats del país, sobretot, que fan rodar el cap a la gent. La fascinació que produeixen és tan gran que moltes persones, per tenir-los, farien dues hores de camí, sense el que ací en diem rumiar. Aquests plats són: l’arròs negre amb marisc i un bon sofregit; el niu, amb peixopalo, tripes de bacallà, un colomí i allioli; la llagosta amb pollastre.
Nosaltres mateixos, el grup dels meus amics, concedim a aquestes coses una considerable importància. Si, per la raó que fos, ens veiéssim obligats a prescindir del ressopó que la Marieta ens serveix a la matinada, trobaríem que la vida a penes té sentit, que és absurda i amarga.
Enric Frigola deia avui que coneix un home sensible, corpulent i gras que sempre que es sent alleugerit de passions i de noses materials, en estat de gràcia, s’ha de descordar una mica el cinturó.
Com que, davant d’aquesta informació, Coromina inicia una rialla, Frigola l’increpa amb una indignació que em sembla equívoca, entre irònica i crispada:
—De tot feu burla, vós! —li diu—. Us dono proves físiques d’estats absolutament espirituals i feu brometa… ¿És que es pot aspirar a més? Sou insaciable!
Pensant-ho fredament, l’únic moment de la vida en què deu ésser impossible de negar l’existència de la providència deu ésser l’instant de morir.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
