A certes hores del dia, a l’hora baixa, per exemple, el perfum de les acàcies, que ara comencen a florir, del carrer del Sol és d’una dolçor literalment embriagant, una mica massa ensucrada potser —una olor de cromo, excessivament covada, llepissosa, trista. Acàcia ve d’acant, que en grec vol dir espina. No hi ha res més extravagant a l’acusada sensació que donen ara les acàcies que l’etimologia del seu nom. És una etimologia d’hivern, que en aquests dies de primavera fa un efecte estranyíssim.

Fa dies que intento concretar en poques ratlles la impressió que m’ha fet una recent lectura d’El poble gris, de Santiago Rusiñol.

El llibre podria ésser exacte, excel·lent, perfecte, i no ho és. La idea, la realitat, el tema, la impressió donada en cada capítol no poden ésser més concrets i precisos. Totes les persones que vivim en un poble —encara que aquest poble sigui una mica més agradable, menys aragonès (diríem), menys caricatural que el poble gris— sabem que cada capítol del llibre respon a una realitat observada, directa, indiscutible. Però Rusiñol agafa aquests fets, els desenvolupa, els manipula, els deforma, els exagera, els augmenta o els empetiteix, projecta sobre d’ells el seu monòton mecanisme humorístic i converteix una cosa viva, palpitant, en un joguet, en una banalitat, en una irrisòria maquineta. Davant de la realitat meravellosa, Rusiñol no té cap tacte, és incapaç de la menor delicadesa. La interpreta mecànicament, amb la fredor d’un engranatge, amb la ineluctabilitat d’una roda que produeix frases i col·loca adjectius sempre igualment rusiñolescos. Això fa que, quan es té una certa pràctica en la lectura dels seus llibres, es pugui endevinar, a frase llegida, el que dirà l’autor en la frase següent. Aquesta manera de fer, constatada plana darrere plana, fatiga positivament, sobretot en els moments en què l’autor tracta de fer poesia, car no hi ha res més fatal, en poesia, que endevinar, indefectiblement, després d’una frase, la que ha de venir.

A través de Rusiñol es pot arribar a comprendre, amb claredat, em penso, que la pitjor tara que pot tenir un escriptor és el manierisme.

Rusiñol, que es burla sempre de les màquines —ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell—, és l’autor més maquinal de la literatura catalana moderna.

En tot cas, Rusiñol és un cas de dilapidació, de prodigalitat de facultats impressionant, sense precedents.

Trobo Hermós al carrer.

Porta una gorra de patró de bou, negra, de seda, una mica de cantó sobre l’orella. Sota la gorra, ara que fa tres dies que no s’ha afaitat i el pèl blanc, com un raspall, punxa sobre la pell negra, presenta un aspecte impressionant de goril·la. Sobre la limfa groga dels ulls li floten uns filaments sanguinis. Agafà les febres a Alger i pren quinina. Té un aspecte una mica pansit.

Anem a la taverna de Gervasi a prendre un vas de vi. No sembla pas que estigui gaire content. Vol anar-se’n a viure, sol, a Aigua Xallida. Està cansat d’anar a servir. «Qui tingui més que sopi dos cops» —diu. Està segur que a Aigua Xallida, amb un bot i quatre cordelles, es guanyarà la vida. «Seré el baró de Cala de Cabres. Ningú no em manarà res. Potser no menjaré gaire, però faré el que em sembli. Per altra part, l’any és dolent. No s’ha agafat cap calamar. Sempre fa mal temps. Quan arribo a casa amb les mans buides penso en el que pensarà donya Rosa i pateixo…».

Aquestes declaracions m’entendreixen. Si realment admiro alguna cosa dels homes és l’ànsia de llibertat que tenen.

Després, tot d’un plegat, mirant-me de fit a fit, m’explica que fa pocs dies, a Can Batlle, la taverna de Calella, hi havia un senyor foraster que deia que abans, anys enrere, la gent es pensava que el sol girava al voltant de la terra i que després es descobrí que la cosa anava al revés, que la terra girava al voltant del sol.

—Tu en deus saber alguna cosa, de tot això… —diu amb una rialleta que no sé ben bé si és respectuosa o mofeta—. Suposo que ja m’ho explicaràs quan te llegui…

—El que deia aquell senyor és un fet, no es pot pas discutir.

—¿Ah, sí?… —diu sorprès.

—És clar, home de Déu!

—Bé, molt bé…, però ¿i què? —fa ràpid, brusc, una mica vexat—. ¿I què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla, de totes aquestes nyinyeries…

Tomàs Gallart diu al cafè:

—Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora, i que tota persona que necessiti la banca per portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.

—Això que dieu, Coromina —diu Gori animant-se sobtadament—, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?

—Francament, de vegades m’ho sembla…

—¿Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat —penjaments perfectament objectius— sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt i que és un perfecte imbècil. Però a mi la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca, i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…

—¿I què en deduïu, de tot això?

—En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…

—Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…

—Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia.

¿On ho heu vist, vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i ací em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics, i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat, no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.