Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

—Tot això sembla claríssim… —diu tot fent amb la cullereta el soroll  clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…—. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa  la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar  caritat  a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com siguin precises. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana,  a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època  dels sindicats,  a la misèria,  a la fam, a les pestes, d’aquella  època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

—No sé pas si ho veurem… —fa, tímid, Frigola—. Em costa molt de creure-ho.

—¿Què  és el que et costa de creure? —pregunta  Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.

—Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat.  La gàbia és buida…

—¿Quin  esperit els ha volat?

—L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.

—No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…

—En  disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els que no fan cues… —retoca Frigola, ràpid.

—Això també podria ésser…

A les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa  per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.