La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i dels alfals. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge —paral·lels a la mar— fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts, enllustrats, i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?

A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra— estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una penombra, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, es senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut a una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.