Després de la seva llarga reclusió hivernal, la tortuga del jardí ha donat senyals de vida. És possible que faci ja alguns dies que circuli; no me n’havia, encara, adonat. Veig com camina, la closca llistada de groc, per l’ombra que fan els testos d’hortènsies. Treu un cap de rèptil bonari, una cua ridícula, fa anar les potes amb una lentitud xamploia i grotesca.
Ignoro quin incentiu parasitari porta la tortuga a viure en la proximitat de l’home. El gos és un comensal de l’home en totes les latituds i en tots els climes. La rata és un paràsit de l’espècie humana. El gat és un paràsit de les rates. L’home es rodeja d’animals domèstics per devorar-los a taula, amb la forquilla i el ganivet, en la tranquil·litat i la pau de la vida familiar. ¿Què troba la tortuga en les proximitats dels homes i de les dones per aclimatar-s’hi tan perfectament?
Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.
Des que la tortuga viu al jardí, hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se al jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell que gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algun de nosaltres no la tornés a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena. Una tortuga invertida, posada al revés, es moriria, a la llarga. No es podria ni redreçar per ella mateixa ni crec que cap animal l’ajudés a fer-ho. Però l’home i la dona, els joves i les senyoretes, i fins i tot les criatures, no podem sofrir de veure tortugues invertides i les redrecem. No sé pas si ho fem per sentimentalisme; ho fem, potser, perquè trobem més horrible una tortuga de panxa al sol —amb la visió del ventre blanquinós, de color de fang— que una tortuga tocant de peus a terra. Així resulta, doncs, que els gossos —en tot cas— són l’esperit maligne de les tortugues i els homes i les dones, la seva providència benigna i adorable.
A la perruqueria llegeixo els papers que publica a L’Esquella Santiago Rusiñol. En general, Rusiñol és inintel·ligible. Escriu el que sol anomenar-se «el català que ara es parla». Les llibertats que es pren amb la ploma a la mà donen als seus escrits un aspecte de monòleg descosit, desmanegat, d’elucubració inconscient. ¿Té alguna cosa a veure la literatura amb la inconsciència?
Ara bé: succeeix, però, que de vegades és possible, en un o altre topant de l’escrit, entendre l’escriptura, i llavors, si el paper no és insignificant, pot arribar a ésser absolutament graciós. La manera d’escriure de Rusiñol no té res a veure, per exemple, amb el que, per a un francès, és una cosa escrita. És una literatura merament parlada, amb tota la brossa del llenguatge corrent més corromput, amb el desordre del monòleg a raig —literatura que, essent malgrat tot en certs moments graciosa, demostra que parlant Rusiñol ha de tenir un interès literalment fascinador.
Les formes més espontànies del seu humor són sempre una mica maquinals —i, per aquesta raó, monòtones. És una literatura que, per llegir-la seguit, es ressent de la falta de sorpresa. Fa infinitament més efecte servida a petites, intermitents dosis. Sempre, però, s’hi troben sortides d’efecte segur.
¿Quins humoristes llegí, de jove, Rusiñol, a París? És el que caldria dilucidar. No cal pas perdre el temps, em sembla, tractant de fixar la influència que pogueren tenir, sobre d’ell, els grans mestres. Els que es deixen influir pels grans mestres demostren tenir una personalitat insignificant. Les influències de papers més petits, de radi molt més curt, poden ésser, sobre una personalitat adequada, sumades i ben digerides, molt més bones, utilíssimes.
¿Per què escric aquests judicis literaris? ¿Amb quin dret escric judicis literaris, jo que no sé un borrall de res? Em pregunto: ¿per què duren algunes coses, i altres que ens semblen considerablement millors s’esfumen i es perden? Pur misteri.
No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda. Escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma, que no resistiria ni una tallada de cabells, té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve. Posar sobre el paper una idea clara o una figura en relleu, dibuixar una melodia, crear una forma, poden assegurar el nom i la felicitat d’una família —sempre que la família sigui susceptible d’aquesta classe de felicitats, s’entén.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
