Havent sopat, després d’un dia pesat, de calor xafogosa, descarrega un gran ruixat d’estiu, amb trons, llamps i tota la celestial pirotècnia. En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i sahàric ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.
Plogué, a bots i barrals, gairebé dues hores. Després, la nuvolada es trencà, el vent s’emportà els núvols ribetejats de groc i de violeta, sortí una mitja lluna fina i clara, i unes estrelles netes i esmolades. La resplendor estel·lar s’irisà en les cornises de les cases molles, féu, en els bassals dels carrers, uns esmorteïts colors d’estany fos, la lluna esquitxà les teulades incertes i remotes. M’hauria pogut passar tota la nit sentint el glu-glu de l’aigua a les canals, escoltant els degoters caient sobre les pedres molles. Però acabada l’aigua es dissolgué el soroll deliciós. El poble quedà immergit en un silenci buit.
Al cafè, mentre plovia, Joan B. Coromina, pàl·lid:
—Em fa mal ací!… —deia assenyalant-se el cor.
Potser això m’ha portat a sentir, amb autèntica fruïció —és ben trist de dir-ho—, que avui podré dormir d’una manera reposant i profunda.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
