Nit. Revetlla de Sant Joan.

Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena de trastos per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés —penso—, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca —com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.