Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és
gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…
torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.
En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.
«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!
D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».
Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.
Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
