Segon dia de la festa. A la tarda, la gent agafa un aire una mica fatigat. El programa de la festivitat consisteix en una successió alternada de moments de brogit i de soroll i de moments de calma silenciosa, una mica trista. En aquests moments es sent, de vegades, el pet d’un tap de gasosa impetuós, escumejant —davant de la cara àvida d’un nen arrilat. En els moments de soroll, la gent té els ulls brillants. Quan la cosa baixa, fa la mateixa cara que si tingués un disgust irreparable. La indiferència davant del món és la felicitat.
La vida burgesa
En un moment determinat constato que circula per la vila un rumor sensacional: el rumor que el metge Martí, don Francisco Martí, està absolutament decidit a posar, a casa seva, quarto de bany. «¿Ja sap que el senyor Francisco posarà quarto de bany?», m’han dit, en un espai curtíssim de temps, tres o quatre persones de la vila de la posició més diversa.
El senyor Francisco és una gran personalitat del país i està lligat, en la meva visió de les coses, amb la quinta essència de l’antiga vida burgesa. És el metge de casa —i, per tant, és un gran metge. És un home curt, corpulent, apoplèctic, que quan puja una escala bufa com un dofí. Sobre els seus ulls, que semblen excessius per les seves òrbites, hi porta uns vidres inestables que un cordonet lliga amb l’orella molsuda —d’un pèl moixí daurat. Les seves sentències són contundents i tenen imperatiu. Home del seu temps —ara deu tenir uns seixanta anys—, els seus coneixements es basen en l’ull clínic. És important. Aquest ull clínic, posat en un temperament mòrbid i melindrós, no li hauria donat, potser, cap rendiment. Servit per la seva combativitat li ha proposat una confiança il·limitada. Els que li paguen la iguala estan convençuts que és un home que es baralla amb les malalties a través d’un cos a cos literal, d’una baralla autèntica. En tot això hi ha una mica de comèdia, però sense comèdia ¿hi hauria burgesia?
Acabada la seva visita, que fa amb una tartana de vidres tirada per un cavall lluent i menada pel fidel Molines, la senyora Carolina (la seva senyora) ja l’espera. La senyora Carolina és sorda com una perola, però la seva incomunicació l’ha portada a practicar l’art de saber notícies. La senyora Carolina és una de les persones més xafarderes de la població. Ho sap tot. No se li escapa res. És una esponja que absorbeix tot el que es produeix al seu voltant. És una xafardera de tipus provocatiu, car la seva comunicació normal amb la gent es produeix d’aquesta manera: ella sempre té a mà un tall de diari. En trobar-se davant d’un o altre, fa amb el diari de què disposa un cucurutxo, se l’aplica a l’orella, acosta la boca de l’embut de paper a la cara de la gent i fa, amb la cara plena de curiositat:
—Digui, digui…
La senyora Carolina és alta, negra, desmanegada, ossada. És, al mateix temps, la persona més melosa del país. Té alguna cosa de mestissa —de cubana. Davant d’ella, el senyor Francisco —segons diuen— ha hagut sempre d’arriar veles i d’adaptar el seu impetuós temperament a l’ordre familiar. Això fou especialment visible quan perderen la seva única filla. Aquesta senyoreta morí d’una malaltia molt estranya. Era ja morena de pelatge. Quan es posà malalta s’anà tornant negra, negra, negra, i a la fi es morí fent un badall normal, habitual —un badall com els que es fan quan es té una mica de gana. (Així ho contà el servei que la veié morir.) De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats. Tenia els pòmuls sortits i tibants, el nas xafat, els llavis botits. El color era el d’una negrita real.
A casa del senyor Francisco fan olla cada dia i arròs els diumenges. Sis dies d’escudella, carn d’olla i un platillet de carn o de peix. I els diumenges, arròs, per canviar. Sospito que aquests menús ja fa molts anys que duren en les cases benestants del país. Constitueixen la columna bàsica de l’estructura alimentària familiar. Per això és tan curiós de constatar que ara, en aquests moments, s’estan produint els primers símptomes contraris a una persistència que semblava definitivament assegurada. En la societat vilatana es nota la presència d’elements contraris a la carn d’olla. Aquests elements tenen ardor, i tinc la impressió que triomfaran plenament. Aquestes modificacions transcendentals en la constitució de base del país són atribuïdes a la guerra. És evident. Passa en aquests moments, sobre el món, un vent de revolució, un vent contrari a la monotonia, i la carn d’olla és considerada monòtona, desproveïda de variació, repetida. El plat és, per altra part, molt car i les dones van una mica curtes de cabals. És natural que, a les cases de conviccions poc sòlides, la carn d’olla perilli.
Havent dinat, el senyor Francisco encén un cigar de l’estanc i es dirigeix a casa del seu cunyat senyor Maspera. Aquest senyor és un home alt, una mica corbat, flac, envellit, amb una barba quadrada groguenca, els cabells amb ratlla i tupè. És casat amb la senyora Irene. La senyora Irene és germana de la senyora Carolina. El senyor Maspera és rendista. Té una renda que li permet, sense fer res, menjar escudella i carn d’olla cada dia. És una persona ben educada, d’un humor constant, incapaç d’ofendre ningú ni de dir una paraula que no hagi estat repetida copiosament per tota la vida. En la vida burgesa tot és repetit.
Una mica abans, una mica després de l’aparició del senyor Francisco, arriben a la casa dos o tres altres senyors —el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— després d’haver menjat també la seva carn d’olla respectiva. Quan són tots reunits, s’asseuen a una taula, la senyora Irene porta unes cartes i es posen a fer el tresillo. Comencen a hora fixa: quan els obrers passen en direcció a la fàbrica. La durada de la partida és, en canvi, incerta. Depèn de si el tartaner del senyor Francisco es presenta amb una mala notícia —amb una mala notícia per al malalt, ben entès. En aquest cas, el metge ho deixa tot i es dirigeix, amb la tartana, a fer la visita.
Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté.
A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.
La persona que sofreix més d’aquest momentani eclipsi és la senyora Irene. A l’entrada de la casa, al peu mateix de la porta, hi ha un balancí de balca, còmode i confortable, adaptat a les formes més aviat magres del seu cos. En aquest balancí, la senyora Irene hi ha passat, asseguda, una gran part de la vida. I el moment que li és més grat de seure-hi és quan el seu marit i els amics del seu marit —el senyor Francisco, el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— fan el tresillo. L’habitació s’emplena de fum. L’aire hi és, sovint, irrespirable. La partida es desenrotlla —com gairebé tots els jocs— enmig d’un mal humor persistent. De vegades s’hi produeixen discussions violentes. Tots han menjat la mateixa carn d’olla, però no hi ha manera d’entendre’s. La igualtat d’alimentació no crea pas la unitat de pensament. S’escau sovint que un o altre jugador dóna un cop de puny sobre la taula —un cop de puny terrible— que fa saltironejar els granets de blat de moro de marcar i els fa caure a terra… L’escena és teatral i impressionant. La vida burgesa és un teatre sempre repetit.
Un fet d’aquesta naturalesa sembla que hauria de produir una gran consternació en els jugadors i la família. Ni pensar-hi. A la casa, totes les possibilitats del tresillo són acceptades a priori i estan previstes. Quan els grans de blat de moro s’han escampat per terra, la senyora Irene abandona el seu balancí i recull, amb una cura exemplar, un a un, els grans dispersos…
Mentre realitza aquesta operació, sol repetir unes frases, que, pel fet d’ésser sempre les mateixes, han agafat un aire sacramental.
—Així m’agrada!… —diu—. Els homes han de tenir caràcter! Això és jugar al tresillo…
Quan penso en totes aquestes coses m’explico l’interès amb què la gent fa circular la notícia relacionada amb el quarto de bany del senyor Francisco.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
A darrera hora de la tarda, avarem el Nuestra Señora del Carmen, el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà li passa igual —potser no tant.
Sant Jaume. Festa major de 
Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva en la qual fan cua molts treballadors i pobra gent.
