En els pobles tothom es coneix, més o menys. I així, a les noses personals de la vida, s’hi afegeixen les que produeix la presència de l’altra gent, amb les seves inesgotables fantasies.

De sobte hom veu aparèixer, al carrer, successivament, els individus d’una família vestida de dol, coberts de draps d’un color d’ala de corb. Aquestes aparicions, sobretot ara a l’estiu, dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu, produeixen una sorpresa que molesta. Amb un davantal negre, les criatures, tan pàl·lides, semblen de l’hospici. Dins del sutge d’aquests draps, les dones grasses i deformes semblen encara més grasses i deformes: la pell els agafa una grogor malaltissa. Les dones flaques semblen canyes vestides. Amb la llum, la pols i la incúria difosa, els vestits i els barrets negres dels homes agafen un aspecte sinistre —un aspecte de resignació falsa, de guarda-roba. És inexplicable la capacitat que té la gent per aprofitar totes les ocasions d’accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l’efecte que el difunt se n’anà a l’altre món per no presenciar l’espectacle de l’endolament de la seva família.