Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de cala de Cabres i de la Musclera. El vent mancà a la matinada, però la ressaga bat a la costa fent un soroll greu. En el moment de varar, el doctor Arruga —que és matiner— ens fa adéu, amb el mocador, des de la veranda. Arribem a Calella a les vuit una mica fatigats.

A mitjan tarda, apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan, i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home d’un pes considerable: cent trenta quilograms. Es fa tirar, avui, a la llarga, per dos cavallets irrisoris, flacs, escanyolits. Per baixar del carruatge es fa passar el ventre de gairell per l’obertura de la porta fent un moviment molt estudiat. D’altra manera, la sortida hauria estat impossible. Ja de peus a terra, desenganxa els cavalls, i, en el moment d’agafar-los pel ronsal¹ per portar-los a la platja, el saludo cordialment.

—Aquests cavalls —em diu— em fan estar malalt. Són molt delicats de cames. He dit al ferrer Clotes: pinteu-les-hi amb el Rojo Maré.² Les hi ha pintades amb el Rojo Maré. Cap resultat! Ara vull provar si el bany de mar els les reforçarà. No és pas que jo cregui massa en aquestes coses: el defecte de l’aigua de mar és que és aigua… Però, de vegades, boigs fan bitlles… comprèn? A més, tinc feina. Haig d’anar a Figueres i a Perpinyà. A Figueres una senyora està per mi… ¿Què hi farem si el món és així? Sí, no em puc girar de feina, aquesta és la realitat…

Malgrat el seu enorme volum, el senyor Girbal parla d’una manera molt estudiada i refilada, amb un retinctinc de vanitat i una veu impertinent —la veu que de vegades tenen els gitanos.

El senyor Girbal pateix. És la primera impressió que m’ha fet en trobar-lo. Sobre el tronc voluminós del seu coll d’emperador romà hi porta un coll planxat i un nus de corbata petit i rodonet com un pinyol d’oliva. Transporta a més una armilla de fantasia capriciosa i florejada. Té molta calor. Pateix de calor. El coll l’engavanya i fa, de tant en tant, unes extremituds estranyes i violentes per desenganxar la pell suada del midó del coll rígid. Veure’l baixar a la platja, estirant els dos pencos, tan gras, tibat i vestit, és un considerable espectacle. Alliberats dels guarniments, els cavalls semblen més irrisoris que mai: semblen pells de cavall aguantades amb quatre canyes. Sobre els ossos de les anques, la pell sembla que es podria esquinçar. La seva flaquesa de cames prové del fet que pateixen de fam d’una manera recalcitrant. El senyor Girbal parla d’una manera correcta i curvilínia, però no té mai gaire pressa per donar menjar als seus cavalls.

Ja arran de l’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament —com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic més adequat. Tot és inútil. Els cavalls continuen en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.

—La visió de tanta d’aigua —diu el senyor Girbal amb una calma que a penes pot amagar la nerviositat— els deu haver reprès. No estan per banys de mar. No comprenen que aquesta aigua salada els reforçaria les pales. Deuen ésser animals de terres endins, de molt lluny…, animals que no es poden adaptar…

Es produeix una darrera temptativa; els dóna unes vergassades amb la vara de pla. La percussió els fa alçar una mica les orelles, però no passa res més. La immobilitat és total.

Davant del reiterat fracàs, el senyor Girbal fa uns moviments violents amb el coll i enrogeix, apoplèctic, de la cara. En un moment determinat, em temo que es produirà l’atac de violència —l’atac de violència que de vegades tenen els homes grassos. Però el senyor Girbal es reporta i s’aguanta. Els fa girar en rodó i, sempre amb el ronsal a la mà, puja lentament la rampa del Canadell. Caminant d’una manera majestuosa i altiva arriba fins a la tartaneta. Enganxa el carruatge. Puja la porta de perfil. De dalt estant em diu:

—A veure quan menjarem un colomí…

I desapareix pujada amunt, tibat, darrere els vidres de la tartana.

L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar a una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent —va més ben ferrat que els seus cavalls—, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró —la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg—, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.