Retorn a Palafrugell.
L’estiueig s’ha acabat inexorablement. El carro del mas carrega els matalassos i els altres objectes. Els que es queden —qüestió de dos o tres dies— semblen més pansits que els que marxen. A mitja tarda prenc la carretera a peu. Al pla de Santa Margarida, que és tan fi, hi ha una llum que ja no és la d’estiu: una llum dolça, vagament tocada de color de préssec.
En arribar a casa, sensació desagradable en posar-me les sabates —que em van una mica petites— i la corbata, que em fa una nosa que m’angunieja. Surto al carrer quan s’encenen els llums. Sento com si m’haguessin posat dins una faixa massa estreta. De tota manera, el fet de trobar-me com en un redors, de no tenir tan a prop la mar i el vent, és molt agradable. La llum elèctrica fa un efecte deliciós: és blanca i tèbia. La gent —que no va tant en cos de mànigues ni tan espitregada— sembla més formal i discreta.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
