Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:
Els pobres realment pobres són adusts, eixuts de paraules, i la corda que tenen sol ser més aviat curta i prima. Els pobres realment pobres no estan mai per res, són de conversa difícil. Els pobres realment pobres estan obsessionats en la seva mateixa pobresa.
Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o l’altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.
Les persones de posició modesta —la classe mitjana— solen ésser cerimonioses i de compliments. La conversació es troba, en definitiva, entre les persones d’aquest estament.
Però, de vegades, la cerimònia col·loquial amb aquestes persones ofereix sorpreses. Hom comença a parlar dins d’una selva de verbositat convencional, amb moltes inclinacions de cap i reiterades declaracions de servilisme, amb protestes d’admiració pels dogmes i llocs comuns que hom suposa grats a l’interlocutor —però, a mesura que la conversació avança, hom observa que la segregació verbal es va aprimant i aclarint, que l’ímpetu inicial es desmaia de mica en mica fins que en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix.
I bé: no en dubteu pas. Podeu tenir la seguretat absoluta que en casos així us trobeu davant d’un pobre absolut, decisiu i concret, que tingué un moment de vel·leïtat d’ésser pres per altri —per una persona de la classe mitjana.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
