La família.

L’àvia Marieta quedà vídua molt jove. El seu marit —el meu avi— fou enterrat al cementiri de Llofriu. Aquest cementiri era llavors —com en molts pobles de pagès— al costat de l’església, a la porta de l’església. A causa d’aquesta proximitat —i sens dubte per moltes altres raons— l’àvia Marieta prometé no anar mai més a missa a Llofriu i ha complit la prometença. Fa anys i panys que no ha vist el cementiri de Llofriu. L’àvia Marieta adorava el seu marit.

Tot això s’ha de posar en relació, potser, amb la por que fan, en el país, els morts i els cementiris. El pànic que produeixen és literalment indescriptible. Hi ha persones que viuen amb l’obsessió de familiars o d’amics perduts i que no entrarien, per res del món, en el cementiri en què són enterrats. Si hi van —i encara!— el dia de Difunts és perquè hi acudeix tanta de gent. El brogit exterior converteix la seva anada en un passeig. En els cementiris —en dies ordinaris— no hi sol haver ningú, i en els de pagès, especialment, no hi entra ànima vivent. De vegades, per curiositat, he tractat d’entrar en un cementiri rural i no he trobat la clau enlloc —com si s’hagués fet fonedissa.

Un determinat gust cenotàfic ha popularitzat les tíbies encreuades i els caps de mort. Això ha fet perdre prestigi als cementiris i ha afeblit la memòria dels difunts. Imaginar una persona que s’ha estimat en forma de calavera ha d’ésser horrible —humanament inaguantable, superior a les forces físiques. Només es poden recordar persones que la memòria ressuscita.

Fratelli a un tempo stesso amore e morte —diu Leopardi— ingenerò la sorte… Sí, això passa molt sovint. Les persones desapareixen en el moment que ens són més necessàries. Però per als vivents l’agermanament fatal de l’amor i la mort és humanament inconcebible.

La meva mare no té pas una disposició cega a creure en miracles, i, com que és una persona tan poc convencional, no s’està pas de dir-ho. Per contra, la tia Lluïsa està sempre al corrent de les revistetes miraculistes i sempre disposa de dues o tres impressionants curacions per explicar i tota mena de prodigis produïts per la misteriosa intervenció sobrenatural. Quan tracta d’encolomar a la meva mare aquestes adorables fantasies, ha de parar ràpidament i en sec.

—Mira, Lluïsa —li diu—, no em vinguis amb orgues! Tinc molta feina…

Avui, en el moment d’explicar la intervenció celestial en el salvament econòmic d’una persona que ha fet fallida —notícia de revisteta— la meva mare li ha dit:

—Per favor!… Tot té un límit!

La senyora Maria —tothom coneix la meva mare amb aquest nom— és una catòlica fervent: no deixa mai de complir ni d’anar a missa faci el temps que faci. Ha d’estar molt malalta per deixar d’anar a l’església. A l’hivern, quan plou, fa fred o neva, o simplement si la tramuntana és massa forta, la tia Lluïsa troba que podria ésser dolent per a ella arriscar l’aventura de sortir de casa. Així, es queda al costat del braser o al llit. Té grans condicions de malalta imaginària i sempre es queixa. Trobar una excusa per no complir li és facilíssim.

La tardor.

L’època de l’any que a Palafrugell circula, a la nit, menys gent pels carrers és ara, en aquests temps d’inicis de tardor. Quan hom sent que uns joves fan serenata, en la foscor d’un carrer, sota una o altra finestra, podeu estar segurs que som a la primavera. En cap altre temps de l’any no sentireu cantar sota d’aquestes obertures —per més fascinadora i urgent que sigui la bellesa tancada a dins. Quan, a una hora qualsevol de la nit, passeu per tres o quatre carrers i no trobeu ànima vivent és que som a la tardor —indefectiblement. La vida de la gent segueix la minva i la progressió de la llum. És a la tardor que es fa la vida d’hivern. Quan floreixen els ametllers —en plena fred— l’aspecte és ja de primavera.